Resultats de la cerca
Es mostren 1589 resultats
Angelus Silesius
Literatura
Cristianisme
Poeta místic alemany, graduat en medicina.
De religió luterana, el 1653 es convertí al catolicisme i abandonà el seu primer nom, Johannes Scheffler En la seva obra adoptà les noves formes de la poesia profana, introduïda a Alemanya per l’escola de Silèsia, a una lírica misticoreligiosa, rica d’idees i d’imatges i d’una gran claredat, malgrat l’ús continuat de l’antítesi i d’altres recursos retòrics del barroc Són notables, sobretot, el recull de poemes Cherubinischer Wandersmann ‘Rodamon querubínic’, 1657 traducció catalana de Lluís Duch, 1995 i els cants misticopastorils de Heilige Seelenlust ‘Goig sant de l’ànima’, 1657 Publicà…
Francesc Almarche i Vázquez
Arqueologia
Historiografia
Historiador i arqueòleg.
Exercí de professor d’institut i fou arxiver de l’Arxiu del Regne de València i d’altres Fou president de Lo Rat Penat , secretari de l’Acadèmia de Belles Arts, corresponent de la Reial Acadèmia de la Historia de Madrid i de Bones Lletres de Barcelona, director de número del Centre de Cultura Valenciana i ànima de la revista Archivo de Arte Valenciano Són remarcables les seves monografies sobre la civilització ibèrica al País Valencià, sobre els miniaturistes i els pintors medievals, sobre la Mare de Déu dels Desemparats, i les bibliografies sobre els regs valencians i la guerra contra…
Abraham Bar Ḥiyya
Astronomia
Filosofia
Matemàtiques
Matemàtic, astrònom i filòsof hebreu, conegut també per Abraham Iudaeus Savasorda.
Nasqué al començament del segle XII Ocupà alts càrrecs administratius i obtingué el títol de nasī ‘príncep’ L’any 1116 escriví en hebreu una Geometria pràctica , traduïda al llatí per Plató de Tívoli 1145 versió catalana de Millàs i Vallicrosa, 1931 És autor també d’un tractat d’agrimensura i d’àlgebra, d’un Càlcul dels astres , d’ El llibre de la intercalació, on compara el calendari hebreu amb l’àrab i el cristià, i de nombroses obres matemàtiques i astronòmiques que contribuïren a la difusió de la ciència aràbiga en el món occidental Com a filòsof, marcadament neoplatònic, escriví Hegyon…
Juan García Ponce
Literatura
Escriptor mexicà.
Començà pel gènere teatral amb El canto de los grillos , que rebé el premi Ciutat de Mèxic el 1954 Es revelà com a contista amb Imagen primera 1963 i La noche 1963 Seguiren després novelles, com ara Figura de paja 1964, La casa en la playa 1966, La presencia lejana 1969, La vida perdurable 1970, Crónica de la intervención 1981 i De anima 1984 La seva habilitat com a assagista es reflecteix en llibres com Cruce de caminos 1965, La aparición de lo visible 1966, Desconsideraciones 1968 i La errancia sin fin 1981, un recull d’assaigs sobre Robert Musil, Jorge Luis Borges i altres…
ba
Religió egípcia
Entre els antics egipcis, un dels tres aspectes de l’ànima humana, considerat el principi d’energia vital.
Al moment de la mort anava a reunir-se amb el ka a l’altre món Era representat en forma de cigonya o bé com un ocell amb rostre humà
l’Encarnació
Dogma segons el qual en Crist, criatura humana, es manifesta personalment, per la unió hipostàtica, el Verb de Déu.
La idea més genèrica d’un ésser diví que entra en la carn en un cos humà pertany al patrimoni religiós comú en l’àmbit complex de les manifestacions de la divinitat En certs sectors del budisme la idea d’encarnació va implicada en la doctrina de la transmigració de les ànimes Així, el dalai-lama és una encarnació del Buda i, en l’hinduisme, Kriṣhṇa i Rama són encarnacions del déu Viṣhṇu Hom pot veure una forma indirecta d’encarnació en el títol de “fill de la divinitat suprema” atribuït al rei pels clàssics del confucianisme xinès, i hom pot dir semblantment en relació amb el Japó, l’Egipte i…
unció dels malalts
Cristianisme
Ritu de les esglésies cristianes, que consisteix a ungir els diversos òrgans dels sentits dels malalts o algunes parts del cos, acompanyant l’acció amb unes pregàries que imploren l’alleujament de la malaltia i la remissió dels pecats.
Coneguda ja pels primers cristians al Nou Testament n'hi ha referències, era considerada una ajuda amb vista a la guarició corporal, símbol de la guarició de l’ànima Des del segle X, a Occident, hom n'explica el sentit dins la teologia dels sagraments, i Pere Llombard, que fou el primer a anomenar-la extrema unctio ‘extremunció’, la considerà un dels set sagraments de l’Església, doctrina que fou acceptada pel concili de Trento Entre els ortodoxos coneguda per εψχέλαιον, ‘oli de pregària’ és administrada per set, cinc o tres preveres com a preparació per al viàtic Durant molt de temps ha…
unció
Religió
Cristianisme
Acció religiosa, consistent a ungir amb oli persones o coses, per tal de separar-les de l’ús profà i aconseguir que siguin penetrades de la força divina.
L’ús de l’oli, simple o enriquit amb d’altres matèries aromàtiques, és un element que forma part de moltes religions oli L’Antic Testament coneix sobretot la unció del rei i dels sacerdots, i aplica el nom d’ungit per excellència al Messies esperat La litúrgia cristiana ha utilitzat sempre les uncions com un símbol especial de la gràcia de l’Esperit Sant que penetra totalment l’ànima del cristià Els olis utilitzats reben noms diversos —crisma, oli dels catecúmens, oli dels malalts— segons llur composició i destinació Hi ha uncions en el baptisme, la confirmació, l’ordenació de preveres i…
punta

Puntes
Tecnologia
Clau petit, especialment el prim fabricat mecànicament, anomenat originàriament punta de París
.
En fusteria de construcció, hom anomena també punta diversos claus l’ús dels quals en determina el nom, com la punta d’enllatar per a clavar les llates als cabirons, la punta d’encabironar per a fixar dos cabirons, la punta d’embigar per a clavar les bigues a les bigues mestres, la punta d’encanyissar per a clavar els canyissos a les bigues, etc En l’ofici de sabater són emprats diversos claus i puntes, entre els quals cal destacar la punta groga de llautó i d’un centímetre de llargària, emprada per a clavar la tapa bona, la punta rodona sense cabota, cilíndrica, damunt la qual és clavada la…
Manuel Alcàntara i Gusart
Periodisme
Professor, periodista i promotor cultural.
Comencà a treballar com a articulista i crític de teatre i arts plàstiques als diaris “El Día Gráfico” i “La Noche” Fou administrador de la Casa de Caritat, professor de l’Escola d’Administració Pública de la Generalitat de Catalunya i membre de la Unió Catalanista El 1939 s’exilià a França, on fou un dels organitzadors de la Residència d’Intellectuals Catalans a Montpeller 1939-41 El 1941, arribà a Mèxic on portà la gerència de l’editorial Misrachi fins que es jubilà Des de Mèxic, animà i coordinà els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili i en fou secretari del patronat, primer amb…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 26
- 27
- 28
- 29
- 30
- 31
- 32
- 33
- 34
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina