Resultats de la cerca

És un relleu tabular, disposat en plataformes escalonades, que culmina al pic de San Caprasio 811 m, punt més alt de la depressió estricta de l’Ebre coronen aquesta serra calcàries pontianes hi predomina l’estepa i hi ha alzines i pi blanc a la part solana

Bosc esclarissat de pi negre i pastures subalpines, a les rodalies del coll de Tagast Ernest Costa Les serres del Verd, Ensija i els rasos de Peguera 211, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus Aquest espai és constituït per una sèrie de serres prepirinenques que es localitzen a la confluència de les comarques de l’Alt Urgell, el Solsonès i el Berguedà A la part més occidental es troba la serra del Verd 2288 m, que s’uneix pel coll de Mola a Clotarons 2178 m, ja dins del Parc Natural de Cadí-Moixeró, mentre que a l’oest enllaça amb el Port del Comte La…

S'adreça tant a particulars com a empreses, i opera a tot l’Estat espanyol llevat de Catalunya, on ho fa a través d’Al-pi, de la qual és propietària del 75% i només per al sector empresarial Disposa de xarxa pròpia desplegada, tant troncal com d’accés

Treballà al convent de frares dominicans de la ciutat de Mallorca i a Barcelona, on sembla que traçà el pla definitiu de la seu 1317 Hom li atribueix, entre altres obres, la participació en la basílica de Santa Maria del Mar i en l’església del Pi, a Barcelona

Els Pirineus centrals Crestalls pirinencs culminals, orfes de vegetació o a penes colonitzats per comunitats liquèniques o per petits prats rasos en els replanets i relleixos, constellats de llacs, congestes i petites glaceres permanents, a la vall d’Espot amb la Maladeta al fons Pallars Sobirà i Alta Ribagorça J Nuet i Badia Els Pirineus centrals constitueixen el fragment més alteròs i conspicu de la gran serralada pirinenca, aquell en què el relleu i el paisatge responen més inequívocament al concepte d’alta muntanya Els Pirineus centrals catalans equivalen a una quarta part, aproximadament…

A les seves contraportades reproduí a tot color nombrosos cartells modernistes catalans i estrangers Foren collaboradors literaris Pompeu Gener, Pi i Margall, Antoni Utrillo, Eugeni Sellés, JOPicon i altres Hi van publicar illustracions Cusachs, Casas, Rusiñol, Pla, Urgell, Miralles, Passos, Xaudaró i molts altres artistes Tingué una segona època, de molt curta durada

Dirigent de la CNT d’Igualada, dirigí, a l’exili, diferents revistes, entre les quals Umbral París, 1962-70 Autor dels llibres de memòries Vida sindicalista 1957 i De l’Anoia al Sena sense pressa 1966 i, amb el pseudònim de Joan del Pi, d' Interpretació llibertària del moviment obrer català 1947

El 1323 conservava encara la seva jurisdicció parroquial dins la qual hi havia el cementiri jueu de Montjuïc i les capelles de Sant Bertran i Santa Madrona, però al s XV el seu antic terme era repartit entre les parròquies urbanes de Sant Just i del Pi, situació que persistí fins al s XIX

Originàriament vocal -sovint amb textos onomatopeics-, el gènere evolucionà fins que acabà essent purament instrumental Clément Jannequin La guerre , 1528 i Claudio Monteverdi Madrigali guerrieri et amorosi , 1638 n’escriviren magnífics exemples vocals, i altres autors, com ara JB Cabanilles, Couperin, L van Beethoven i PI Cajkovskij, entre d’altres, en compongueren d’instrumentals

Estudià violí i arpa Entre els anys 1861 i 1864 s’interpretaren força obres vocals seves Fou professor d’arpa al Conservatori del Liceu, on exercí una tasca pedagògica molt important, i primer violí de l’Orquestra del Teatre del Liceu en la temporada 1879 Fou mestre de capella a Santa Maria del Pi, a Barcelona