Resultats de la cerca

La geografia Cap de comarca, Énguera Limitada, al S, per la serra Plana, que la separa de la vall de Montesa Costera a l’E, pel Xúquer, encaixat i abans de penetrar a la Ribera Alta i els últims contraforts de la serra de Dosaigües al N, pel Xúquer, a la divisòria amb la Foia de Bunyol i a l’W, per la zona més elevada de la plataforma del Caroig La comarca és formada pel vessant oriental del massís del Caroig, pertanyent als últims contraforts del Sistema Ibèric El paisatge típic és constituït per moles entre valls profundes de morfologia càrstica formades pel Xúquer i els seus afluents el…

La geografia El cap de comarca és Requena Hom l’anomena popularment l’ altiplà de Requena El seu extens territori correspon bàsicament a una gran plana formada per dipòsits miopliocènics Els límits ofereixen relleus més elevats a l’W, la ratlla amb Castella és marcada pels anticlinals de Contreras, prolongats al N per la serra de La Bicuerca al S, el pas a la conca endorreica d’Albacete es fa a través d’un descens suau el límit oriental queda marcat per la serralada de Siete Aguas i la serra de Malacara i al N, per les serres del Negrete i d’Enmedio Així els límits, menys el…

La capital és Bilbao És de relleu muntanyós, amb plecs simples i regulars d’estil juràssic, amb orientació NW-SE o WNW-ESE, pròpia del País Basc L’eix de la regió és l’anticlinal de Bilbao, que s’estén des d’Elorrio fins a Galdames i segueix el sinclinal de Biscaia, amb dos feixos de plecs estrets de vergència contrària oest i est que enquadren una depressió la “Busturia” El sinclinal de Biscaia s’acaba entre Algorta i Plentzia, i en l’últim tram s’hi ha installat la ria de Bilbao Damunt la mar s’acaben els anticlinals projectant sortints i caps a la costa, com el cap Matxitxako El relleu és…

A més dels esdeveniments estructurals abans descrits, l’evolució sedimentària de la regió també fou determinada pels canvis de nivell i de clima que afectaren la mar Mediterrània durant l’Oligocè superior i el Neogen Els dominis catalano-valencià i del golf del Lleó i el bètico-balear tingueren una evolució sedimentària diferent, a causa de les diferències en l’evolució estructural esmentades Evolució de la sedimentació en el golf del Lleó L’evolució sedimentària de la conca catalano-balear, va ésser determinada pels esdeveniments estructurals i pels canvis climàtics i del nivell de la mar…

La Conca o Depressió de l’Ebre és una unitat morfològica i estructural reblerta de sediments terciaris, que actua de conca d’avantpaís respecte dels Pirineus La fotografia recull una vista dels voltants de Castejón de Monegros, al peu de la serra d’Alcubierre, al bell mig dels Monegres, paisatge format per sediments miocens de centre de conca constituïts per argiles guixenques i calcàries lacustres que formen els relleus estructurals tabulars visibles a primer terme Cap al fons, hom veu les planures de terrenys no plegats fins a perdre’s de vista Terres de secà i de conreu extensiu, l’aridesa…

La geografia Cap de comarca, Dénia, centre històric del Marquesat , nucli de la comarca Hom hi distingeix, a més, les valls de Pego, continuades vers l’interior per les d’Alcalà, d’Ebo, de Gallinera i de Laguar a l’altra banda, el riu Gorgos travessa les antigues valls de Pop i de Xaló A la costa hom pot individualitzar el pla de Dénia, la Retoria i la vall de Xàbia En conjunt la comarca ocupa el vessant septentrional litoral del gran promontori de la Nau, esperó que s’allarga vers les Illes entre els golfs de València i d’Elx dels vells cartògrafs Els terrenys i accidents són nombrosos, a…

La geografia Cap de la comarca, Gandesa 2641 h 2001 El nom fa referència al desnivell existent amb el Baix Ebre i la Ribera, però cal distingir tres unitats de relleu un fragment de la Serralada Prelitoral, prolongació cap al NE dels ports de Beseit —mola de Lli 1204 m alt, l’Espina 1182 m, serra d’En Grilló 1076 m, serra de Pàndols 706 m al puig Cavaller, serra de Cavalls 660 m— aquesta serralada és constituïda per materials mesozoics triàsics, liàsics, juràssics, plegats formant eixos anticlinals, tallats per falles i esventrat el de ponent, la continuació del qual és visible a Horta de…

Situació i presentació És una comarca perfectament limitada per la serra Grossa, al N, que la separa de la Costera, i la cadena Agullent-Benicadell, al S, que la separa de l’Alcoià i el Comtat per l’E, la vall és tancada per una plataforma fallada al peu del Mondúber, que la separa de la Safor per l’W, s’estreny en acostar-se a la serra Grossa i la serra d’Agullent, amb un terreny alt que dóna pas a les conques manxegues La serra Grossa és formada per calcàries cretàcies en plecs de direcció SW-NE, bolcats cap al N en falles longitudinals, i arriba a 900 m d’altitud al pic de Figueroles baixa…

Les unitats estructurals dels Pirineus s’han establert segons el sentit de desplaçament dels encavalcaments principals o segons la direcció cap on s’inclinen els plecs principals vergència Per això, hom distingeix els Pirineus septentrionals, amb vergències fonamentalment cap al N, dels Pirineus meridionals, que ho fan preferentment cap al S Els Pirineus meridionals estan constituïts per un conjunt de mantells de corriment, entre els quals podem diferenciar uns mantells superiors , constituïts només per roques de la cobertora, i uns mantells inferiors , formats per roques del sòcol hercinià i…

La geografia Cap de comarca, Balaguer Fisiogràficament hom hi pot distingir quatre sectors el Montsec, el Segre Mitjà, la Noguera estricta i el pla d’Urgell Els vessants meridionals del Montsec d’Ares sector central del Montsec i del Montsec de Rúbies sector llevantí, als Prepirineus, ocupen el nord de la comarca, prolongada al NE per les serres de Comiols i de la Conca Al seu peu, la vall d’Àger i la conca de Meià componen una típica zona ramadera i agrícola de secà, tancada al S per les serres de Montclús i de Sant Mamet Més al S encara, els eixos anticlinals serres de Sant Miquel, Mont-…