Resultats de la cerca

Fundador a Milà, juntament amb Alberto Lattuada, de la Cineteca Italiana 1937, durant la postguerra fou crític de cinema en diverses publicacions El 1946 debutà amb el documental Bambini in città , i el 1948 rodà el primer film de ficció Proibito rubare , i posteriorment obtingué un gran èxit amb Pane, amore e fantasia 1953 i Pane, amore e gelosia 1954 Amb Tutti a casa 1960 adoptà un caràcter més personal, dins el qual seguiren La ragazza di Bube 1963, Infanzia, vocazione e prime esperienze di Giacomo Casanova, veneziano 1969, Lo scopone scientifico 1972, Delitto d’amore 1973, La donna della…

Advocat, periodista i crític literari, el 1935 fundà a Roma el Centro Sperimentale di Cinematografia que dirigí fins el 1943, les revistes Bianco e Nero 1937 i Rivista del Cinema Italiano 1952 Collaborà com a guionista en alguns films destacats i realitzà cinc llargmetratges basats en obres literàries i tocats d’un cert calligrafisme Via delle Cinque Lune 1942, La Bella addormentata 1942, La Locandiera 1943, Ultimo amore 1946 i Patto col diavolo 1948 Escriví Cinematografo 1935, Cinque capitoli sul film 1941, La regia 1946, Il film nella battaglia delle idee 1954, Cinema, quinto potere 1954,…

Inicià la seva carrera amb obres de caire religiós Gràcies al gran duc Leopold de Toscana pogué perfeccionar els seus estudis amb Giuseppe Sarti El 1780 escriví una òpera, Quinto Fabio , per a la ciutat d’Alessandria Itàlia dos anys més tard esdevingué conegut amb L’Armida abbandonata i Adriano in Siria , òperes en les quals no s’apartà de l’estil napolità, aleshores celebrat a Europa, i que li valgué una invitació per a anar a Londres 1785, on durant un any fou compositor de cort de Jordi III S'establí a París 1786 escriví una cantata — Amphion , 1787— per a la lògia maçònica a la qual s’…

Estudià al conservatori de Florència, d’on fou professor 1931-67 En les primeres obres emprà el llenguatge diatònic amb Sei cori di Michelangelo 1933-36 assolí una expressió personal Una primera incursió en el camp dodecatònic fou Tre Laudi 1936-37 seguiren l’òpera Volo di notte 1940, basada en Vol de nuit de Saint-Exupéry, i els Canti di prigionia 1938-41 Adoptà totalment el dodecatonisme amb el cicle Liriche greche 1942-45 i amb l’òpera Il prigioniero 1949 Des d’aleshores emprà un estil webernià, com en Job 1950 i en els Canti di liberazione 1955, amb text de Heine

Enginyer civil i arquitecte 1853, fou catedràtic de geometria superior a la Universitat de Bolonya 1860 i director de l’escola d’enginyers de Roma 1873 Senador, ocupà el ministeri d’instrucció pública 1898 Fou l’impulsor de la geometria pura a Itàlia Entre les seves obres cal remarcar Elementi di geometria projettiva 1873 i Elementi di calcolo grafico 1874

Assolí fama com a operista, especialment amb Chiara di Rosenberg Milà 1831, a Barcelona el 1832, Le nozze di Figaro 1838 i diverses altres en collaboració amb el seu germà Federico Ricci Nàpols 1809 — Conegliano 1877, com Crispino e la comare 1850, de gran èxit al s XIX i que ha estat enregistrada en discs

Treballà sempre conjuntament amb Gino Pollini, amb el qual fou membre fundador del Gruppo 7 de Milà i del Movimento italiano per l’architettura razionale MIAR Projectaren, entre altres edificis, la fàbrica Olivetti a Ivrea i el conjunt d’habitatges que en depenen, el Borgo Olivetti 1939-41, i l’església de la Madonna dei Poveri, de Milà 1952-56, de planta basilical, a partir de la qual deixaren de banda el racionalisme en favor d’un major èmfasi en la integració paisatgística dels edificis

Es destacà com a autor de drames naturalistes És autor de llibrets d’òpera, especialment per a Puccini sovint en collaboració amb GGiacosa, com La Bohème 1896, Tosca 1900 i Madame Butterfly 1904, i per a altres autors veristes, com Giordano Andrea Chénier , 1896, Mascagni, etc

Debutà a Roma com a director, i passà a Londres, on dirigí òperes al Convent Garden 1888-1905 També actuà al Teatro Real de Madrid 1888-95 i al Metropolitan de Nova York El 1910 es presentà al Liceu de Barcelona com a director de l’òpera La vestale Spontini i altres òperes Com a compositor escriví les òperes Paolo e Francesca 1907 i Ero e Leandro 1896 —que presentà al Liceu el 1911 i el 1913, respectivament—, obertures per a orquestra i música d’escena

Arquebisbe de Gènova 1819 i nunci a París 1827-30, sostingué activament el règim de Carles X Cardenal 1831 i secretari d’estat de Gregori XVI 1836, féu regnar els principis absolutistes en els Estats Pontificis i estrenyé les relacions amb Àustria Odiat pels revolucionaris, hagué de refugiar-se amb Pius IX a Gaeta 1848-50