Resultats de la cerca

Sembla que el nom fou encunyat per Ferran Agulló 1905 i publicat pel mateix autor a La Veu de Catalunya 1908 en un sentit restringit Blanes o Begur, i que Lluís Duran i Ventosa l’estengué des de Blanes a Begur i després a la frontera estatal francoespanyola Adoptat pel turisme internacional, el 1965 prengué el caràcter de denominació oficial amb aquesta extensió El canvi de nom aplicat a les marines de la Selva i de l’Empordà arrelà malgrat la complexitat de formes braves l’Albera, serra de Rodes, el Montgrí, massís de Begur, muntanyes de la…

D’una superfície de 41342 ha, comprèn la serra de Cadí, la del Moixeró, el massís del Pedraforca i part dels de Tosa d’Alp i el Puigllançada La distribució de la vegetació i de la fauna és condicionada per les diferències de temperatura i de paisatge entre els dos vessants del sistema muntanyós El vessant septentrional, molt abrupte, és dominat per pinedes de pi negre sobretot de 1700 a 2000 m i de pi roig de 1000 a 1700 m hi destaquen els grans tarters —amb la umbellífera endèmica Xatardia scabra —, les clapes d’avetosa i els herbassars megafòrbics El vessant meridional no és…

Comprèn els districtes de Vila Real i Bragança i una part dels veïns, i ocupa uns 12000 km 2 Morfològicament forma part del massís Galaic, bombat durant el plegament huronià És un peneplà on dominen els materials eruptius, de 900-1000 m d’alt, amb bombaments poc destacats, com les serres de Marão 1414 m d’alt, d’orientació NNE-SSW, darrere la qual els portuguesos del litoral situaven la regió dura de Trás-os-Montes L’extrem E, bé que semblant peneplà de 850-600 m d’alt, s’integra més aviat dins la Meseta hispànica, amb materials paleozoics de plegament caledonià o hercinià i de…

La situació actual del picot garser petit és la d’un sedentari molt escàs i local als Pirineus, a la meitat oriental de Catalunya i als sectors més humits de les comarques septentrionals del País Valencià De fet, solament se n’ha comprovat la nídificació a la Menera Vallespir, a 1200 m, i també s’ha vist a la Catalunya Nord, el 160480, a Sant Miquel de Cuixà Al Principat, la dada més antiga és anterior al 1913 i es tracta d’una femella capturada a la província de Barcelona Posteriorment, en uns fruiterars prop de Linyola Noguera s’observà una parella l’inici de gener de 1956, la qual s’ignora…

S'estén per la vall del Main fins als contraforts del massís de Bohèmia i arriba pel sud fins al Danubi És formada per una degradació de terrasses que alternen amb elevacions de terreny riques en boscs i pastures Té àrees menys fèrtils, com la depressió de Rednitz, on hi ha Nuremberg El clima és continental suau Manca de recursos miners, a excepció d’aigües mineromedicinals Té abundants conreus de cereals, fruiters, productes d’horta, llúpol i, als vessants de les valls, vinya La indústria es concentra a Fürth i a Nuremberg maquinària, joguines, colorants, llapis i cervesa…

Són animals d’alimentació omnívora, amb el cos massís, la cua i les potes curtes, i tenen els dits, que utilitzen per a l’excavació, proveïts d’ungles fortes De distribució europea, asiàtica i nord-americana, l’únic que és present als Països Catalans és el teixó comú Meles meles , de distribució europea i asiàtica, que passa dels 50cm de longitud total, amb el pèl poc espès, negrós i amb taques blanques en algunes zones del cos, de costums bàsicament nocturns, que excava caus dins els quals passa l’hivern a les latituds més fredes S'alimenta d’animals fins i tot de petits mamífers i de…

Fou soci i president 1984-91 del Grup d’Espeleologia de Badalona GEB Efectuà exploracions a diferents cavernes de Catalunya, l’Aragó i les Balears, i immersions a les galeries sifonants de les coves Forat de l’Or, a la Noguera Cova del Freixes i Font de Rivert, al Pallars Antiguo Bajo, a l’Aragó, i a cavernes submarines del litoral català Encapçalà els equips d’espeleòlegs del GEB que assoliren diversos rècords de fondària al massís d’Escuaín, al Pirineu central, i el rècord del món de travessada integral al Sobrarb –1151 m el 1980 Escriví Escuaín 1986 i morí fent espeleobusseig…

Soci del Club Excursionista de Gràcia, formà part del Grup Especial d’Escalada, del Grup d’Alta Muntanya Espanyol i del Groupe Pyrénéiste de Haute-Montagne Fou instructor de l’Escuela Nacional de Montaña Formà part de la primera expedició catalana al Nepal, on es feu l’ascensió del Nilgiri sud-est 1970 Desaparegué en una esquerda de la glacera del Kohe Tez de l’Hindu Kush Rebé la medalla de plata de la Federació Espanyola de Muntanyisme 1971 Els membres del GEDE batejaren amb el seu nom un cim dels Andes del Perú Matasraju, 5740 m i la via Jordi Matas al cap de Sant Benet, al massís…

Soci de la Unió Excursionista de Catalunya UEC i membre de la Secció d’Alta Muntanya i Escalada, pujà els cims del Djurdjura Algèria, 1975 i Torres del Paine Xile, 1996 Formà part d’expedicions a l’Atles 1971, al Cilo Dag 1973, al Kilimanjaro 1974, al Mont Kenya 1974, als Andes del Perú 1976, al Saraghrar 1977, al Dhaulagiri 1979, a l’Ama Dablam 1981, a l’Everest 1983, 1985 i al massís de l’Ahaggar 1984 És coautor del llibre Hem fet el cim 1986 Rebé la medalla d’or del primer Ralli Internacional d’Esquí de Muntanya 1970 i la medalla d’or de la UEC 1980

És el punt culminant 816 m alt de la serra Llisa, el vèrtex de la qual és conegut com a pic del Vent o de Sant Sebastià El massís, entre les rieres de Sentmenat SW i de Sant Sebastià NW i la collectora d’ambdues, la riera de Caldes NE, és format d’esquists silurians, que cavalquen damunt els conglomerats eocènics d’aquesta banda del Vallès, i les calcàries i margues triàsiques El planell avança al NNE com una proa dominada pel Farell, mas que domina la sinuosa carretera de Caldes de Montbui a Sant Sebastià de Montmajor, de 100 a 200 m més baixa