Resultats de la cerca
Es mostren 597 resultats
alvernès
Lingüística i sociolingüística
Dialecte occità
que, amb el llemosí i el provençal alpí, forma el nord-occità, és a dir, un conjunt caracteritzat essencialment per la palatalització de ca ga
llatins: capra > chabra,
gal·lus > jau/jal
.
Dins aquest conjunt l’alvernès es distingeix, sobretot a la baixa Alvèrnia, per una evolució fonètica molt avançada El fenomen més notable és la sèrie de palatalitzacions condicionades que afecten tota mena de constants Així, a l’occità mitjà llibre, dire, vinha, nud, cuba, quitar , corresponen en baix alvernès pronúncies amb la consonant inicial palatalitzada que podría ésser transcrita ly ibre , dy ire , vy inha , ny ud , ty uba , ty itar / tx itar / ts itar , etc Un segon fenomen característic és la reducció dels diftongs de la llengua clàssica per exemple paire, aiga, fau, pèira , es…
Boeci
Poema occità de la primera meitat del segle XI, escrit probablement per un clergue de l’abadia de Sant Marçal de Llemotges, del qual són conservats solament els 258 primers versos.
És la primera obra literària conservada escrita en occità Explica la vida de Boeci, inspirant-se directament en De consolatione philosophiae
Acadèmia de la Llengua Occitana
Organisme constituït el 23 de maig de 2008 que té com a objectiu la codificació de l’occità.
Impulsat pel Conselh Generau d’Aran i per l' Institut d’Estudis Occitans , té la seu a Viella, i la seva tasca és una continuació del Conselh de la Lenga Occitana, establert el 1996 dins de l’Institut d’Estudis Occitans, que en fixà les normes orals i ortogràfiques i que finalment foren acceptades per la majoria de les institucions i intellectualitat occitanes després d’una etapa d’una certa dispersió L’Acadèmia inclou les institucions lingüístiques i les polítiques del territori de la llengua d’Oc consells regionals francesos d’Occitània, representants de la regió del Piemont, la Generalitat…
llenguadocià
Lingüística i sociolingüística
Dialecte de l’occità mitjà que, juntament amb el provençal, forma el grup lingüístic més conservador i menys allunyat de la llengua clàssica de l’edat mitjana.
Partint d’ell, com a forma equidistant de les diverses parles occitanes, Loïs Alibèrt intentà de fixar l’occità modern Comprèn diversos subdialectes el meridional central, tolosà, foixenc, donasanenc, narbonès, el septentrional roergat, gavaldanès, orlhaguès, l' occidental agenès, carcinol, albigès i l' oriental besierenc, montpellerí, cevenol Els trets més característics de la seva fesomia lingüística són manteniment dels grups llatins ca i ga cantar, gaug, gal , dels diftongs i triftongs paire, buou , de la l intervocàlica, tant si procedeix de l o ll llatines pala, salar, galina , i del…
capcinès
Lingüística i sociolingüística
Dialecte català, de transició cap a l’occità, parlat al Capcir, molt relacionat amb els altres parlars de transició de la zona de contacte del Rosselló amb la Fenolleda, el Perapertusès i el Narbonès.
Bé que té amb els parlars occitans veïns notables afinitats lèxiques tampar , ‘tancar’ picaire, 'llenyataire’ araire , ‘arada’ i morfològiques peixis, 'peixos’ porteren , ‘portaren’ naixic, 'nasqué’ miu, miva, 'meu’, ‘meva’ as, 'als’ teni, 'tinc’ aquell -a, 'aquest -a’, els tres més remarcables són la conservació de l’article lo, los, 'el’, ‘els’, i el fonetisme, el qual, bé que sovint l’acosti a l’occità —com la vocalització de la - l - + consonant autre, 'altre’ cauç, 'calç’ i les mutacions qua-, gua-, a ca-, ga- catlla, 'guatlla’ gardar, 'guardar’, i com la conservació del diftong àton…
Brigitte Schlieben-Lange
Lingüística i sociolingüística
Filòloga alemanya.
Catedràtica de romanística i lingüística general de la Universitat de Frankfurt del Main, es formà a les universitats de Munic, Ais de Provença i Tübingen, on fou deixebla d’E Coseriu En el camp de la romanística es dedicà especialment a l’occità i al català Okzitanische und katalanische Verbprobleme ‘Problemes del verb català i occità’, 1971, Okzitanisch und Katalanisch Ein Beitrag zur Soziolinguistik zweier romanischer Sprachen ‘Occità i català Una contribució a la sociolingüística de dues llengües romàniques’, 1971 Fou coeditora de la revista Zeitschrift für Katalanistik ‘Revista de…
provençal
Dit del conjunt de la cultura occitana.
L’ús del terme provençal referit a tot el món occità és degut a la influència de l’antiga literatura dels trobadors, els quals, a partir del s XIII, en consagraren l’ús El fet que, durant el s XIX, el nucli principal de la Renaixença fos el territori estricte de Provença motivà encara més l’extensió d’aquest ús Però, actualment, les circumstàncies socioculturals i polítiques estableixen clarament la seva impropietat i recomanen l’ús del neologisme “occità” com a determinatiu de la llengua, la literatura i l’art de tots els països d’Oc
Jules Émile Planchon
Botànica
Botànic occità.
Professor de l’Institut d’Horticultura de Gand, l’Escola de Farmàcia de Montpeller 1851-81 —de la qual fou director— i la Facultat de Medicina de Montpeller Dirigí el Jardí Botànic de Montpeller 1881-88 Fou el primer a determinar i a descriure la filloxera i a preconitzar la introducció de les varietats americanes de vinya resistent a aquest insecte 1875, sobre les quals publicà una monografia molt important També estudià diverses podridures ocasionades per fongs fitoparàsits, com el míldiu de la vinya
Andrèu Pic
Literatura
Poeta occità.
Donà a conèixer els seus poemes i articles de crítica a les revistes Oc i Reclams Bé que visqué sempre en un gran aïllament, la seva poesia, escrita en una llengua molt pura, és una confrontació de l’experiència de l’autor amb els mites angulars de la humanitat i el consagra com a autèntic creador literari, el més important de la literatura gascona entre les dues guerres El 1961 hom aplegà una selecció dels seus escrits a Omatge a Andrèu Pic