El paisatge vegetal dels Pirineus (territori pirenaic axial)

Els Pirineus centrals

Crestalls pirinencs culminals, orfes de vegetació o a penes colonitzats per comunitats liquèniques o per petits prats rasos en els replanets i relleixos, constel·lats de llacs, congestes i petites glaceres permanents, a la vall d’Espot amb la Maladeta al fons (Pallars Sobirà i Alta Ribagorça).

J. Nuet i Badia

Els Pirineus centrals constitueixen el fragment més alteròs i conspicu de la gran serralada pirinenca, aquell en què el relleu i el paisatge responen més inequívocament al concepte d’alta muntanya. Els Pirineus centrals catalans equivalen a una quarta part, aproximadament, de la totalitat d’aquesta porció medul·lar pirinenca, concretament el quart sud-oriental (la meitat septentrional és occitana i el quart sud-occidental és aragonès). Els Pirineus centrals catalans queden delimitats al N per la línia de carena (amb l’excepció de la Vall d’Aran, occitana com és, que pertany a l’aiguavés atlàntic, i de la petita capçalera del riu Arieja, o riu de Sant Josep, a Andorra, igualment atlàntic), per les valls de l’Éssera a l’W i del Querol o riu d’Aravó a l’E, i al S per una línia virtual que va del Pont de Suert a la Seu d’Urgell (unint més o menys les cotes de 700-800 m) i de la Seu d’Urgell a Puigcerdà (remuntant la vall del Segre). Els Pirineus centrals catalans comprenen íntegrament Andorra i la Vall d’Aran, així com la meitat septentrional de les comarques de l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell i la Baixa Cerdanya, i l’extrem septentrional del Pallars Jussà (Vall Fosca).

Fisiografia

Ja ha quedat dit que els Pirineus centrals catalans constitueixen el quart sud-oriental del nucli medul·lar pirinenc. És un conjunt de massissos fruit de la tectònica alpina, que presenten un modelat d’origen glacial i periglacial, integrat per materials molt antics (paleozoics) o més moderns (plutònics) constituïts per roques fonamentalment silícies (esquists o pissarres i granitoids), i amb escasses representacions de roques carbonatades. Una activa acció fluvial ha excavat i excava enèrgicament aquests massissos d’aparició relativament recent, cosa que acaba d’accentuar llur caràcter abrupte i accidentat.

Diversos pics atenyen o ranegen els 3000 m (Aneto 3404 m), punt culminant dels Pirineus, Maladeta (3308 m), Pica d’Estats (3143 m), Besiberri - Comaloforno (3030 m), Coma Pedrosa (2946 m, etc.), mentre que moltíssims superen folgadament els 2000 m. Entre 1500 i 2000 m es troben les fonts o altes capçaleres de la majoria dels rius que neixen a la zona: en el vessant meridional, l’Éssera i l’Isàvena, que acaben alimentant el Cinca, la Noguera Ribagorçana i la Noguera de Tor, les Nogueres de Cardós i de la Vall Ferrera, que conflueixen en la Noguera Pallaresa, la qual acaba rebent també el Flamicell, la Valira del Nord i la Valira d’Orient que, havent-se prèviament unit, desguassen al Segre, etc.; en el vessant septentrional, la Garona i l’Arieja, com ja ha estat dit. I a aquesta densa xarxa hidrogràfica caldria afegir, encara, els nombrosíssims llacs d’origen glacial que, entorn dels 2000 m normalment, i més amunt i tot, constel·len la serralada.

Bioclima

Els bioclimes imperants als Pirineus centrals catalans són de tipus axèric fred i axeromèric, d’acord amb la tipologia establerta per H. Gaussen. El clima axèric fred es caracteritza per la total absència de cap període àrid al llarg de l’any, per la manca d’un veritable estiu tèrmic i per l’existència d’alguns mesos hivernals en què les temperatures mitjanes es mantenen per sota dels 0°C. El clima axeromèric, més humit i menys fred, tampoc no té cap període àrid, però per contra no ofereix cap període tèrmicament glacial, car les temperatures mitjanes hivernals se solen mantenir entre 0° i 5°C.

El clima axèric fred es presenta als Pirineus centrals catalans sota dues variants diferents: l’alpina (amb 6-8 mesos glacials i cap mes, o màxim un, pròpiament temperat) i la subalpina (amb 3-6 mesos glacials i 2-4 mesos temperats). El clima axeromèric, a son torn, ofereix variants singularment humides i fredes (un o dos trimestres freds, sense ésser glacials, i humitat alta durant tot l’any) o bé variants de tendència atlàntica (més temperats i singularment humits), i àdhuc submediterrània (període subhumit estival, quasi àrid). Aquestes variants generen, com es dedueix fàcilment, estatges altitudinals de vegetació alpina i subalpina, medioeuropea i atlàntica, i fins de tendència mediterrània.

En termes de precipitació absoluta, els Pirineus centrals catalans reben entre 800 i 2000 mm/ any, gradualment distribuïts en funció de l’altitud. Es tracta, certament, d’una gamma important de possibilitats que correspon als quatre grans grups bioclimàtics a què hem fet referència. Però cal destacar que, malgrat la diversitat de situacions, aquestes precipitacions permeten una disponibilitat sempre prou alta d’aigua per als vegetals, de manera que tothora hom s’enfronta amb situacions humides o perhurnides (vegeu diagrames ombrotèrmics del Pic de Migdia, de l’Estany Gento i de Montlluís, i de les Escaldes, Viella i Adrall). De tota manera, a causa de la seva orientació predominantment meridional, els Pirineus centrals catalans resulten molt més eixuts que no pas els occitans, orientats al N, i per això, en les valls més obertes al S i en les cotes més baixes, arriben a aparèixer netes infiltracions de clima mediterrani continental.

Dominis de vegetació

La vegetació alpina i subalpina predomina amplament al paisatge dels Pirineus centrals catalans. Els raiguers meridionals, que són la majoria, pertanyen al domini de la vegetació medioeuropea, mentre que els escassos raiguers septentrionals són ocupats sobretot per vegetació de caràcter atlàntic. Les baixes valls meridionals es veuen posseïdes per la vegetació submediterrània i àdhuc per agosarades penetracions de vegetació mediterrània.

El domini dels prats alpins (Seslerio-Juncetea trifidi) cobreix totes les altes cotes per damunt dels 2200-2400 m, en les zones de clima axèric fred alpí. Constitueix un complex mosaic de prats climàcics o permanents de natura distinta, acidòfils la majoria (Caricetalia curvulae), basòfils o neutrò fils els menys (Seslerietalia coeruleae). És un domini fragmentat a causa de l’abruptesa del relleu, on la vegetació que hom podria considerar com a estabilitzada final o climàcica, les gespes de festuca supina (Festucion supinae) a les àrees silícies, i les gespes d’ussona (Festucion gautieri) a les calcàries, no té pas més importància que la vegetació permanent dels immensos roquissars o clapisses silicis (Androsacetalia argentae, Androsacetalia alpinae) o calcaris (Thlaspietalia rotundifolii), o que els gespets dels pendissos rostos amb sòl escàs (Festucion eskiae).

El domini de les pinedes de pi negre i de l’avetosa (Vaccinio-Piceetalia) correspon a l’estatge subalpí, és a dir les terres situades entre 1600-1800 m i 2200-2400 m en què impera un clima axèric fred de tipus subalpí. És el domini més important, en termes quantitatius, dels Pirineus centrals catalans, especialment el corresponent a les pinedes de pi negrerepresentat als Pirineus centrals catalans, (Rhododendro-Vaccinion), tant silicícoles (Rhododendro-Vaccinenion), com calcícoles (Seslerio-Pinenion); les avetoses (Abieti-Piceion) tenen una importància menor, limitades com es troben a la part baixa dels vessants obacs, en contacte amb la vegetació altimontana.

El domini de les fagedes (Fagion sylvaticae) està escassament representat als Pirineus centrals catalans, així com el domini de les rouredes humides (Quercion robori-petraeae, Fraxino-Carpinion). Correspon a les àrees de clima axeromèric particularment humit que, als Pirineus centrals catalans, gairebé només apareixen a la Vall d’Aran, és a dir, al vessant atlàntic, i encara limitades als obacs (fageda). Aquesta quasi total absència de vegetació eurosiberiana humida als nostres Pirineus centrals és un dels seus trets característics, exponent clar de la seva relativa sequedat envers els molt humits Pirineus centrals occitants.

Per contra, els dominis de les pinedes boreals de pi roig (Pinetalia sylvestris) i de l’avellanosa (Fraxino-Carpinion) recorren amplament tota la baldana pirinenca, en àrees de clima axeromèric menys humit, a altituds compreses entre els 1200-1300 i els 1600-1700 m. Representen, per tant, la vegetació altimontana, és a dir de les parts altes de l’estatge montà (muntanya mitjana), i la rèplica meridional de les fagedes i rouredes humides. Immediatament per sota (900-1200 m) s’estén el domini de la freixeneda (Fraxino-Carpinion, Tilio-Acerion).

I resten, finalment, les penetracions de tipus submediterrani, i àdhuc mediterrani, que remunten les valls de la Noguera Ribagorçana, de la Noguera Pallaresa, de la Valira i del Segre. Es tracta sobretot del domini de les rouredes seques de roure martinenc (Buxo-Quercenion pubescentis), instal·lat a les més eixutes de les zones axeromèriques pirinenques, en altituds que no solen atènyer els 1200-1300 m, i fins del domini de les rouredes seques de roure de fulla petita (Acerenion hispanici), que ateny les parts més baixes de l’alta vall del Segre, a l’alçada de la Seu d’Urgell (entorn dels 700-800 m). Altrament, les parts més baixes i assolellades de la Noguera Pallaresa, de la Valira i del Segre, sobre sòls pedregosos i rostos, pertanyen al domini del carrascar (Quercion rotundifoliae).

Tot aquest conjunt de dominis de les rouredes seques (Quercion pubescenti-petraeae) és, com a submediterrani, només parcialment caducifoli i sintonitza harmoniosament amb les pinedes boreals de pi roig, bàsicament perennifòlies. Aquests fets, units a la presència dels esclerofil·les mediterranis i dels aciculoperennifolis subalpins, i a l’absència de vegetació arbòria alpina, fan que els Pirineus centrals catalans no es presentin pas com un món dominat per la fulla caduca, cosa concordant amb llur sequedat relativa.

Vegetació actual

Els humans no han deixat pas d’incidir sobre el paisatge dels Pirineus centrals, però cal admetre que ho ha fet en un grau inferior a d’altres zones. Aquesta afirmació és especialment vàlida per a les àrees d’alta muntanya, molt especialment per a l’estatge alpí, i molt menys per a les àrees submediterrànies dels fons de les valls. A les zones alpines, la incidència humana tradicional, s’ha limitat a emprar-les com a espai ramader extensiu (pastures d’estiu), mentre que les subalpines eren sobretot explotades forestalment. En àrees subalpines desforestades, hom ha estimulat la difusió dels prats dalladors, mentre que les activitats pròpiament agrícoles s’han circumscrit a l’espai submediterrani i, en molta menor intensitat, al domini de l’avellanosa o de la pineda boreal de pi roig. Les implantacions urbanes o els grans nuclis rurals són també submediterranis o mediomontans, i rarament se situen per sobre dels 1300-1400 m; tanmateix, d’un temps ençà han proliferat les estacions d’esquí, nuclis d’habitació temporal o permanent situats normalment entre els 1500 i els 1900 m, que incideixen, a més, sobre l’espai alpí, antigament reservat a la pastura, i subalpí (pistes, telecadires, ròssecs, etc.).

Els prats rasos

A les zones més o menys planes i silícies del domini dels prats alpins, predominen les gespes de festuca supina (Pumilo-Festucetum supinae, Curvulo-Leontodetum pyrenaici) des del Pallars fins a la Cerdanya, mentre que W enllà de la Ribagorça ho fan les gespes de càrex corbat (Gentiano-Caricetum curvulae). Per contra, els vessants silícis rostos i assolellats, tan abundants, són ocupats pels gespets, el gespet típic (Campanulo-Festucetum eskiae) a l’E del Pallars i el gespet atlàntic (Carici-Festucetum eskiae) a l’W; els gespets davallen també fortament en les àrees subalpines desforestades, fins a atènyer-hi els 1800 m i menys i tot. A les escasses àrees carbonatades (cor d’Andorra, alt Pallars Sobirà, etc.) apareixen la gespa d’ussona (Festucetum gautieri) i d’altres prats calcícoles. A les congestes no hi solen faltar les comunitats de salenques (Salici-Anthelietum sobre silici, Carici-Salicetum retusae sobre calcari).

La destrucció del bosc subalpí ha difós enormement els prats de pèl caní, tradicionalment poc apreciats pel bestiar i, doncs, poc utilitzables com a pastures, prats que també s’han estès per les zones ben innivades del baix estatge alpí, de manera que aquests prats són corrents, sobre silici, entre els 1800 i els 2500 m. Es tracta de les gespes de pèl caní higròfiles (Selino-Nardetum) o xeròfiles (Poo-Nardetum, Trifolio-Alopecuretum gerardi), aquestes darreres de tendència més alpina.

Els prats alts

Els prats alts apareixen sobretot a l’estatge altimontà (1400-1700 m), però també se’n troben al subalpí i a les parts menys enlairades del territori. És el cas dels semiartificials prats de dall (Arrhenatherion elatioris, Trisetario-Polygonion bistortae), sobre els quals s’ha basat durant segles l’economia pirinenca (aliment del bestiar estabulat durant l’hivern) i per això mateix molt difosos altre temps; encara ocupen grans extensions, originàriament de bosc subalpí, altimontà o fins submediterrani, però es troben en part abandonats o progressivament destinats a expansions urbanes o a usos lúdics (càmpings, etc.).

Els altres prats alts més significatius són del tot espontanis, però llur paper en el paisatge és molt més reduït i normalment limitat a enclavaments subalpins i alpins: formacions megafòrbiques (Adenostylion alliariae), prats de sudorn (Hieracio-Festucetum paniculatae), etc.

Els boscos

Els boscos aciculifolis són els més abundants als Pirineus centrals catalans. Ocupen grans extensions les pinedes montañés de pi roig, en part fruit de reforestacions o com a boscos espontanis substitutoris d’avellanoses i rouredes seques, en part com a boscos estables finals (Hylocomio-Pinetum catalaunicae); això fa que entre els 800 i els 1700 m el pi roig hi sigui l’arbre dominant. Més cenyides al seu nivell altitudinal estricte, el de l’estatge subalpí (1700-2300 m), són també molt importants les pinedes de pi negre, quasi sempre espontànies, com les que, esplèndidament, s’ensenyoreixen dels relleus de Sant Joan de l’Erm. Es tracta de Rhododendro-Pinetun uncinatae, acidòfila i d’obac, Arctostaphylo-Pinetum uncinatae, acidòfila i de solell, Pulsatillo-Pinetum uncinatae, calcivola i molt rara als Pirineus centrals, quasi limitada a l’Andorra calcària; de vegades són pinedes de pi negre barrejades amb pi roig (Hylocomio-Pinetum catalaunicae pinetosum uncinatae) o amb avet (Rhododendro-Pinetum uncinatae abietosum). Aquesta darrera és ja una avetosa, com l’avetosa típica (Goodyero-Abietetum), que a cavall del subalpí i de l’altimontà, mesclada amb el pi negre per sobre i amb el faig per sota, apareix més que res a la Vall d’Aran i en obacs esparsos; l’avet ha estat estès també de manera parcialment artificial en ple territori de la fageda (Scillo-Fagetum abietosum, Luzulo niveae-Fagetum abietosum).

Els boscos planocaducifolis juguen un paper més discret. Només a la baixa Vall d’Aran es troben constituïts sota les seves manifestacions més esponeroses: la fageda amb joliu (Scillo-Fagetum, que també apareix al peu de la Maladeta i a l’entrada pallaresa del túnel de Vie11a) i amb descàmpsia (Luzulo niveae-Fagetum), la roureda de roure pènol (Isopyro-Quercetum roboris) molt malmesa i substituïda per prats dalladors, la roureda de roure de fulla gran (Teucrio-Quercetum petraeae), la freixeneda típica (Brachypodio-Fraxinetum excelsioris) i la freixeneda amb heura (Hedero-Tilietum platyphylli). La freixeneda, que arreu dels Pirineus ha esdevingut també prat de dall, reapareix fragmentàriament una mica pertot, a la baldana corresponent (1000-1200 m), fent de sòcol a les avellanoses (Hepatico-Coryletum), que encara són prou abundants entre els 1300 i els 1600 m, mentre que la freixeneda amb heura, que és un bosc mixt de freixes, telis i avellaners, només es fa en fondalades ombrívoles de l’obac de Sant Joan de l’Erm, entre els 800 i els 1200 m. També són molt corrents, bé que esparsos, els bosquetons de bedolls (Betula pendula) subsegüents a la destrucció de les pinedes de pi negre i de pi roig, bé que, mesclats amb la pineda de pi negre (Rhododendro-Pinetum uncinatae betulo-blechnetosum) o fins constituint bedollars subalpins típics (Thelypteridi-Betuletum pubescentis, només a la Vall d’Aran), poden constituir comunitats permanents. Finalment cal esmentar els fragments de rouredes seques de roure martinenc, siguin les típiques o amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis), o siguin, fet que s’esdevé més sovint, les silicícoles amb falguera aquilina (Pteridio-Quercetum pubescentis) i fins de roureda de roure de fulla petita (Violo-Quercetum fagineae) estalviats de la transformació agrícola o de la conversió en pinedes de pi roig, que hom troba pertot, per sota dels 1000 m aproximadament.

I restarien encara els boscos esclerofil·les, limitats a alguns carrascars magres (Quercetum rotundifoliae buxetosum) que s’enfilen pels rostos pedregosos de les valls de la Noguera Pallaresa, de la Valira i del Segre, ben obertes a la influència mediterrània.

Les bosquines

Els matolls de neret, siguin primaris (Saxifrago-Rhododendretum) o secundaris (Rhododendro-Pinetum uncinatae degradat, sense pi negre) i els matolls/landes de ginebró (Genisto-Arctostaphyletum) ocupen extenses àrees de sòl pedregós, a cavall dels estatges alpí i subalpí (2000-2500 m), allà on els prats no poden fer-se convenientment; més avall (1500-1800 m), es fa un matoll semblant, el matoll de bàlec (Genistetum purgantis pyrenaicum), difós allà on la pineda de pi roig ha estat destruïda. A les zones altimontanes i subalpines, hom troba també landes de bruguerola (Alchemillo-Callunetum, Violo-Callunetum), bé que més rarament, i més escasses encara són les landes permanents d’azalea procumbent i d’empètrum (Cetrario-Loiseleurietum pyrenaicum, Empetro-Vaccinietum pyrenaicum), que es fan en els crestalls silicis molt ventejats de les altes cotes subalpines i alpines. Són prou abundants, per contra, però a les zones submediterrànies baixes, les boixedes, provinents aquí de la degradació de les rouredes seques o de les pinedes (Buxo-Quercetum pubescentis buxetosum), o bé vegetació permanent de relleixos de cingle (Buxo-Juniperetum phoeniciae). Les landes de gódua i falguera (Prunello-Sarothamnetum scoparii) i de bruguerola (Violo-Callunetum) apareixen a l’estatge montà de la Vall d’Aran.

Les bardisses no són corrents als Pirineus centrals catalans. Tanmateix, hom troba la bardissa atlàntica (Lamio-Rubetum) en àrees degradades de la roureda humida, a la Vall d’Aran, i la bardissa amb boix (Buxo-Rubetum ulmifolii) al domini de la roureda de roure martinenc, a les valls del Segre i de les Nogueres Pallaresa i Ribagorçana. Les clarianes del bosc subalpí dels Pirineus centrals no s’embardissen, sinó que donen pas més aviat al matoll de saüc racemós i gerdera (Sambuco-Rubetum idaei) o bé al fener d’epilobi i gerdera (Epilobion angustifolii), també altimontà i mig prat alt, mig bosquina. Altrament, la degradació de les pinedes boreals porta, a Andorra, a la instauració de joncedes en els llocs denudats (Ononido-Santolinetum benthamianae, Thymo-Globularietum cordifoliae).

La vegetació aigualosa i de ribera

La verneda típica (Alnetum catalaunicum) és el bosc de ribera dominant als Pirineus centrals catalans, on s’ensenyoreix de les ribes fluvials montanes des dels 800 fins als 1300 m; al Baix Aran, apareix la verneda amb càrex remot (Carici-Alnetum). A altituds inferiors, i en certs llocs clarament submediterranis, fins més amunt i tot que la verneda, hom troba també la salzeda de sarga (Saponario-Salicetum purpureae). A l’estatge subalpí aranès, arriba a fer-se la salzeda subalpina (Salicion pentandrae), molt rara.

Comunitats fontinals (Cardantino-Montion) i comunitats de riba lacustre (Isoeto-Sparganietum borderei, Caricetum rostrato-vesicariae) són totes dues molt presents als estatges subalpí i baix alpí, menys a l’altimontà, a causa de la nombrosa presència d’estanys i rierols. És el cas també dels prats molls o mulleres (Caricetum nigrae, acidòfila, Caricetum davallianae, basòfila) i de les torberes (Tofieldio-Scirpetum caespitosi, Primulo-Scirpetum caespitosi, Narthecio-Scirpetum caespitosi, Sphagno-Ericetum tetralicis), subalpines totes excepte la darrera, que és altimontana (localitzada a 1650 m, a l’entrada pallaresa del túnel de Viella). Enlloc com als Pirineus centrals subalpins és constituïda a casa nostra aquesta vegetació aigualosa de muntanya.

La vegetació rupícola

Els dominis potencial i actual de la vegetació rupícola són, per raons fàcils de comprendre, pràcticament coincidents. Són destacables les comunitats alpines i subalpines que poblen les fissures dels immensos roquissars silicis (Artemisio-Drabetum, Saxifragetum pubescentis), i les que sobreviuen en les inestables clapisses, siguin silícies (Cerastio-Senecietum leucophylli, Galeopsio-Poetum fontqueri, Cryptogrammo-Dryopteridetum abbreviatae, etc.) o calcàries (Iberidetum spatulathae, Saxifragetum praetermissae, etc.).

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

L’activitat pròpiament agrícola és escassa als Pirineus centrals catalans i queda limitada al conreu d’alguns cereals d’hivern, sobretot sègol, de moresc i d’alguns horts, sempre en les fondalades submediterrànies de clima menys rigorós. Per contra, són molt importants, com ja ha estat dit, els prats de dall, que reben un tractament agrari especial i que, netament, són el resultat d’una acció humana.

La vegetació nitròfila lligada a les jaces i carrerades del bestiar (Chenopodio-Taraxacetum pyrenaici) és important a les àrees ramaderes subalpines. Vora els camins i concentracions humanes de l’estatge montà, apareixen també comunitats nitròfíles característiques (Sisymbrion officinalis).

Recorregut Sort-Baix Aran

Totes les grans unitats de vegetació dels Pirineus centrals catalans apareixen al llarg d’aquest recorregut que, des de Sort (720 m), remunta la Noguera Pallaresa fins a Esterri d’Àneu (1000 m), s’enfila al Port de la Bonaigua (2072 m) i davalla la Garona naixent fins a Viella (970 m) i el Baix Aran (630 m a Lés).

De Sort fins a Esterri, el paisatge immediat a la carretera té caràcter mediterrani i submediterrani. Els vessants obacs (NW de Sort a Llavorsí, NE de Llavorsí a Esterri) porten rouredes de roure martinenc i boixedes en el primer tram, i pinedes de pi roig amb bedolls en el segon, mentre que els vessants solells (SE primer, SW després), duen un carrascar molt esclarissat, amb algun roure espars, instal·lat magrament sobre rostos molt rocosos; en conjunt, tots els pendissos són poc dotats de sòl, i el rocam i les clapisses afloren pertot. El riu es veu resseguit per una verneda intermitent i per pollancredes plantades, bé que l’espai de ribera és ocupat sobretot per conreus i algun prat de dall. A les cotes altes, i més com hom s’acosta a Esterri, són albirables les boscúries subalpines i els rasos alpins. No disposem de cap visió esquematitzada de la part baixa d’aquest tram, però n’aportem una de ben comparable, presa al Pont de Bar, a la vall del Segre; de la part alta del tram, mostrem una visió de la Vall d’Àneu, que marca el trànsit del món submediterrani i mediterrani terminal cap al món medioeuropeu i subalpí.

Panoràmica esquematitzada de l’alta Vall del Segre (Alt Urgell), al Pont de Bar, 910 m: 1 carrascar, 2 pineda de pi roig, 3 carrascar i pineda de pi roig, 4 roureda de roure martinenc, 5 boixedes i joncedes, 6 bosc de ribera, 7 prats de dall, 8 feixes abandonades.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de la Vall d’Àneu (Pallars Sobirà) des de València, 950 m: 1 roureda de roure martinenc, 2 roureda de roure martinenc amb bedolls, mesclada (2’) amb conreus, 3 pineda de pi roig/ roureda de roure martinenc, 4 jonceda, 5 carrascar, 6 prats de dall, 7 camps amb tanques de caducifolis o bé (7’) camps rostos afeixats.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

La pujada al port de la Bonaigua travessa la banda de la pineda de pi roig i de l’avellanosa, on abunden els prats de dall, i penetra de seguida en el món subalpí. Fins al santuari de la Mare de Déu de les Ares, els obacs (orientats al NE, al N i al NW segons els punts) duen avetoses amb bedolls a les petites tarteres, en contrast amb els solells, molt rocosos, que porten bedollars i matolls de bàlec esparsos; aquesta és la situació que recull la visió esquematitzada corresponent a la Mata de València d’Àneu, on destaca la salzeda de sarga que, a aquestes altituds, desplaça la verneda. Per sobre de les Ares, apareix la pineda de pi negre substituint l’avetosa, i hom divisa perfectament els rasos alpins i, òbviament, els rasos subalpins subsegüents a la destrucció del bosc (zona de la Bonaigua).

Panoràmica esquematitzada de la Vall de la Bonaigua (Pallars Sobirà), a la Mata de València d’Àneu, 1500 m: 1 avetosa, 2 avetosa amb bedolls, 3 avellanosa, 4 bedollar dens o (4’) bedolls esparsos a la tartera, 5 roquissar amb bàlecs i plançons de roure, 6 salzeda de sarga.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada del Baix Aran (Vall d’Aran) des de Benòs, 910 m: 1 rocam sense vegetació, 2 prats rasos, 3 pineda de pi negre amb avets, 4 avetosa, 5 fageda amb joliu, 6 roureda de roure de fulla gran/martinenc, 7 verneda, 8 camps.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Garona de Ruda avall, a través de l’Alt Aran, hom travessa pinedes de pi negre amb ussona i ginebró, riques en boixerola, car la carretera baixa pel solell (SW), i hom albira les magnífiques pinedes de pi negre amb neret de l’obac (NE) i els prats subalpins, així com els alts crestalls rocosos de Saboredo i Colomers. L’oposició de vessants al Mig Aran, entre Salardú i Viella, és molt accentuada, car es troben en rigorosa exposició N/S: l’obac és ocupat per esplèndides fagedes, avellanoses i bedollars a la part baixa, que esdevenen avetoses, pinedes de pi roig, de pi negre amb neret i prats a mesura que hom ascendeix, mentre que el solell s’ofereix rocós i pelat, amb boixedes, matolls de bàlec i ginebró, i rasos magres; ultra l’exposició, l’acció humana ajuda a establir aquest contrast, car hom crema i sotmet a pastura el vessant assolellat, més degradat cada dia que passa. La Garona medioaranesa, atlàntica com se sap, s’adorna amb una bona verneda allà on els conreus i prats de dall li ho permeten encara.

El Baix Aran, amb els vessants progressivament orientats vers l’E i l’W, és l’únic sector verament atlàntic dels Pirineus centrals catalans. Hom descobreix conreus de fons de vall i plantacions de ribera allà on prosperava la roureda de roure pènol, rouredes de roure de fulla gran als solells, i grans fagedes i avetoses als obacs, amb roures quan el sòl es fa magre o quan l’altitud, gradualment, va minvant; el progressiu canvi d’orientació acaba anul·lant parcialment aquesta oposició. La visió esquemàtica presa des de Benós, prop de les Bordes, recull encara la situació d’una vall E/W (amb vessants N/S, per tant).

Els Pirineus orientals

Anomenem Pirineus orientals el sector terminal, vers l’E, de la gran serralada, amb inclusió dels seus contraforts i planes fluvials corresponents. És una àrea menys alterosa i més dolça que la dels Pirineus centrals, clarament influenciada per la immediata Mediterrània. Queden delimitats al N per la carena axial fins a la seva dissolució a la plana rossellonesa (o sigui la frontera històrica que el tractat dels Pirineus alterà), a l’E pels límits d’aquesta mateixa plana, al S per l’Albera i les altes conques del Tec, del Ter, del Freser-Rigard i del Segre (la carena fronterera actual), i a l’W per la vall del riu Querol o d’Aravó. Els Pirineus orientals comprenen l’Alta Cerdanya, el Capcir, el Conflent i el Vallespir, i els sectors septentrionals de l’Alt Empordà (Albera) i del Ripollès (valls de Ribes i de l’alt Ter).

Fisiografia

Els Pirineus orientals participen del mateix plantejament geomorfològic i litològic que els centrals. Hi trobem el mateix modelat glacial, i sobretot periglacial, sobre materials plutònics o paleozoics afectats per la tectònica alpina, amb el subsegüent predomini de les roques silícies sobre les calcàries. L’acció dels rius, semblantment, accentua l’abruptesa del relleu jove, bé que l’efecte és atenuat per la menor entitat dels massissos i per l’existència d’algunes planes, entre les quals la molt notable de la Cerdanya, reblerta amb materials neògens.

Hom diferencia un nucli orogràfic septentrional, continuador del crestall axial més conspicu, amb el Carlit (2921 m) i el Madres (2469 m), que decau progressivament vers la Serra d’Escales (Roc del Rosselló, 1314 m) i que acaba fos al N de Perpinyà, i un nucli orogràfic meridional, connectat amb les muntanyes pre-pirinenques del sistema Cadí-Moixeró, on destaquen el Puigmal (2913 m), el Puig de Bastiments (2874 m) i la Pica del Canigó (2784 m); a partir del Pic de Costabona (2464 m), al S del Canigó, arrenca la digitació meridional que esdevé després la Serra de l’Albera, amb les Salines (1336 m) i el Puig Neulós (1263 m). Cap cim no ateny la cota 3000 m, i el front oriental de l’àrea se situa a només 300-400 m d’altitud.

Entre el nucli septentrional i el meridional s’obre la vall de la Tet, i entre aquest i la digitació de l’Albera, la vall del Tec, els dos grans rius que moren al Rosselló, de curs per tant paral·lel i de direcció SW-NE, separats per la dorsal del Canigó. En l’altre aiguavés, es troben alguns afluents inicials de la Muga (Albera), i les altes conques del Ter i del Freser, cinglades pel circ Puigmal-Bastiments-Costabona. A la plana cerdana, sobre el mateix límit occidental de l’àrea, conflueixen les aigües que, esdevingudes el Segre naixent, prenen la direcció NE-SW, oposada a la del Tec: el coll de la Perxa (1579 m), prop de Montlluís, termeneja les dues conques. Els llacs glacials no són tan abundants com als Pirineus centrals, i resten limitats al nucli septentrional, a redós del Carlit.

Bioclima

Als Pirineus orientals imperen, com als centrals, els climes axèrics freds i axeromèrics, però apareixen també els climes xerotèrics, de tipus mediterrani (període àrid estival i període fred hivernal, amb mitjanes inferiors a 5°C, reduït a 1 o 2 mesos com a màxim).

Les zones sotmeses a climes axèrics freds i axeromèrics participen, en línies generals, de les característiques comentades per als Pirineus centrals, on remetem el lector; si de cas, caldria destacar la progressiva importància que prenen les variants submediterrànies i el poc paper que hi juguen les variants alpines. Els climes xerotèrics s’ofereixen en una variant muntanyenca, relativament continentalitzada (3 mesos àrids a l’estiu, 4 mesos d’hivern atenuat i sec, i dos períodes de pluges intercalars, temperats).

Les precipitacions són, en conjunt, menys intenses que als Pirineus centrals, i no solen revestir forma de neu, més que en casos comptats, en tota l’àrea xerotèrica. Però aquesta moderació pluviomètrica no és uniforme en tot el territori i fins hom pot dir que no es presenta en absolut precisament allà on, en principi, fóra més esperable: el front meridional. En efecte, la subunitat geogràfica meridional, és a dir, el sistema Puigmal-Canigó, representa una barrera per als vents humits procedents de la Mediterrània, els quals es resolen en precipitacions abundants a les altes conques del Ter i del Freser (i més al SE encara, ja fora de l’àrea considerada), de l’ordre dels 1000-1200 mm/any. Per contra, a sotavent d’aquest nucli orogràfic, a la vall de la Tet, es produeix una sequedat relativa, amb precipitacions de l’ordre dels 700-900 mm/any. (És per a aprofitar els molts dies d’insolació, insòlits a aquestes altituds, i l’atmosfera límpida i rica en radiacions no filtrades, que hom ha instal·lat una central solar experimental a Odelló (1600 m).) Al N de la subunitat septentrional, o sigui del sistema Carlit-Madres, es fa sentir la influència atlàntica de l’obac pirinenc i les precipitacions sobrepassen sovint els 1000 mm/any. És així com en els Pirineus orientals hom pot diferenciar quatre àrees pluviomètriques: dues d’humides a banda i banda de la unitat, una de relativament seca a l’interior (vegeu diagrama ombrotèrmic de Montlluís dins dels ambients zonals subalpins i alpins), i una altra de molt més eixuta, mediterrània, a les terres baixes orientals. La vegetació tradueix, òbviament, aquest estat de coses i és per això que diverses espècies atlàntiques que manquen al cor de la unitat reapareixen, en aparent paradoxa, a l’àrea meridional.

Dominis de vegetació

La vegetació caducifòlia medioeuropea i la semicaducifòlia submediterrània comparteixen amb la vegetació esclerofil·la mediterrània el predomini dels Pirineus orientals. En efecte, els boscos subalpins, i menys encara els rasos alpins, no hi tenen l’aclaparadora importància que detenen als Pirineus centrals. El caient suau de la unitat i la declarada influència mediterrània a què es veu sotmesa són responsables d’aquest estat de coses.

Feta aquesta constatació relativitzadora del paper de l’alta muntanya als Pirineus orientals, hom pot admetre que, en línies generals, per al domini dels prats alpins (Seslerio-Juncetea trifidi) i per als dominis de les pinedes de pi negre i del’avetosa (Vaccinio-Piceetalia) són vàlides les consideracions exposades a propòsit dels Pirineus centrals. Tanmateix convé fer notar que les avetoses són rares, limitades al Canigó i a l’alt Conflent, i que és també a la zona del Canigó on prosperen prats calcícoles prou extensos.

Per contra, el domini de les fagedes (Fagion sylvaticae) està prou ben representat, a l’empara de les condicions humides comentades més amunt, fet extensible, més modestament, al domini de la roureda humida de roure de fulla gran (Teucrio-Quercetum petraeae). Així, una ampla zona pertanyent al domini de les fagedes ocupa l’alt Conflent pel costat N, i pel costat S tot el raiguer altimontà del Canigó fins a abraçar les altes conques del Tec i Ter-Freser; resseguint la digitació de l’Albera, reapareix a les Salines i al Puig Neulós. El domini de la roureda humida, més reduït, es limita a punts de la vall de Ribes i de l’alta vall del Tec. Però aquests boscos caducifolis humits, bé que prou abundants, no tenen la magnificència dels aranesos.

El domini de les pinedes boreals de pi roig (Pinetalia sylvestris) i de l’avellanosa i de la freixeneda (Fraxino-Carpinion) té molta importància en tota la zona montana i altimontana afectada per l’àrea axeromèrica relativament seca que queda entre les subunitats Carlit-Madres i Puigmal-Canigó. Ultra l’espai altimontà que els fóra altitudinalment esperable, aquest domini ocupa també zones montanes on una més gran humitat permetria la difusió de la fageda.

Els dominis de les rouredes seques de roure martinenc (Buxo-Quercenion pubescentis), de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) i de l’alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovinciale) se succeeixen en altitud, per sota dels 1300-1400 m, a mesura que hom davalla per les valls del Tec i la Tet. El domini de les rouredes seques fa una sanefa contínua, entre 1300-1400 i 800-900 m, que ressegueix la banda oriental i que, pel S, es perd en les grans extensions que el domini ocupa en els Pre-pirineus immediats; reapareix a l’Albera (Puig-Neulós). Semblantment es capté el domini de l’alzinar muntanyenc, entre els 1000-1100 m i els 700-800 m, per a donar pas, a les parts baixes del territori, al domini de l’alzinar litoral; majorment a la zona de l’Albera, el domini de l’alzinar litoral es presenta sota la forma de domini de la sureda (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum).

Vegetació actual

El paisatge dels Pirineus orientals, prou acollidor com és, s’ha vist més afectat per l’acció humana que no pas el dels Pirineus centrals. La gran extensió dels dominis mediterranis i submediterranis, unida a l’amplada dels fons de vall en els cursos mitjans dels rius, ha fet possible la pràctica d’una agricultura florent, a son torn incrementadora dels assentaments humans permanents i de llurs efectes secundaris sobre la vegetació (explotació forestal directa, freqüentació, etc.). La gran extensió de l’altiplà cerdà (compartit, tanmateix, amb els Pirineus centrals) i dels raiguers suaus de les muntanyes que hi davallen ha permès, també, una notòria activitat ramadera, en fer possible la transformació de moltes àrees del domini de les pinedes boreals i de Pavellanosa en prats dalladors i fins en conreus farratgers, malgrat les precipitacions relativament escasses en aquesta zona. Això, unit a les explotacions lligades als esports de la neu, explica la important presència de nuclis urbans i rurals en aquesta alta porció central del territori: el mateix Puigcerdà (1150 m), Llívia (1120 m), Sallagosa (1305 m), Font-romeu (1800 m), Montlluís (1600 m), etc. Altrament, totes les valls del Tec i de la Tet són també força poblades, amb nuclis tan importants com Prada (355 m). La zona dels alzinars i les suredes, com pertot al nostre país, ha experimentat una explotació continuada al llarg dels segles que n’ha modificat molt l’aspecte. L’explotació fustanera de la fageda i de les pinedes no ha deixat de tenir, també, molta importància, com també el pasturatge extensiu als rasos alpins i subalpins.

Els prats

Els prats rasos dels Pirineus orientals són la continuació dels dels Pirineus centrals, a l’apartat dedicat als quals remetem el lector. Cal fer notar, tanmateix, la seva més reduïda presència, limitada al Puigmal-Canigó i al Carlit-Madres, i la manca de comunitats de tendència atlàntica, com la gespa de càrex corbat o el gespet atlàntic. Als crestalls calcaris i ventejats, fent costat a la gespa d’ussona, és corrent trobar el prat d’elina (Elyno-Oxytropietum).

Els prats de dall i les formacions megafòrbiques segueixen el mateix plantejament que als Pirineus centrals. Tanmateix, a les zones altimontanes de l’alt Ripollès (1200-1800 m), apareixen prats subhumits de plantatge mitjà, calcícoles (Alchemillo-Festucetum, Plantagini-Seslerietum) o acidòfïles (Eryngio-Plantaginetum mediae, Chamaespartio-Agrostidetum tenuis), de caràcter submediterrani, i també gramenets secs i subhumits subsegüents a la destrucció de la roureda de roure martinenc (Xerobromion erecti).

Els boscos

Els boscos aciculifolis dels Pirineus orientals són una continuació dels dels Pirineus centrals, on remetem el lector, amb el benentès que les avetoses esdevenen rares (Canigó, alt Conflent, com a simple variant de la pineda de pi negre; Vall de Ribes, sota la forma calcicola d’avetosa amb faig (Helleboro-Fagetum abietosum), i que, per contra, les pinedes boreals de pi roig i les que són resultat de reforestació resulten molt abundants; els forestals francesos han repoblat molt les zones medio i altimontanes amb varietats forasteres de pinassa.

La situació dels boscos planocaducifolis, en canvi, és bastant diferent. Les fagedes ocupen extensions importants a les zones montanes humides: fageda amb joliu (Scillo-Fagetum luzuletosum sylvaticae) al Conflent, alt Vallespir i Vall de Ribes, fageda amb ellèbor verd (Helleboro-Fagetum) al Canigó i a l’Albera, o fageda amb descàmpsia (Luzulo niveae-Fagetum) als llocs especialment acidificats, com a l’alt Vallespir; normalment es fan entre els 1000-1100 i els 1600 m, però la fageda amb ellèbor verd de la Maçana (l’Albera) baixa excepcionalment fins.als 700 m, en un obac afavorit per boires i vents marítims humits. També són importants les rouredes, especialment la roureda de roures martinenc i de fulla gran (Querco-Aceretum opali) a l’Albera i Conflent (700-1300 m), comunitat silicícola submediterrània de tendència atlàntica que a les àrees més seques del Vallespir es veu substituïda per la roureda de roure martinenc amb falguera aquilina, també silicícola (Pteridio-Quercetum pubescentis); cal recordar que les típiques rouredes de roure martinenc, calcícoles i amb boix, no prosperen a la zona per manca de substrats escaients. La roureda humida de roure de fulla gran (Teucrio-Quercetum petraeae), que abunda al Baix Aran atlàntic, reapareix als Pirineus orientals, concretament a la vall de Ribes, entorn dels 1000 m. Completen el panorama dels boscos caducifolis, els retalls de freixeneda (Brachypodio-Fraxinetum excelsioris), els nombrosos claps d’avellanosa (Hepatico-Coryletum), l’esparsa però notòria presència dels bosquetons de bedoll (Betula pendula), i la manifesta presència de castanyedes plantades als obacs dels dominis de les rouredes i de l’alzinar muntanyenc.

Els boscos esclerofil·les són importants a l’àrea. Es tracta de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) entre els 700-800 i els 1000-1100 m, i de l’alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovinciale) i de la sureda (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum) a les cotes baixes, aquesta darrera sobre sòls particularment pobres de l’Albera. De tota manera, la tradicional utilització de l’alzina per a fer carbó i l’extracció de l’escorça de la surera han reduït aquests boscos fortament, però n’hi ha encara representants esplèndids.

Les bosquines

El panorama de les bosquines als estatges alpí, subalpí i altimontà és comparable al dels Pirineus centrals, si bé els matolls de neret i les landes d’empètrum s’hi fan progressivament menys corrents. Tampoc no hi són tan habituals les boixedes al domini submediterrani, i hi escassegen igualment les bardisses a muntanya; el matoll de gódua i falguera (Prunello-Sarothamnetum scoparii) i el matoll de bàlec (Genistetum purgantis pyrenaicum) no són rars.

En el terreny de les bosquines, la diferència sensible l’aporten els dominis mediterranis, que es veuen envaïts per brolles silicícoles característiques, normalment la brolla comuna d’estepes i bruc boal en la seva variant més acidòfíla (Cisto-Sarothamnetum catalaunici callunetosum) i també, al Vallespir, la molt més escassa bruguera d’escombres amb estepa borrera (Lavandulo-Ericetum scopariae); a cavall del submediterrani i del mediterrani, al Conflent, es fan brolles d’estepa muntanyenca (Trifolio-Cistetum laurifolii). També poden aparèixer claps de garriga amb estepes (Quercetum cocciferae callunetosum) i, en les fondalades, bardissa amb roldor (Rubo-Coriarietum). La jonceda amb astràgal (Astragalo-Linetum narbonensis) apareix localitzadament al domini submediterrani, al Conflent.

La vegetació aigualosa i de ribera

La verneda típica (Alnetum catalaunicum) i la salzeda de sarga (Saponario-Salicetum purpureae) continuen essent els boscos de ribera per antonomàsia als Pirineus orientals, bé que també hi apareix, al Vallespir i modestament, la gatelleda (Carici-Salicetum catalaunicae), i al Conflent la verneda amb càrex remot (Carici-Alnetum).

Les comunitats fontinals i de riba lacustre, així com els prats molls o mulleres, són una continuació de les dels Pirineus centrals, bé que aquí es presenten més rarament. De tipus torbós, tanmateix, és la mullera de càrex paniculat i cotonera latifòlia (Carici-Eriophoretum latifolii) que es fa a la vall de Ribes, entorn dels 1300 m.

La vegetació rupícola

A les àrees alpines, subalpines i montanes, es presenta la mateixa situació que als Pirineus centrals. A les àrees mediterrànies, la vegetació rupícola no és especialment destacable.

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

Com als Pirineus centrals, l’activitat agrícola és pràcticament nul·la als estatges alpí i subalpí, i a les zones altimontanes es limita al conreu d’alguns cereals d’hivern i a l’endegament dels prats de dall. Per contra, les zones submediterrànies i mediterrànies es veuen sotmeses a un notable aprofitament agrícola que afecta sobretot les fondalades de les amples valls, bé que, en altre temps, hom afeixà molts vessants rostos en cerca d’espai conreable. Es conreen farratges, hortalisses i fruiters.

Reapareix la vegetació nitròfila lligada a jaces i pastures muntanyenques. A les àrees urbanes i rurals apareixen les comunitats ruderals corresponents.

Recorregut Prada-Puigcerdà

La remuntada de la vall de la Tet des de Prada (355 m) fins a Montlluís (1600 m) i Font-romeu (1800 m), i la davallada per Paiguavés cerdà fins a trobar el Segre incipient a Puigcerdà (1150 m), compendien els paisatges més significatius dels Pirineus orientals. Una petita desviació fins a Vernet (650 m), al peu del Canigó, incrementa l’interès del recorregut.

De Prada fins a Fontpedrosa, la vall de la Tet presenta un caràcter netament mediterrani o submediterrani. Fins a Serdinyà, és a dir, la meitat d’aquest tram, els afloraments calcaris abunden i fins predominen, cosa que accentua el caràcter xèric de la vegetació; després, les calcàries són substituïdes pels esquists i ja no reapareixen en tot el recorregut. L’orientació SW-NE del riu genera una oposició de vessants NW-SE prou accentuada: al solell domina l’alzinar, molt esclarissat sobre substrat rocós aflorant, mentre que l’obac és ocupat per rouredes de roure martinenc i pinedes de pi roig o de pinassa (reforestades); a les fondalades del solell, tanmateix, no hi manquen els claps de roureda seca. Al solell, semblantment, abunden els rostos afeixats, nostàlgica romanalla evocadora d’èpoques en què, als Pirineus, hom havia d’aprofitar cada pam de terra cultivable; per contra, els conreus actuals (fruiters, hortalisses) resten limitats als fèrtils sòls dels fons de la vall, a la ribera. Les vores de la Tet, tanmateix, són resseguides per vernedes ben constituïdes i per plantacions d’arbres de ribera.

Panoràmica esquematitzada de la vall de Vernet (Conflent), a mig camí de Saorra, 700 m (a dalt): 1 rasos alpins, 2 pineda de pi negre amb avet, 3 bedollar, 4 castanyeda i bedollar, 5 castanyeda, 6 roureda de roure martinenc, 7 alzinar muntanyenc, 8 pineda de pinassa, 9 bosc de ribera, 10 camps i horts.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de l’alta conca del Segre (Alta Cerdanya), des del Calvari de Font-romeu 1840 m (a baix): 1 rasos alpins, 2 pineda de pi negre amb ussona, 3 matoll de bàlec i ginebró, 4 roureda de roure de fulla gran i boixeda, 5 plana conreada.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

La incursió a Vernet, des de Vilafranca del Conflent, permet una ascensió ràpida vers el raiguer del Canigó, alhora que hom imprimeix un gir de 90° en l’orientació dels vessants: el riu de Vernet baixa de SE a NW i els vessants s’orienten, per tant, de NE a SW. Aquesta vall esdevé ràpidament montana, en part per l’augment d’altitud, i en part per la nova orientació dels vessants, cosa que es tradueix en una incrementada presència de caducifolis: castanyedes sobretot al domini de l’alzinar muntanyec i de la roureda, grans rouredes de roure martinenc, bedollars abundants, i boscos de ribera; raiguer del Canigó amunt, poden aparèixer fagedes. Les pinedes no deixen de jugar un gran paper, concretament la pineda de pi roig i, sobretot, les reforestacions fetes amb pinassa. A les altes cotes, hom albira els boscos subalpins de pi negre i d’avet, i els rasos alpins. Aquesta és la situació que recull l’adjunta visió esquematitzada del Canigó i la vall de Vernet.

Novament sobre el recorregut principal, i a partir de Fontpedrosa (1000 m), la vall perd el seu caràcter mediterrani: el tram de Fontpedrosa a Font-romeu és clarament altimontà i subalpí. Damunt del famós pont ferroviari de la Castanyeda, des de la mateixa carretera, a 1400 m atesos ràpidament des de Fontpedrosa vencent un desnivell molt fort, hom se situa en ple domini de les pinedes boreals de pi roig, sobre el vessant solell, en àrees sovint desforestades i recobertes de matolls de bàlec o, per contra, visitades per pins negres que davallen del subalpí; a l’obac, grans extensions de pi roig, bedolls i castanyers, fent de sòcol a l’arcada Bastiments-Noufonts. A partir de Montlluís, abandonant la vall de la Tet que s’enfila cap als circs lacustres de les Bulloses, al peu del Carlit, el paisatge esdevé subalpí, amb extenses pinedes de pi negre amb ussona, riques en boixerola i ginebró; alguns làrixs plantats li donen una pinzellada d’exotisme. Es aquest món de pinedes subalpines i de rasos alpins allò que recull la visió esquematitzada, presa des de Font-romeu.

La davallada de Font-romeu a Puigcerdà permet la contemplació d’un ampli paisatge de prats subalpins i de dall, l’esplèndida vall suspesa de la Cerdanya. Entre els blocs de granitoids i les pastures, a mesura que hom davalla, reapareixen els bosquetons residuals de roures i les tanques de freixes, tan característiques.