Resultats de la cerca
Es mostren 79 resultats
fluor
Química
Element pertanyent al grup VII de la taula periòdica (grup dels halògens), de valència -1; l’element natural és el núclid 19 (100%); hom en coneix quatre núclids artificials: 17, 18, 20 i 21.
És un gas groguenc Força estès a la natura, principalment en l’aigua de mar, a l’esmalt dental i en la criolita Na 3 AlF 6 , tot i que el principal mineral d’on hom l’extreu és la fluorita CaF 2 , o espat fluor És degut a l’ús de la fluorita com a fundent metallúrgic, d’on li ve el nom del llatí fluere , ‘fluir’, i es refereix a la facilitat de fusió de la fluorita 902°C Atesa la seva gran reactivitat, la fabricació del fluor és una operació molt delicada Els minerals, enriquits i polvoritzats, són transformats en àcid fluorhídric i en fluorurs alcalins per l’àcid sulfúric L’obtenció del…
creixement d’un cristall
Mineralogia i petrografia
Increment de les dimensions d’un cristall.
El creixement d’un cristall consisteix, bàsicament, en l’adjunció dels constituents elementals àtom, ions, molècules del medi mare en què és submergit el cristall, a les cares ja existents del cristall Aquest mecanisme depèn del transport de matèria i calor experimentat en les interfícies cristall/medi mare, i de la cinètica de les interfícies En termes molt simplificats, els constituents elementals del medi mare una solució, un vapor, una solució sòlida, etc incideixen sobre la superfície del cristall, “rellisquen” sobre les cares ja existents i són fixats en els punts en què…
complex
Química
Compost químic que conté un àtom o un ió central, generalment d’un metall de transició, acceptador d’electrons, voltat d’un grup d’ions o de molècules (anomenats genèricament lligands
), donadors d’electrons, el qual grup tendeix a conservar la seva identitat fins i tot en solució, bé que és susceptible de dissociació parcial.
La càrrega elèctrica del complex és la suma algèbrica de les càrregues de l’ió central i dels lligands, i hi ha complexos neutres, catiònics o aniònics La teoria de la coordinació d’Alfred Werner 1893 donà la primera interpretació de la natura d’aquests composts i postulà per als elements metàllics una valència primària avui designada com a “estat d’oxidació” i unes valències secundàries avui, “índex de coordinació”, dirigides cap a posicions definides en l’espai, les quals valències, segons Sidgwick, són capaces de compartir parelles d’electrons aportats pels lligands i formar, amb aquests,…
bot
Moviment d’un cos inert que, en topar a terra, és llançat enlaire en virtut de la seva elasticitat, fins a tornar a tocar a terra.
poliformaldehid
Química
Compost polimèric amb estructura de polièter obtingut a partir de formaldehid d’elevada puresa mitjançant polimerització iniciada per àcids o bases de Lewis en un dissolvent inert.
El compost així obtingut té un pes molecular mitjà de 30 000-100 000 i és altament cristallí, dur, rígid i resistent a la tensió Té una densitat de 1,42 i és emprat en l’emmotllament per injecció de components mecànics Presenta, però, l’inconvenient d’ésser afectat per àcids, bases i oxidants forts, i s’oxida també en l’aire en presència de radiació ultraviolada
fixació de nitrogen
Bioquímica
Procés bioquímic pel qual el nitrogen passa de la forma relativament inert present a l’atmosfera a compostos de nitrogen com amoni, nitrat i diòxid de nitrogen.
N’hi ha de dos tipus la fixació no simbiòtica o no biològica, deguda a les descàrregues dels llamps, la combustió i l’aportació de nitrogen a través de la pluja, i la simbiòtica o biològica, que és realitzada per alguns bacteris, algues cianofícies i determinats fongs
biomaterial
Biologia
Material tolerable i inert per a l’organisme, destinat a ésser utilitzat com a implantació per a substituir un òrgan o un teixit orgànic danyat o emmalaltit.
Actualment hom empra una quarantena de biomaterials silicona, tefló, dacró, poliuretà, alumini, etc en implantacions òssies, articulars, cardíaques, vasculars, oftàlmiques, etc
combustió
Física
Química
Reacció d’oxidació que és acompanyada de despreniment de llum i calor, amb flama (combustió viva) o sense (combustió lenta).
En aquest darrer cas no hi ha emissió apreciable de llum ni de calor Ja els grecs havien considerat la combustió com un procés de desintegració en el qual el combustible perd els elements ignis Per a Aristòtil, consistia en la separació del foc del cos que es cremava Aquesta interpretació durà fins l’any 1630, que Jean Rey féu notar l’augment de pes experimentat pel plom o l’estany calcinats en un vas obert L’any 1674, Mayow destrià en l’aire una matèria idònia i una altra d’impròpia per a mantenir les combustions Tot i que aquestes experiències assenyalaren el camí cap a una correcta…
gas de síntesi
Química
Denominació genèrica de diverses mescles gasoses constituïdes per monòxid de carboni i hidrogen, en proporcions relatives variables, conjuntament amb un vint per cent de gas inert, generalment nitrogen.
Hi ha diversos procediments per a la seva preparació, els més importants dels quals són l’oxidació parcial del gas d’aigua o del gas natural i l’acció del vapor d’aigua, a temperatura elevada, sobre el carbó o el gas natural El gas de síntesi troba un gran nombre d’aplicacions industrials, entre les quals cal esmentar la preparació del metanol, la síntesi de gasolines de Fischer-Tropsch, la preparació de l’amoníac i el procés oxo
diluent
Química
Substància de caràcter inert que hom addiciona en una altra per tal d’augmentar-ne el grau de dispersió o el volum, amb la qual cosa disminueix la concentració.
Pot ésser un sòlid, un líquid o un gas