Resultats de la cerca
Es mostren 1686 resultats
Max Aub
Literatura alemanya
Escriptor en llengua castellana d’origen alemany.
Fou educat a França i, traslladat a València el 1914, es naturalitzà espanyol Viatjà per Europa El 1920 començà a escriure, sobretot teatre, i féu la primera estrena el 1927, amb El desconfiado prodigioso , en versió catalana feta per Josep M Millàs i Raurell Integrat dins els corrents d’avantguarda i influït pel barroc espanyol, destaquen d’entre la producció d’aquesta primera etapa les novelles Fábula verde 1933 i Luis Álvarez Petreña 1934 i les peces dramàtiques Narciso 1928, Espejo de avaricia 1935 i Pedro García López 1936, en les quals es lliga al teatre clàssic burlesc Dirigí teatre…
Joan Baptista Escorihuela
Literatura catalana
Poeta.
Impressor d’ofici Defensor de l’ús literari del català, escriví nombrosos poemes, romanços, colloquis, goigs en català, publicats anònimament o amb les seves inicials BE, JE, E entre el 1794 i el 1802, en el Correo de Valencia i, principalment, en el Diario de València En la seva producció es combina la pràctica popularista de colloquis i romanços amb la composició de peces cultes d’una significativa ambició literària Entre aquestes destaquen les cançons reials L’Àngel de l’Apocalipsi, apòstol d’Europa, honor d’Espanya i glòria de València 1798, dedicada a sant Vicent Ferrer, en silves…
Fabio Biondi
Música
Violinista i director d’orquestra italià.
Inicià els estudis musicals a la seva ciutat natal i més tard els amplià a Roma, on es diplomà l’any 1981 Atret per la música barroca, estrenà l’oratori d’Alessandro Scarlatti Humanità e Lucifero a Beaune, França Fundà el grup orquestral L’Europa Galante, amb el qual ha enregistrat diverses obres, com ara Les quatre estacions de Vivaldi, sempre amb criteris historicistes i amb instruments originals L’estil de Biondi es caracteritza pel rigor musicològic i la frescor pròpia de la mediterraneïtat, especialment en el Barroc italià, però també en les seves interpretacions d’obres de…
Philippe Huttenlocher
Música
Baríton suís.
Estudià a Friburg amb Juliette Bise Debutà a Zuric amb el paper protagonista d' Orfeo , de C Monteverdi, dirigit per N Harnoncourt Aquest mateix director confià en ell per a les representacions i posteriors enregistraments en disc i vídeo del cicle operístic monteverdià duts a terme sota la direcció escènica de JP Ponnelle Ha actuat amb èxit als teatres d’òpera d’Hamburg, Berlín i Milà Malgrat que s’ha especialitzat en el repertori barroc, també ha interpretat obres d’autors del segle XX, com ara M Ravel o D Milhaud Combina les seves actuacions amb la docència al Conservatori de…
Francesc Company
Música
Compositor català.
La manca de notícies sobre la vida i l’obra d’aquest compositor en dificulta la recerca, atès que el seu nom tan sols està documentat gràcies a algunes poques obres conservades dos motets - Corde et animo , a cinc veus, i Regali ex progenie , també a cinc veus-, escrits en el llenguatge de transició del manierisme renaixentista cap al Barroc i que es guarden a l’arxiu del Reial Collegi del Corpus Christi, i sis tonos a tres veus, guardats a l’antiga Biblioteca de Medinaceli de Madrid, que representen un estil típic de la música de romanç dels primers decennis del segle XVII
Diego Fernández de Huete
Música
Arpista i compositor castellà.
El 1681 fou admès com a arpista de la capella de música de la catedral de Toledo Fou autor d’un important tractat d’acompanyament titulat Compendio numeroso de zifras harmónicas para harpa de una orden, de dos órdenes y de órgano El llibre s’organitzava en tres parts, de les quals només es van publicar les dues primeres Madrid, 1702 i 1704, respectivament Bé que dedicat especialment a l’arpa diatònica i cromàtica, també s’estenia als altres instruments polifònics, seguint l’habitud hispànica del segle XVI Per la seva organicitat i modernitat, aquesta obra és considerada pels estudiosos com…
Amédée Gastoué
Música
Musicòleg i compositor francès.
La seva formació musical es desenvolupà en el Conservatori i després a la Schola Cantorum de París, on s’especialitzà en orgue Ben aviat s’interessà pel cant eclesiàstic, sobre el qual feu una important i profunda investigació que li proporcionà diversos premis i mencions Fou un dels primers musicòlegs que posaren èmfasi en els orígens orientals i hellenístics del cant gregorià El 1905 fou nomenat assistent de la comissió per a la nova edició dels llibres litúrgics del Vaticà Fou, a més, un compositor prolífic de música sacra vocal i coordinà diverses edicions modernes de música de l’Edat…
Brigitte Haudebourg
Música
Clavicembalista i pianista francesa.
Estudià piano amb Marguerite Long i Jean Doyen i es perfeccionà amb Robert Veyron-Lacroix El 1963 es diplomà al Conservatori de París, feu el seu debut en aquesta ciutat i inicià una carrera de concertista internacional Les seves gires l’han portat per diferents països d’Europa, Rússia, Hong Kong, Tailàndia i Tahití La seva discografia és molt àmplia i hi destaquen els enregistraments d’autors del Barroc francès i alemany com F Couperin i WF Bach Ha enregistrat també obres d’Antoni Soler Una part significativa de la seva discografia inclou obres per a pianoforte de J Schobert i…
retard
Música
Ornament consistent a mantenir una nota real de l’acord anterior, que es converteix en nota estranya en el nou acord i que està situada a una distància de 2a de la nota real sobre la qual finalment resol (vegeu ex.).
Normalment la preparació del retard es produeix en una posició mètrica més dèbil que la del moment en què es converteix en nota estranya i la seva resolució té lloc en una posició mètrica més dèbil Les notes reals més retardades són la 3a i l’8a de l’acord vegeu ex El retard, que pot ser doble o triple segons el nombre de notes retardades, és un fenomen d’una gran expressivitat que habitualment provoca una síncope vegeu ex Fou una de les figures més característiques de l’estil contrapuntístic del Renaixement i del Barroc JS Bach Simfonia núm 1 , BWV 787 © Fototecacat/ Jesús Alises
tonalitat relativa
Música
Tonalitat que, respecte d’una tonalitat de referència, canvia de tònica mantenint l’armadura.
És a dir, correspon a un canvi de centre tonal mantenint el sistema de notes Aquest fet, no obstant això, és discutible perquè el mode menor no té exactament les mateixes notes que el mode major en utilitzar el 6è i el 7è graus elevats Probablement, per tant, només els modes del sistema modal medieval eren, des d’aquest punt de vista estricte, relatius, i la relació entre do M i la m, per exemple, no és qualitativament diferent d’altres relacions entre tonalitats veïnes com do M i sol M La modulació a la tonalitat relativa fou una de les més freqüents durant el Barroc
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 25
- 26
- 27
- 28
- 29
- 30
- 31
- 32
- 33
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina