Resultats de la cerca

Es casà amb Elisa de Olózaga y Camarasa, filla de Salustiano Olózaga 1864 Afiliat al partit progressista, participà en la Revolució de Setembre del 1868 a Catalunya Acompanyà a la península Ibèrica el nou rei Amadeu I, el qual li concedí el comtat de Rius 1871, que passà més tard als Querol En 1876-78 fou diputat a corts per Falset i en 1883-90 ho fou per Tarragona

Fill d’un teixidor Francesc Sert i Artés, fou president del Foment del Treball Nacional i de la Diputació de Barcelona Amb el seu germà Josep Sert i Rius Barcelona 1840 — 1895 fundà una important fàbrica de tapissos Fou pare del pintor Josep Maria Sert i Badia , de Domènec Sert i Badia Barcelona 1866 — 1952, diputat a corts per Manresa i president del Foment del Treball Nacional, casat amb una germana de Josep Bertran i Musitu, i de l’hereu Francesc de Paula Sert i Badia Barcelona 1863 — 1919, al qual fou atorgat el comtat de Sert 1904, pare de Josep Lluís Sert i López

Fou deixeble del mestre Gracià Tarragó al Conservatori del Liceu El 1976 ingressà al Quartet Tarragó, formació dissolta el 1988, i a partir del 1989 fou professor de guitarra del Conservatori del Liceu Entre el 1993 i el 1999 dirigí el centre Torrent s’ha distingit sobretot per les seves composicions per a guitarra, entre les quals cal destacar nombroses sonates, suites i 24 Fantasies romàntiques en quatre volums D’altra banda, la seva transcripció per a guitarra de les Siete canciones populares españolas , de M de Falla, és molt apreciadaTambé ha escrit música de cambra i orquestral, com ara…

Fill de pares catalans, fou educat a Barcelona Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on fou deixeble de Frederic Alfonso solfeig, Agustí Quintas i Joaquim Canals piano i Enric Morera i Antoni Nicolau harmonia i composició Director de diferents companyies dedicades al teatre musical i a la sarsuela, realitzà diferents gires arreu de l’Estat espanyol i Europa també recorregué Egipte, el Japó, la Xina i les Filipines Del catàleg de la seva obra sobresurten les sarsueles Juegos de amor 1925, La mocita del barrio 1928, Para nobleza, Aragón 1932 i Rosa de Embajadores 1934

Estudià al seminari de Vic, i ja sacerdot féu filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona 1919-21 L’historiador Heinrich Finke el recomanà per secretari de Paul Kehr, el qual ajudà en la recopilació dels Papsturkunden Spaniens 1924-27 El 1930 fou nomenat arxiver de la secció històrica de la Congregació de Ritus 1930 i fixà la residència a Roma Adquirí els títols eclesiàstics de prelat domèstic 1941, protonotari apostòlic 1961, canonge d’Astorga 1930 i canonge de Vic 1961 És autor de moltes obres i treballs en la congregació de ritus i de tema català, dels quals cal destacar l’edició del…

Es llicencià a Barcelona 1913 i es doctorà el 1917 amb la tesi Electrólisis con corriente alterna Amplià estudis a Alemanya i a Suïssa, i en tornar-ne fou catedràtic de l’escola de perits industrials de Saragossa i de la de Madrid 1930 Collaborà amb Joan Abelló i Pascual en el camp de la indústria farmacèutica El 1940 esdevingué catedràtic d’enginyeria química de la Universitat de Madrid Realitzà tasques de recerca al CSIC El 1944 publicà La corrosión como fenómeno electroquímico

Format a Llotja Exposà des del 1919 i el 1922 guanyà la medalla Masriera de paisatge a l’Acadèmia de Sant Jordi Residí un quant temps a Madrid i a Mallorca, llocs on exposà sovint, com a Barcelona Les seves obres més representatives són les de temes de ballet

Llicenciat en teologia i filosofia i lletres, fou professor de l’Institut i de la Normal de Barcelona, director del Collegi de Sant Ignasi, de Manresa 1868, i sotsdirector del Collegi Terrassenc 1873 Fundador del setmanari El Faro Manresano 1869-70, és autor de nombroses obres hagiogràfiques en català i castellà i de manuals escolars sobre diverses matèries

A Barcelona féu alguns hotels, el Teatre Tívoli, el Banc Hispanoamericà del carrer de Fontanella 1914 i el xalet d’Araceli Fabra del carrer de Muntaner 1916 Té també obres a Arenys de Munt i a Palma Mallorca, on el 1899 fou premiat el seu projecte del Cercle Mallorquí —en collaboració amb Pasqual Sanz i Lluís Callú—, obra que dirigí des del 1913, dins un eclecticisme proper a Domènech i Estapà Presidí l’Associació d’Arquitectes 1922-25, i ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 1926