Resultats de la cerca

Fill hereu de Joan de Ponsic i de Monjo El 1735 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou secretari durant vint anys Hi presentà nombrosos treballs sobre història antiga i, en català, Regles per a practicar la virtud —amb nombroses citacions clàssiques— i la composició L’anyorança de l’aimat Fou regidor perpetu hereditari de Barcelona des del 1743 El 1746 fou agraciat amb el privilegi de noble del Principat

Monjo de Solesmes 1841, planejà, amb l’ajuda de J P Migne-, les colleccions monumentals de les Patrologies llatina i grega Cardenal 1861 i bibliotecari de la Biblioteca Vaticana 1869, dedicà els seus estudis als pares de l’Església, als canonistes i als himnògrafs grecs És autor de diversos estudis històrics publicats a Spicilegium Solesmense 1852-58, Iuris Ecclesiastici Graecorum historia et monumenta 1864-68, Hymnographie de l’Église Grecque 1867, Analecta Sacra Spicilegio Solesmensi parata 1867-88

Recorregué Pèrsia, l’Índia, Ceilan, la mar de la Xina, Madagascar, Zanzibar, Oman, Palestina, Síria, Armènia i el Caucas Recollí notícies perses, índies, jueves i cristianes És autor d’una història universal, en 30 volums, l’únic conservat dels quals Murūǧ al-ḏahab wa ma adīmn al-ġawahir, 947 és conegut per Els prats d’or Escriví també el Llibre de l’advertiment i de la revisió, correcció i complement de les seves obres anteriors ~956

Jesuïta, no sempre mantingué bones relacions amb els seus superiors eclesiàstics Les Historiae de Rebus Hispaniae Libri XXX , obra publicada a Toledo 1592 i, sencera, a Magúncia 1601 i inspirada en cròniques anteriors, convenientment depurades, fou considerada un model de prosa històrica i de rigor d’investigació manifesta un nacionalisme espanyol d’arrel castellanista Hom la traduí a l’anglès 1699 durant dos segles fou l’obra d’història d’Espanya més llegida a tot Europa

Germà d’Antoni M Marcet i Poal, ingressà, com ell, en l’orde benedictí, i residí a Montserrat Obtingué el títol de perit agrònom, i es dedicà a la botànica Estudià la flora montserratina, i publicà un gran nombre d’articles al “Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural” i la “Revista Montserratina” Collaborà a l' Enciclopedia Espasa , i publicà algunes obres pietoses Fou membre corresponent 1946 de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans

Fill de Joan Maluquer i Viladot Fou secretari de la Institució Catalana d’Història Natural 1912, 1915-16, 1918-19 Especialista en rèptils i amfibis, publicà els estudis Les serps de Catalunya 1917 i Les tortugues de Catalunya 1919 D’una altra temàtica, és autor de  Resum de fundició de ferro 1918 i Soldadura elèctrica 1918 Fou president honorari de la Societat Catalana d’Herpetologia El 1918, juntament amb els seus germans Salvador  i  Josep  publicà la revista  Physis  

D’una família originària d’Alzira, fou cadi de Xàtiva i de la ciutat de Mallorca 1229-30 També fou testimoni de l’entrada de Jaume I a València, després de la qual emigrà al Magrib, on fou secretari d’estat i cadi Salé, Meknès S'acollí finalment a la cort hàfsida de Tunis, on exercí de cadi, a Lorbens i Gadès És autor d’una història de Mallorca Kitāb ‘ankā'inat Mayyūrqa , utilitzada per al-Maqqarī

Format a València Sant Carles i a Madrid, on fou deixeble de Federico de Madrazo Residí, pensionat, a Roma des del 1864 El 1867 fou premiat a l’Exposición Nacional de Madrid Residí a Caracas 1873, on féu importants retrats i pintà teles per a la catedral Establert a Bahia Brasil el 1876, continuà treballant Fou un típic pintor d’història i de temes religiosos Santa Caterina portada al cel pels àngels , 1866 Museo de Arte Moderno de Madrid

El 1315 fou coronat solemnement com a poeta i historiògraf a la seva ciutat S'hagué d’exiliar per les seves idees polítiques Escriví, entre altres obres, De Gestis Henrici VII Caesaris anomenada posteriorment Historia Augusta i De gestis italicorum post Henricum VII Caesarem , i les obres poètiques Ecrinis , tragèdia que segueix el model de Sèneca, De obsidione domini Canis i Somnium in aegritudinem , viatge a través del regne d’ultratomba, que té analogies amb la Divina Comèdia

Conreà temes religiosos i d’història, que li valgueren una gran anomenada L’embalsamament de Crist 1872, Torquato Tasso i Eleonora d’Este ambdós a la Galleria Nazionale d’Arte Moderna, Roma Però és en obres menys grandiloqüents on el seu estil es fa més solt i antiacadèmic i esdevé un antecedent de les tendències renovadores de la pintura italiana d’entre segles Nena coll Vetri, Nàpols En la seva darrera etapa fou influït pel fortunyisme