Resultats de la cerca

Fou un clar exponent del governant antiguerrer i mantingué bones relacions amb les altres ciutats sumèries A Lagaš reconstruí el temple del déu Ningirsu i efectuà també treballs d’irrigació Les seves estàtues conservades al Musée du Louvre influïren sobre l’art babilònic posterior i, gràcies a les inscripcions que contenien, oferiren molta informació sobre el país, els habitants i la toponímia de la regió

Els pocs coneixements que hom en té han arribat a través dels noms personals i religiosos —esparsos en inscripcions llatines— i de la toponímia Segons Gerhard Rohlfs, els sufixos en -os, -ues de Gascunya constitueixen vestigis de l’antic substrat aquità, amb un estret parentiu ètnic i lingüístic amb els jacetans, habitants de la comarca de Jaca L’aquità fóra, doncs, una llengua intermèdia entre el basc i el gàllic

Estudià a Copenhaguen, on fou professor de llengües romàniques des del 1918 De primer escriví sobre substrat i manlleu en les llengües romàniques i germàniques i sobre toponímia danesa A partir d' Ordklasserne ‘Classes de mots’, 1928, es consagrà a la teoria lingüística general, amb una tendència a l’abstracció i al formalisme, que a vegades el posa més a prop de la filosofia que de la lingüística estricta

Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona, exercí diversos càrrecs docents en aquesta mateixa universitat adjunt de gramàtica general i crítica literària 1959-72, agregat numerari de llengua espanyola 1972-75 i, finalment, catedràtic de gramàtica general i crítica literària des del 1975 Fou secretari general de la Universitat de Barcelona i secretari de la facultat de filosofia i lletres dirigí el Collegi Major de Medicina de la Santa Creu i Sant Pau, i l’Institut d’Ensenyament Mitjà i Professional de Calella També fou professor titular i secretari dels Estudis…

Membre de l’Academia de la Historia i de l’Institut d’Estudis Alacantins, publicà El castillo de Santa Bárbara, antigua fortaleza de Alicante 1955, Bibliografía de Pego 1957, El Archivo Municipal de Alicante y sus registros sobre linajes 1960, El condado-marquesado de Denia 1964, Nobiliario alicantino 1966, La provincia de Alicante y sus antiguos partidos judiciales 1974, Antiguas instituciones económicas alicantinas 1976 i Toponimia alicantina en la nobiliaria española 1979

Antic president de l’Associació Excursionista de Reus, és coautor, amb Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna, de la tercera edició de la guia itinerària Les muntanyes de Prades, el Montsant i Serra la Llena 1960 A més, publicà diversos llibres de toponímia, com Els topònims de la ciutat i del terme de Reus 1957, premi Eduard Brossa 1955 de la Societat Catalana de Geografia El 1997 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi

Entre les seves ciutats són citades Pallantina Palència i Cauca Coca Pertanyien als grups d’indoeuropeus, i el nom d’aquest poble, així com la major part de la toponímia coneguda, han estat considerats cèltics Destaquen dels altres pobles del centre peninsular, bàsicament pastors, per la dedicació principal a l’agricultura, en part organitzada segons un sistema collectivista Intervingueren a favor dels numantins durant la guerra de 137-136 aC, i foren sotmesos pels romans poc temps després

Deixeble, a la Universitat de Zuric, de JJud, ASteiger, MLeumann, fou professor de les universitats de Berna i Heidelberg Des dels anys cinquanta anà publicant nombrosos estudis sobre els elements preindoeuropeus, principalment en les llengües romàniques Investigà també el basc i s’ocupà de la metodologia de la recerca etimològica i la toponímia preromanes En els seus estudis tingué força en compte el cabal prellatí del català, com ho demostren les seves contribucions de la Enciclopedia Lingüística Hispánica 1960

La investigació exigent sobre noms propis, generalitzada a la darreria del s XIX, no rebé consagració internacional fins el 1938 I congrés de París, i els límits de la nova ciència continuen controvertits Els seus fundadors la restringien a la recerca del sentit, etimologia i evolució dels noms de lloc —terrestres, marítims, celestes toponímia— i dels noms de persona —noms, cognoms, renoms, hipocorístics antroponímia— als quals ha calgut afegir els d’animals zoonímia i de tota mena d’objectes més o menys personalitzats campanes, vehicles,…

Collaborà 1889 amb Jaume Almera en el mapa geològic de la província de Barcelona És autor, amb el seu fill Joan Brossa, de treballs cartogràfics, com Mapa geológico y topográfico de la provincia de Barcelona 1888-1913, Regió del Montseny , etc, i d’un mapa de Catalunya i de les zones frontereres 1892 L’any 1959 la Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, instaurà el premi Eduard Brossa per al millor recull de toponímia municipal catalana