Resultats de la cerca

Advocat, fou elegit diputat pel partit liberal els anys 1909, 1913, 1919 i 1921 Presidí la cambra de diputats 1920-23 Es declarà contrari al feixisme i boicotejà les sessions de la cambra El 1946 fou elegit president provisional de la república italiana, fins el 1948, que fou nomenat senador vitalici, i ocupà altres càrrecs president del senat 1951-52 i de la cort constitucional 1956-58

Simbolista al començament, amb obres com Mec i slovo ‘L’espasa i la paraula’, 1917, Sv'ataja sv'atykh ‘Sancta sanctorum’, 1922, esdevingué realista després de la Revolució d’Octubre i publicà Miloserdije Marsa , ‘La misericòrdia de Mart’, 1923 i pacifista Bič božij ‘L’assot de Déu’, 1927 Publicà també algunes obres de crítica contra el feixisme, com Kholera ‘El còlera’, 1935 Escriví un gran nombre d’articles de crítica literària

Treballà a París i Londres com a decorador teatral, on aprengué les noves tècniques i tendències que li permeteren renovar el teatre danès En la seva tragicomèdia Melodien, der blev væk ‘Melodies que s’han perdut’, 1935 critica l’eixarreïda existència burgesa i la necessitat de recuperar la fantasia melodia per alliberar-se A Anna Sophie Hedvig 1939 critica el feixisme i justifica la violència exercida contra l’opressor

Després de la revolució treballà al Comissariat d’Instrucció Pública i formà part del grup Els Germans Serapion Escriví les novelles Goroda i gody ‘Ciutats i anys’, 1924, que tracta de la revolució i de la guerra civil, Transvaal 1926 i Brat'ja ‘Germans’, 1927 Representa l’etapa següent de la seva obra la novella Pokhiščenije Evropy ‘El rapte d’Europa’, 1933-35, on es reflecteix el naixement del feixisme a l’Europa occidental

Membre de la democràcia cristiana, participà en la resistència contra el feixisme Diputat des del 1948, fou secretari general del seu partit 1964-65 i president de la Unió Europea Democratacristiana entre els anys 1965-82 Ocupà diversos càrrecs ministerials, especialment els ministeris d’agricultura, de l’interior, d’afers estrangers i, sobretot, la presidència del govern 1968-69, 1969-70, 1970, 1973-74, i del 1979 al 1984 fou membre del Parlament Europeu

Capdavanter de l’avantguardisme a Anglaterra, fou el fundador del vorticisme 1912 i l’editor de la revista “Blast” el 1914, any que fundà el Rebel Art Center De primer plenament abstracte, derivà cap a un figurativisme cubistitzant, del qual és mostra La rendició de Barcelona Londres, Tate Gallery Sarcàstic, iconoclasta, paradoxal i anticonvencional, la seva literatura, intellectualista, admirada per TSEliot i per Ezra Pound, palesa un individualisme exaltat, que el portà a la defensa del feixisme

Autor de novelles Gelosia 1894, Vortice 1899, Olocausto 1902, La disfatta 1896, i d’obres polítiques, entre les quals es destaquen La lotta politica d’Italia 1892, història d’Itàlia des de les invasions bàrbares fins a la darreria del s XIX, i La rivolta ideale 1908, on afirma la necessitat d’una regeneració d’Itàlia, que acompleixi finalment l’obra ideal del Risorgimento Pel seu encès nacionalisme italianista i la seva inspiració imperialista ha estat considerat un dels precedents del feixisme

S’inaugura a París un carrer del districte onzè amb el nom de l’activista catalana Neus Català , que va viure molts anys a la ciutat La cap de memòria històrica de la capital francesa destaca en la seva intervenció la condició de símbol de l’homenatjada en la lluita contra el feixisme i el nazisme, especialment de les dones Neus Català rep també en el mateix acte, a títol pòstum, la medalla Grand Vermeil, la condecoració més alta de l’ajuntament de la ciutat

Es formà a Llotja amb Àngel Ferrant Exposà als Salons de Primavera barcelonins 1934, 1937, a l’exposició de l’ADLAN a la Llibreria Catalònia 1935, a la del Grup Superrealista Breton, a la galeria Charles Ratton de París 1936 i a la d’Art Català —Pro Víctimes del Feixisme—, a Mèxic 1937 Posteriorment es dedicà a l’interiorisme i al disseny, i obtingué el Delta d’or ADI-FAD el 1961 i el 1962 Fou membre fundador del Club Cobalt 49 i d’ADI-FAD

Fou diputat conservador 1908, membre del gabinet 1921 i canceller de l’Exchequer en el govern de Bonar Law 1922, al qual succeí 1923 com a primer ministre 1923-24, 1924-29, 1935 Dimití el 1937, i fou nomenat par En economia fou partidari d’un proteccionisme que li valgué fortes oposicions políticament contemporitzà de primer amb el feixisme, i després prengué una actitud més dura Promogué diverses reformes politicoeconòmiques, sobretot la substitució del règim de lliure canvi per una preferència duanera amb els països del Commonwealth