A més dels esdeveniments estructurals abans descrits, l’evolució sedimentària de la regió també fou determinada pels canvis de nivell i de clima que afectaren la mar Mediterrània durant l’Oligocè superior i el Neogen. Els dominis catalano-valencià i del golf del Lleó i el bètico-balear tingueren una evolució sedimentària diferent, a causa de les diferències en l’evolució estructural esmentades.
Evolució de la sedimentació en el golf del Lleó. L’evolució sedimentària de la conca catalano-balear, va ésser determinada pels esdeveniments estructurals i pels canvis climàtics i del nivell de la mar. Tot i mostrar nombrosos trets comuns, aquesta evolució seguí camins diferents en els dominis estructurals catalanovalencià, del golf del Lleó i bètico-balear. La seqüència de talls mostra, de baix a dalt, l’evolució seguida en el cas del golf del Lleó des de l’etapa de «rifting» oligocena fins a l’actualitat.
Biopunt, a partir d’originals de B. Biju-Duval, J. Letouzey i L. Montadert.
Tot seguit seran descrites conjuntament les evolucions sedimentàries dels tres dominis esmentats. Farem un èmfasi especial en l’evolució del domini catalano-valencià i del golf del Lleó. Abans d’iniciar-se la sedimentació, durant l’Oligocè superior, aquesta regió fou sotmesa a un llarg període d’exposició subaèria, que generà superfícies d’erosió i de meteorització, identificables sota els dipòsits cenozoics, a les zones emergides i a les submergides. L’evolució sedimentària del domini catalano-valencià s’inicià a l’Oligocè superior i ha continuat fins avui. Els processos de «rifting» i el posterior enfonsament generalitzat dels sectors interns de la conca Catalano-balear condicionaren el gruix i el tipus de sediments acumulats. El registre sedimentari cenozoic observable a la regió és el característic d’una àrea de marge continental extensiu. La combinació dels factors estructurals, eustàtics i climàtics generà successions de roques sedimentàries continentals i marines que atenyen milers de metres de gruix. Durant les etapes successives de l’evolució del domini han anat acumulant-se dipòsits continentals i marins de diversos tipus (terrígens, carbonàtics, evaporítics i vulcanosedimentaris); tots constitueixen, doncs, el registre dels principals esdeveniments que han afectat la regió.
Les etapes de la sedimentació
La sedimentació oligocena
Al domini catalano-valencià i al golf del Lleó, la sedimentació oligocena fou controlada clarament per l’actuació de falles extensives durant l’etapa de «rifting»; a conseqüència d’això les acumulacions principals de sediments (amb gruixos de milers de metres) van produir-se a les zones de fosses. Al domini bètico-balear (a Mallorca) en canvi, el desplaçament cap al NNW de les làmines d’encavalcament bètiques va donar lloc a una sedimentació fortament afectada per la tectònica d’encavalcaments. La sedimentació oligocena s’hi va iniciar amb la deposició de roques carbonàtiques i terrígenes bioclàstiques, acumulades en una plataforma marina mixta.
Síntesi de l’estratigrafía oligocena superior-neògena del solc de valència i dels seus marges ibèric i balear.
Biopunt, original d’E. Roca, a partir d’originals de P. Anadón i altres.
Als sectors on va dominar la tectònica extensiva, als llindars estructurals («horste») que voregen les fosses, prevalgueren els processos d’alteració i meteorització. Això ocasionà que només es formessin dipòsits col·luvials de poc gruix i discontinus en l’espai. On el substrat precenozoic meteoritzat era format per materials no carbonàtics, la superfície basal és recoberta de dipòsits de regolits i de nivells de paleosòls. On el substrat era carbonàtic —essencialment d’edat mesozoica— hom pot observar un paleocarst constituït per considerables cavitats de dissolució reblertes de dipòsits d’argiles o bretxes. Les tècniques d’exploració per sísmica de reflexió tridimensional han permès, fins i tot, reconèixer camps de dolines als llindars estructurals, que porten associats alguns dels jaciments petroliers de la plataforma catalana. L’evolució dels sistemes paleocàrstics fou complexa i, en algunes àrees, es va prolongar, com a mínim, fins al Miocè mitjà.
Estructura i registre estratigràfic del marge oriental de Menorca a partir de perfils obtinguts per sísmica de reflexió (a dalt) i de dades de sondatge (a baix). Les relacions geomètriques entre les estructures extensives i el rebliment sedimentan mostren l’etapa inicial de «rifting» i l’enfonsament generalitzat posterior del marge menorquí motivat pels processos de subsidència tèrmica i la càrrega litostàtica. D’altra banda, el registre estratigràfic fa palesos els grans esdeveniments transgressius i regressius que van tenir lloc a la regió mediterrània, entre ells la crisi messiniana.
Biopunt, a partir de J.P, Rehault, G. Boillot i A. Mauffret.
Les successions sedimentàries oligocenes són les més antigues de les cenozoiques dels marges catalano-valencià, del golf del Lleó i occidental de Menorca. Són atribuïdes a l’Oligocè superior a partir de l’estudi de les restes de pol·len fòssil que contenen i de les relacions estratigràfiques amb les successions miocenes inferiors que les cobreixen, sovint, discordantment. Les dades de sondatges i de sísmica de reflexió de les zones de plataforma continental mostren la presència de successions oligocenes gruixudes a les principals fosses submergides del golf del Lleó i en algunes del marge catalano-valencià, per exemple a les fosses de Palamós i de Barcelona. Hom pot observar-hi també discordances internes que indiquen deformacions tectòniques contemporànies a la sedimentació. Al golf del Lleó i al marge occidental menorquí les fosses del marge continental són reblertes de successions de conglomerats, lutites i arenites oligocenes. Aquests dipòsits només afloren localment al golf del Lleó, en alguns dels canyons submarins (canyó de Stoechade), i s’han tallat al sondatge Mistral I, en què s’observa la presència de dipòsits evaporítics. La major part d’aquests dipòsits foren, però, acumulats en ventalls al·luvials i, en quantitat menor, en medis marins soms.
Al domini catalano-valencià, la major part de les successions que es formaren durant aquesta etapa són dipòsits de conglomerats, arenites i lutites vermelles dipositades en sistemes de ventalls al·luvials. També hi han estat observats materials d’origen lacustre, terrígens i carbonàtics (calcàries i dolomies), ocasionalment amb evaporites (anhidrita i halita). Els dipòsits d’halita arriben localment a centenars de metres de gruix, com a la fossa de Barcelona, abans esmentada. L’origen mart o continental d’aquests dipòsits salins encara és en discussió; la interpretació planteja problemes paleogeogràfics greus. El conjunt dels dipòsits oligocens de les àrees submergides del domini catalano-valencià solen ésser inclososdins un complex deposicional anomenat grup de Tarragona.
La sedimentació aquitaniana
Esquema estructural del sòcol acústic de l’àrea del golf del Lleó (a dalt) i registre estratigrafic en els sondatges «Tramontane-1 », «Mistral-1», «Autan-1» / «Sirocco-1». Hom hi ha indicat: 1 discordança messiniana, 2 límit superior de Globorotalia peripherorunda, 3 base de la zona amb orbulines, 4 base de la zona amb preorbulina, 5 base de la subzona de Globigerinoídes bísphaericus, 6 sostre de la zona de Globigerinoídes trilobus immaturus. En el mapa, les línies blaves són les isòbates del sòcol acústic en temps de doble recorregut («two-way time») de les ones sismiques.
Biopunt, a partir d’originals de Rehault, Lefebre, J. Cravatte, P. Dufaure, M. Prim i S. Rouaix.
Durant l’Aquitanià, a Mallorca, dins del domini bètico-balear, es va mantenir el dispositiu sedimentari implantat durant l’Oligocè superior; va continuar, doncs, la sedimentació de calcàries i dipòsits bioclàstics de plataformes mixtes. Al domini catalano-valencià i al golf del Lleó, en canvi, la sedimentació encara fou dominada pels processos de fracturació extensiva («rifting»). Les successions sedimentàries d’aquesta edat han estat trobades en molts sondatges fets a les fosses de les àrees emergides i submergides dels marges continentals del golf del Lleó i del domini catalano-valencià. Hom ha pogut establir l’edat dels dipòsits a partir de l’estudi dels microforaminífers trobats a les mostres dels sondatges petroliers. Els dispositius sedimentaris d’aquesta etapa evolutiva van incrementar gradualment la complexitat i la diversitat paleoambientals, en comparació amb les etapes precedents. Les pulsacions transgressives-regressives successives que tingueren lloc durant aquest lapse van incrementar gradualment la influència marina sobre parts cada vegada més internes dels marges continentals.
Al golf del Lleó, les successions sedimentàries aquitanianes identificades als sondatges de la plataforma continental (Tramontane 1, Mistral 1) són predominantment d’origen marí i les formen fins a 1000 m d’arenites, lutites, margues i calcàries dipositades en medis soms de plataforma interna. A les zones emergides (fossa del Rosselló), la sedimentació fou dominantment continental i formada per sistemes de ventalls al·luvials. A les àrees submergides del domini catalanovalencià, els dipòsits d’aquest complex van reblir solcs sedimentaris que es generaven per falles normals i, després, van recobrir els «horste» que havien funcionat com a llindars estructurals. Sobre aquests llindars hom ha observat dipòsits carbonàtics amb restes de bivalves i coralls dipositats en medis marins soms. Aquests dipòsits solen recobrir el substrat precenozoic meteoritzat i carstificat que, de vegades, és recobert de dipòsits de bretxes i conglomerats. Hom sol incloure el conjunt d’aquests dipòsits en un complex deposicional anomenat grup d’Alcanar.
Les zones actualment emergides del domini catalano-valencià no van tenir influència marina. Els llindars estructurals van continuar predominant en els processos erosius i només s’acumularen dipòsits col·luvials de poc gruix. Simultàniament, les successions que es generaven a les fosses tenen més de 1000 m de gruix i són formades per conglomerats, arenites i lutites dipositats en sistemes de ventalls al·luvials. Aquests dipòsits s’observen en sondatges d’algunes de les depressions emergides principals (Vallès-Penedès i el Camp). Localment, en fossetes al N del País Valencià (conca de Ribesalbes), van formar-se sistemes lacustres importants on s’acumularen dipòsits rics en matèria orgànica.
La sedimentació del Burdigalià al Serraval·lià inferior
Al domini bètico-balear, la progressió dels encavalcaments, combinada amb els processos transgressius-regressius que van tenir lloc des del Burdigalià fins al Languià, va motivar un aprofundiment de les àrees de sedimentació marines. A Mallorca van formar-se dispositius turbidítics que rebliren petites conques desenvolupades als solcs frontals, al davant de les làmines d’encavalcament. Durant el Languià terminal va produir-se un retrocés dels medis marins, possiblement a causa de les pulsacions regressives i de l’emplaçament de les làmines d’encavalcament. Durant el Serraval·lià inferior, els medis sedimentaris al·luvials, lacustres i de transició van ésser dominants en aquesta àrea.
Al domini catalano-valencià, des del Miocè inferior més alt (Burdigalià) fins al Miocè mitjà (Serraval·lià inferior), la sedimentació fou marcada per la finalització definitiva del «rifting» durant el Burdigalià i l’augment de la influència dels processos de subsidència tèrmica, per càrrega hidrostàtica i litostàtica sedimentària consecutives. A causa d’això, les successions sedimentàries dipositades durant aquesta etapa van ultrapassar l’àmbit de les fosses i van recobrir d’una manera generalitzada els antics llindars estructurals. Aquest procés va tenir una importància màxima en les etapes inicials i va esdevenir més localitzat en els estadis més tardans.
L’enfonsament general de la conca Catalano-balear, combinat amb la continuació de la tendència general a l’ascensió del nivell de la mar iniciada durant l’Aquitanià, causà un aprofundiment de la conca i una expansió dels medis marins cap als marges de la conca. L’expansió màxima dels medis marins i de transició marino-continental va ser atesa al Languià, quan aquests medis van arribar a les fosses perifèriques (Rosselló, Vallès-Penedès, el Camp). A partir del Languià superior - Serraval·lià inferior va invertir-se la tendència ascendent i les pulsacions transgressives-regressives successives van dur a un descens general del nivell de la mar.
Les successions sedimentàries formades durant els estadis evolutius successius d’aquesta etapa afloren extensament a les depressions neògenes avui emergides de la regió, cosa que en permet l’estudi. D’altra banda, els perfils de sísmica de reflexió indiquen l’existència de gruixos molt importants de sediments que en part han estat travessats pels sondatges d’exploració petroliera de les àrees emergides (Canet i Elna, al Rosselló; Sant Sadurní-1 i Martorell-1, al Vallès-Penedès, i Reus-1, al Camp) i les submergides. La datació d’aquestes successions es basa en l’estudi de les associacions d’organismes planctònics (microforaminífers i nanoplàncton calcari) trobats en les successions marines i en les faunes de mamífers que han fornit els dipòsits continentals i de transició de les fosses emergides.
El dispositiu sedimentari general durant aquesta etapa evolutiva de la regió consistí en la implantació, a les zones internes dels marges continentals, de sistemes de ventalls al·luvials, ventalls litorals i badies, en progradació cap a les zones més externes de les plataformes, zones en què encara van persistir llindars i solcs d’origen estructural que, gradualment, van esdevenir més i més residuals. Mentre es va mantenir aquesta diferenciació topogràfica, als llindars allunyats i aïllats dels influxos terrígens van formar-se plataformes carbonàtiques o mixtes carbonàtico-siliciclàstiques. En canvi, als solcs va predominar l’acumulació de dipòsits de lutites, margues i llims carbonàtics de plataforma terrígena restringida. De vegades aquests dipòsits contenien un percentatge elevat de matèria orgànica que va donar lloc al petroli que s’explota a la plataforma continental catalana.
Aquest dispositiu sedimentari general va experimentar variacions importants en l’extensió i el desenvolupament dels diversos ambients, a conseqüència dels canvis de tipus estructural, eustàtic i climàtic que van afectar la regió. Així, durant el Burdigalià va continuar la sedimentació als sistemes al·luvials de les zones internes emergides. Aquests dipòsits guarden relació amb fàcies lacustres terrígenes i carbonàtiques (calcàries i dolomies amb nòduls d’anhidrita) que, de vegades, tenen intercalacions de nivells de lignit. Els medis marins van estendre’s sobre zones cada vegada més internes dels marges continentals de la conca, arribant, finalment, a algunes de les fosses marginals (Vallès-Penedès i el Camp). Això donà lloc a la formació i l’expansió de medis marins i de transició, que incloïen «sebkha» costaneres evaporítiques. Alhora, a les zones més externes van continuar els dispositius terrígens de plataforma-talús, en coexistència amb zones de sedimentació carbonàtica restringides a les zones de llindar.
L’etapa d’expansió marina màxima del Languià donà lloc, a les fosses marginals de la conca, a la implantació de sistemes de ventalls litorals i de badies. Aquests sistemes van alimentar els de plataforma-talús terrígens que es desenvolupaven cap a les zones més internes de la conca. En contraposició amb els sistemes deposicionals terrígens, unes plataformes carbonàtiques van donar lloc a successions gruixudes de calcàries, amb bioconstrucció d’esculls de coralls i algues rodofícies. Aquests dipòsits van restringir-se principalment als llindars estructurals existents.
Durant el Serraval·lià inferior, el dispositiu deposicional general experimentà alguns canvis. En les successions sedimentàries d’aquesta edat no hi ha dipòsits de plataformes carbonàtiques similars als languians. Contràriament, als llindars estructurals (ja residuals) van implantar-se plataformes mixtes, carbonàtiques i terrígenes, sense esculls de coralls. Aquests canvis podrien guardar relació amb l’inici de la degradació climàtica que afectà la Mediterrània durant el Miocè mitjà i amb la influència més forta de la sedimentació terrígena a la regió, a causa del descens del nivell de la mar i l’elevació de les regions emergides circumdants.
La gran varietat de dipòsits terrígens, carbonàtics, evaporítics i vulcano-sedimentaris sedimentats a les àrees submergides catalanovalencianes des del Burdigalià fins al Serraval·lià inferior són incloses dins un complex deposicional anomenat grup de Cambrils. Aquest grup es diferencia biològicament dels altres grups deposicionals miocens de les àrees submergides (grup d’Alcanar i grup de Castelló) per una proporció més elevada de dipòsits de plataformes carbonàtiques i mixtes. A més, els límits superior i inferior corresponen a discontinuïtats estratigràfiques formades a les zones més internes del marge continental, per bé que de valoració encara imprecisa.
La sedimentació del Serraval·lià terminal al Tortonià
Des del Serraval·lià mitjà i superior, la sedimentació a les illes Balears (domini bèticobalear) va tenir lloc en conques postorogèniques, formades per l’activitat de falles extensives que col·lapsaren l’edifici orogènic. Dins aquest context, durant el Tortonià superior es van implantar plataformes carbonàtiques esculloses, que perduraren fins al Messinià. Els dipòsits d’aquestes plataformes es poden veure a Mallorca, Menorca i Eivissa.
Contràriament, al domini catalano-valencià i al golf del Lleó, durant aquest període la sedimentació continuà influïda per l’enfonsament generalitzat dels marges continentals de la regió. A aquest procés es va afegir, al Rosselló, l’Empordà i la Selva, la reactivació extensiva d’algunes de les falles del marge continental, que novament va influir en la sedimentació.
Hom coneix successions sedimentàries d’aquesta etapa a la major part de les fosses i depressions litorals del marge peninsular (Empordà, Selva, Vallès-Penedès, el Camp, Baix Maestrat, Ribesalbes-l’Alcora, Alt Millars, Palància, Racó d’Ademús). També n’han estat reconegudes a les illes Balears.
Tot al llarg dels marges continentals del golf del Lleó i del domini catalano-valencià, el dispositiu sedimentari consistí en la implantació a les zones internes de sistemes de ventalls al·luvials - ventalls litorals - badies, que passaven gradualment cap a les zones externes a un sistema progradant terrigen de plataforma talús. El desenvolupament d’aquest dispositiu predominantment terrigen fou afavorit per tres factors: la gran quantitat de materials terrígens procedents de les zones marginals circumdants; la profundidat de la conca, ja considerable; i la tendència general al descens del nivell de la mar, en les diferents pulsacions transgressives-regressives.
A les àrees submergides, les successions sedimentàries dipositades durant aquesta etapa s’integren dins el grup de Castelló. Els dipòsits d’aquest grup atenyen uns 2000 m de gruix; es diferencien litològicament del grup de Cambrils infrajacent per una menor presència de dipòsits carbonàtics escullosos, restringits a la part superior. Localment, als sectors més marginals de la conca, hi ha discontinuïtats erosives associades a discordances que separen la base d’aquest grup dels materials infrajacents. Aquestes discontinuïtats degueren enregistrar processos naturals de caràcter local i el fort descens del nivell de la mar que afectà la conca mediterrània durant el Serraval·lià superior. A la part superior, el grup de Castelló apareix delimitat per la superfície erosiva messiniana, clarament relacionada amb el fort descens del nivell de la mar que tingué lloc en aquesta època.
Des del Serraval·lià superior fins al Tortonià prosseguí la sedimentació a les fosses marginals de les zones emergides del marge continental del domini catalano-valencià, on hi ha dipòsits al·luvials d’aquesta edat. Aquestes àrees foren cada vegada menys afectades per les influències marines tortonianes. Tot i això, les transgressions encara van penetrar sensiblement a l’àrea de València.
La sedimentació i l’etapa erosiva messiniana
La regressió marina produïda durant el Messinià ha quedat enregistrada en la sedimentació evaporítica del centre de les conques mediterrànies i en l’erosió que n’afectà els marges. Els sediments evaporítics (tons lilosos) de les àrees centrals de la conca Alguero-provençal són un reflex de la crisi de salinitat de la Mediterrània ocorreguda en aquest període. L’acumulació de masses de sal al nucli dels anticlinals deduïda a partir dels perfils de sísmica de reflexió en una àrea del golf del Lleó situada al N de Menorca (A-A’) va produir-se durant la sedimentació dels materials plioquaternaris suprajacents, com es dedueix del fet que aquests materials tenen un gruix més petit damunt del nucli dels anticlinals que als flancs.
Biopunt, original de M. Sans Rovira.
A les illes Balears els esdeveniments del Messinià van donar lloc a un registre sedimentari complex, preservat a Eivissa i a Mallorca. Els canvis de nivell de la mar messiniana han quedat enregistrats a Mallorca per la superposició de complexos escullosos successius. Damunt l’últim complex escullós van formar-se dipòsits carbonàtics oolítics, estromatolítics i litorals de cinturons de manglar. Al subsol de Mallorca hom ha reconegut guixos selenítics de possible edat messiniana. La regressió messiniana fou general a tota la conca mediterrània i va provocar una resposta sedimentària i erosiva molt important; per consegüent constitueix una fita fonamental en l’evolució de tota la conca. La conca mediterrània restà aïllada de la resta dels oceans. L’evaporació d’una gran quantitat d’aigua marina a causa de la restricció de les comunicacions amb els oceans, provocà la desaparició de bona part de la càrrega hidrostàtica. D’altra banda, l’acumulació de milers de metres d’evaporites va compensar en part els efectes del procés anterior. Dins el context de la Mediterrània nordoccidental, la «crisi de salinitat» relacionada amb els processos evaporítics donà lloc, a les àrees centrals de la conca Algero-provençal, a successions molt gruixudes de lutites, sulfats (anhidrita) i clorurs (halita i silvinita), que hom sol dividir en tres unitats: evaporites inferiors (500-700 m de gruix màxim), unitat salina intermèdia (600-1000 m) i evaporites superiors (500-1000 m). A la conca Catalano-balear i al golf del Lleó, només se sedimentà la unitat superior, la qual augmenta de gruix cap al NE de la conca Catalano-balear i s’aprima fins a desaparèixer cap al SW.
Durant la crisi messiniana van formar-se superfícies erosives importants a totes les zones marginals de la regió causades per un encaixament de la xarxa de drenatge. Aquestes superfícies d’erosió són poligèniques i enllacen geomètricament amb la base o amb el sostre de la seqüència evaporítica superior de les zones més profundes de la conca Algero-provençal. O sigui que van produir-se dos episodis principals d’erosió, l’un abans i l’altre després de la deposició de les evaporites superiors. A les àrees més externes, d’on aquestes evaporites són absents, les dues superfícies erosives es confonen.
L’estudi de la superfície erosiva messiniana ha permès traçar el curs dels antics canyons excavats en el substrat neogen a conseqüència del descens del nivell de base. Les dades obtingudes per tècniques de sísmica de reflexió (procedents de l’exploració petroliera) han permès fins i tot traçar les característiques de la xarxa de drenatge local.
La sedimentació pliocena i quaternària
L’ascens del nivell de la mar durant la transgressió del Pliocè inferior va retornar la conca Catalanobalear a una situació similar a la d’abans de la crisi messiniana. La transgressió fou ràpida i motivada per dos factors: una ascensió global del nivell de la mar i la reobertura de la comunicació atlàntico-mediterrània per l’estret de Gibraltar.
Durant la fase d’ascens inicial, que fou ràpida, les superfícies erosives i els llits fluvials antics, encaixats profundament, van començar a reblir-se de dipòsits al·luvials-fluvials. Posteriorment, l’ascensió del nivell de la mar va culminar amb la formació a les nombroses depressions marginals de la conca (Rosselló, Empordà, Baix Llobregat, Baix Ebre i, a Mallorca, Palma, Inca i Sa Pobla) de ries profundes que rebien les aportacions terrígenes dels cursos fluvials i dels torrents que les retenien als marges de la conca. Les successions sedimentàries transicionals i marines formades a les ries marginals durant el Pliocè inferior enllacen amb les successions terrígenes, principalment lutítiques, d’aquesta edat, conegudes a partir de la sísmica de reflexió i dels sondatges de les plataformes continentals.
Durant el Pliocè superior i el principi del Pleistocè, els canvis climàtics globals relacionats amb les glaciacions motivaren l’inici de pulsacions transgressives-regressives (amb tendència al descens del nivell de la mar) i un increment de l’aportació de sediments per part dels cursos principals de la regió, principalment l’Ebre i el Roine. Tot això va permetre la reimplantació (als marges del golf del Lleó i del domini catalano-valencià) de dispositius terrígens de plataforma-talús en progradació sobre la major part dels marges continentals. Dins d’aquests dispositius s’inclouen els dipòsits de sistemes de deltes de marge de plataforma, complexos de canals submarins de talús i ventalls turbidítics de base de talús.
El gruix de les successions pliocenes i quaternàries que n’han resultat és molt considerable, tant al marge del golf del Lleó com al domini catalano-valencià. En tots dos casos és condicionat per la importància del paleorelleu excavat durant l’etapa erosiva messiniana. A la part S del golf del Lleó, els dipòsits pliocens i quaternaris atenyen 2500 m de gruix. Al marge catalano-valencià, les successions plioquaternàries dipositades a les zones submergides atenyen 2400 m de gruix i integren l’anomenat grup de l’Ebre.
Des del Pliocè superior fins al present, els dipòsits marins de la conca enregistren les pujades i baixades successives del nivell de la mar posteriors al Pliocè inferior. Els canvis repetits de situacions de nivell de la mar alt i baix han donat lloc a una gran diversitat de medis deposicionals dins el context del sistema de progradació terrígena. Durant les etapes de nivell baix, a les zones marginals de la conca van produir-se superfícies erosives i les zones més profundes van rebre una aportació més gran de materials terrígens, que s’acumularen als ventalls submarins profunds del golf de València i del Roine. Durant les etapes de nivell alt, els dipòsits terrígens van tendir a acumular-se dins el dispositiu de progradació de plataforma-talús abans descrit.
A les illes Balears, les succesions pliocenes no assoleixen gruixos tan considerables per l’escassa quantitat de materials terrígens aportats per les xarxes de drenatge.