Resultats de la cerca

Visqué molts anys a Roma 1730-42, on rebé la influència dels mestres barrocs italians, especialment de Bernini De retorn a França, ingressà a l’Acadèmia 1749 És autor del bust de Nicolas Vleughels Musée Jacquemart-André, París, de la Tomba del cardenal Languet de Gergy església de Saint-Sulpice, París i de la Tomba dels arquebisbes de Viena catedral de Viena del Delfinat

Comte de Tilly Lluità contra els turcs a Hongria Durant la guerra dels Trenta Anys comandà els exèrcits de la Lliga Catòlica Fou plenipotenciari a la pau de Lübeck 1629 i, a partir del 1630, comandant en cap dels exèrcits imperials en substitució de Wallenstein Després de l’ocupació de Magdeburg, que sofrí un saqueig terrible, fou vençut pels suecs a Breitenfeld 1631 Morí a conseqüència de les ferides rebudes en la batalla del riu Lech, prop de Rain, contra l’exèrcit suec que envaïa Baviera

La seva poesia, pertanyent a la segona generació experimental, és lacònica, si bé de vegades carregada de metàfores de caràcter sarcàstic i àdhuc groller, com en Heilige gedichten ‘Poemes sagrats’, 1959, Richelieu 1961 i Renaissance 1963 o d’un onirisme sensual Gedichten voor Maria Magdalena ‘Poemes per a Maria Magdalena’, 1971

Estudià a Lovaina i a París, i fou professor a Pàdua, on implantà un nou tipus d’ensenyament anatòmic, amb la pràctica constant de disseccions davant els estudiants Allí escriví la seva obra fonamental, De humani corporis fabrica libri septem , illustrada amb més de tres-cents gravats del dibuixant Kalkar, deixeble de Ticià reproduccions fidels del cos humà sotmès a l’escalpel, i publicada a Basilea el 1543 Les set parts del llibre tracten, successivament, d’ossos i cartílags, lligaments i músculs, venes i artèries, nervis, òrgans de la nutrició i generació, cor i pulmons, i finalment cervell…

Conreador de diversos gèneres literaris, ha estat l’introductor del realisme màgic en les literatures flamenca i neerlandesa, i les seves obres palesen sovint la confrontació entre el somni, la poesia i la realitat Cal destacar-ne De man die zijn haar kort liet knippen ‘L’home que es deixà tallar els cabells’, 1948 versió cinematogràfica d’A Delvaux, 1965 Lago Maggiore 1957, Als Kantwerk aan de kin ‘Com obra de punta a l’horitzó’, 1964 El seu conte De trein der traagheid ‘El tren de la lentitud’, també fou portat al cinema per A Delvaux Un soir, un train , 1968

Treballà amb Bernini al baldaquí de Sant Pere del Vaticà i realitzà el monumental Sant Andreu de la mateixa basílica El seu estil serè es contraposa al barroquisme turmentat de Bernini El seu germà Jérôme Brusselles, 8 de maig de 1602 — Gant, 28 de setembre de 1654 treballà a la cort de Felip IV a Florència Destaca el popular Maneken-pis a Brusselles

Les obres que li són atribuïdes amb més seguretat —el tríptic de l' Encarnació Museo del Prado, Madrid i el Calvari de l’antiga collecció Bauzà Madrid— es caracteritzen per la verticalitat de la construcció i una tècnica minuciosa Del seu fill Jordi Alimbroot documentat des del 1463 fins al 1474, també pintor, no resta cap obra d’atribució segura

Inicià els seus estudis musicals a la seva ciutat natal i el 1976 assistí a l’últim curs de guitarra que impartí Emili Pujol a Cervera Amplià estudis a Alacant i París A divuit anys inicià la seva activitat concertística i un any després debutà al Teatro Real de Madrid com a guanyador del Concurs Permanent de Joventuts Musicals d’Espanya, que fou el primer d’un seguit de nombrosos guardons Ha ofert concerts a sales d’arreu del món, i ha actuat com a solista al costat de formacions com l’English Chamber, Ciudad de Granada i l’OBC La seva discografia inclou l’àlbum Llora la…

Dirigida per Mudit Grau, des del 1995 té la seu al Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallès S’ha especialitzat en coreografies basades en el flamenc, gènere que sotmet a una interpretació particular Ha estrenat els espectacles Agua de luna 1995, primer premi del Certamen de Coreografia de Danza Española y Flamenco de la Comunidad de Madrid i el ministerio de cultura, Arran de terra 1997, premi Ricard de Moragas, Pa qué… pa ná 1999, Al-Andalus 2001, A palo seco 2002, De viatge 2002, Tierra de nadie 2003, Mientes +k Parpadeas 2004, Àvida Vida 2006, Sal damunt les pedres 2006 i…

Citat per primer cop en l’entremès anònim del principi del segle XVIII titulat El novio de la aldeana , el fandango formà part de moltes de les tonadillas , sarsueles i ballets d’aquesta mateixa època Són molt coneguts els exemples per a teclat d’A Soler i D Scarlatti CW Gluck utilitzà fragments melòdics del fandango de D Scarlatti en el seu ballet Don Juan , que després WA Mozart incorporà amb modificacions a Les noces de Fígaro D’una forma estilitzada, es troben exemples de fandango en el Caprici espanyol de N Rimskij-Korsakov, en Iberia d’I Albéniz, en la peça número 3 de…