Resultats de la cerca

Doctor en dret i ciències socials i dirigent del moviment sindical socialista a Biscaia des del 1917, fou secretari del Partit Comunista d’Espanya fins l’any 1932 Marginat des d’aleshores, el 1936 reingressà al PSOE, on continuà militant en el seu exili mexicà des del 1939 Publicà Europa entre dos guerras 1945, Movimientos y doctrinas sociales 1958, Problemas fundamentales de España 1966 i els llibres de memòries España en la Segunda República 1967 i La Comintern en España Recuerdos de mi vida 1972

El 1835 conegué Richard Cooden, amb qui lluità per l’abolició dels aranzels del blat Corn Laws i, en general, pel lliurecanvisme El 1843 accedí a la Cambra dels Comuns, on romangué més de vint-i-cinc- anys Proposà de canviar Gibraltar per un tractat de lliure comerç amb Espanya D’idees radicals, defensà l’extensió del sufragi, la reforma agrària i la disminució dels imposts Fou membre de dos ministeris Gladstone Amb Joseph Chamberlain fundà el partit liberal, del qual veié la crisi el 1886

Tipògraf i posteriorment periodista, fou un dels primers membres a l’Estat espanyol de la Primera Internacional Com a director de “La Emancipación” el 1872 publicà per primera vegada a l’Estat espanyol el Manifest del Partit Comunista Abandonà el bakuninisme i, amb Pablo Iglesias i els germans Mora, fundà la Nueva Federación Madrileña Exiliat a Londres 1874, es relacionà amb Engels i Marx, del qual traduí al castellà 1891 Das Elend der Philosophie ‘Misèria de la filosofia’, 1847 Fou amic de Lafargue i de Jules Guesde

En la seva joventut fou nedador d’alta competició i participà en els Jocs Olímpics de Hèlsinki 1952 i Melbourne 1956 Advocat de professió, començà a actuar els anys seixanta, i el 1967 va adoptar el nom artístic de Bud Spencer A la dècada següent es féu famós protagonitzant spaghetti-westerns Lo chiamavano Trinità,  1970 Fou també empresari en els rams del tèxtil i el transport aeri i el 2005 fou candidat sense ser elegit al Parlament italià per Forza Itàlia, el partit de Silvio Berlusconi   

Defensa, s’incorporà al RCD Espanyol 1991-92 procedent del Real Madrid B, però tan sols jugà 2 partits Posteriorment jugà a segona divisió amb el Palamós 1992-95, l’Almeria, el Múrcia i el Club Polideportivo Ejido Fitxà una temporada pel Madeira portuguès abans de tornar a Catalunya el 1999 Jugà amb l’Hospitalet, el Sant Andreu i el Gavà, i es retirà el 2003 Nacionalitzat andorrà, fou internacional amb aquesta selecció en dotze ocasions També jugà un partit amb la selecció catalana 1995

Es formà a les categories inferiors del FC Barcelona com a centrecampista Mentre jugà al Barcelona B, disputà algun partit amb el primer equip, però al gener del 2008 fou cedit a l’Olympique de Lió, amb el qual es proclamà campió de Lliga i de Copa A l’agost del mateix any fou traspassat al Celtic de Glasgow, on guanyà la Copa de la Lliga 2009 Amb la selecció catalana, fins el 2010, ha jugat dos partits Amb Espanya fou vuit vegades internacional sub-17

Davanter, s’incorporà al Futbol Club Barcelona el 1996 i formà part dels equips C i B durant cinc temporades Amb el primer equip jugà 2 partits de Lliga Jugà cedit al Mallorca B, abans de ser traspassat al Llevant 2002-05 Posteriorment, fitxà pel Reial Club Deportiu Espanyol 2005-06, amb el qual guanyà la Copa del Rei, i pel Múrcia, el Rayo Vallecano i el Valladolid El 2012 signà un contracte amb el Girona FC Ha disputat un partit amb la selecció catalana

Format al club de la seva vila, l’any 1996 s’incorporà al València, on durant tres temporades alternà actuacions amb l’equip filial i el primer equip, amb el qual debutà a primera divisió al juny del 1997 Posteriorment passà pel Numància 1999-2001 l’Alabès, on jugà sis temporades 2001-07 l’Hèrcules 2007-09 el Nàstic de Tarragona 2009-11 i el Leganés Fou campió de Copa del Rei amb el València 1999 i disputà un partit amb la selecció catalana 2000

President del partit conservador, s’oposà a la russificació intentada pel govern tsarista al seu país Fou el primer ministre de la nova Finlàndia independent Signà la pau de Tartu amb l’URSS 1920 Fou ambaixador a Estocolm 1936-39 i ministre sense cartera durant la guerra d’hivern contra l’URSS 1939 Primer ministre 1944-46, després d’haver signat l’armistici que posà fi a la segona guerra sovieticofinlandesa 1944, succeí 1946 Mannerheim a la presidència de la República i fou reelegit el 1950

Formà part de l’exèrcit rus en la guerra russoturca 1877-78 Diputat el 1881, accedí a la presidència de la cambra 1884 com a cap del partit nacional liberal Regent, després de l’abdicació d’Alexandre de Battenberg 1886, afavorí la investidura de Ferran de Saxònia-Coburg 1887, que el nomenà president del consell de ministres 1887-94, on portà a terme una política dictatorial en l’interior, i en l’exterior s’oposà a Turquia i a Rússia Destituït 1894, fou assassinat al carrer