Resultats de la cerca

Reflectí amb detall la crisi teatral d’aquells anys, desapareguda l’empresa del Teatre Català, al Romea Però encoratjà també les iniciatives que sorgiren a Barcelona la fundació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, el Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans, etc Hi collaboraren Alexandre Plana, Apelles Mestres, Adrià Gual, Ambrosi Carrion i Rafael Marquina, entre els més assidus Tot i el seu to combatiu, mantingué una actitud enyorívola, i els seus redactors no denotaren pas les inquietuds i les aportacions del teatre europeu coetani

Estudià amb els mestres Josep Cantó i Josep Baró i Güell i, després de la Guerra Civil Espanyola, anà a Mèxic 1939, on es feu càrrec de l’Orfeó Català de Mèxic fins el 1951 Com a compositor es dedicà sobretot a les sardanes i a les peces per a veu sola i per a cor Entre les seves peces instrumentals també destaquen un Quartet de corda 1936, la Sonata per a piano en mi menor 1944 i una Simfonia en re menor 1944

Estudià amb els mestres de música Marraco i Tolosa Fou violinista de la catedral i director del teatre Triomf de Barcelona El 1858 fou nomenat mestre de capella i organista a l’església del Sant Esperit de Terrassa El 1862 fundà l’Orfeó Terrassenc També fundà una orquestra i una escola de música a Tarragona El 1871 marxà a Puerto Rico on el 1872 organitzà una acadèmia de música residia a Ponce Escriví unes cinc-centes composicions, entre les quals cal destacar la Simfonia isabelina 1858

Els enginyers Josep Serrat i Bonastre, Rafael Campalans i Estanislau Ruiz Ponseti, entre altres, figuraren en la direcció docent mestres de taller i alumnes componien el consell de govern Durant alguns cursos donà acolliment als Estudis Universitaris Catalans, amb les classes de Pompeu Fabra, Francesc Martorell, Jordi Rubió i Balaguer i d’altres L’Ateneu organitzava, a més, cursos i conferències d’interès general, de caràcter gratuït L’activitat musical de l’Ateneu fou plasmada en l’organització de l’ Associació Obrera de Concerts

Bé que en castellà, fou continuador de la fórmula de Xut Fundat i dirigit per Valentí Castanys , tingué en aquest el seu principal animador Hi collaboraren els dibuixants Moreno, Roca, Puigmiquel, Tinet, Mestres i altres, així com els periodistes Manuel Amat, Antoni Ollé i Bertran, Celestí Martí i Farreras i Andreu Avellí Artís La mort de Castanys representà la davallada del setmanari, que ja havia deixat d’interessar en part el gran públic Els últims anys 1965-68 fou dirigit pel periodista Guillermo Sánchez

Antoni Gaudí 1852-1926 Drac de ferro forjat 1885, finca Güell Barcelona RM Durant la segona meitat del segle XIX, Catalunya visqué una època de prosperitat industrial i, alhora, un desig d’integració plena en els corrents europeus En cinquanta anys 1860-1910 assolí el que d’altres nacions europees van aconseguir en un període molt més dilatat A l’època de la Restauració i, més concretament durant la preparació de l’Exposició Universal del 1888, Barcelona i d’altres ciutats catalanes assoliren una notable transformació urbana i intellectual En aquest marc, cal assenyalar la molt estreta…

Inicià la seva formació a Armagh, i després l’amplià al Royal College of Music de Londres amb mestres com ChV Stanford i F Taylor El 1888 fou contractat com a professor d’harmonia al mateix centre, càrrec que combinà amb el de professor resident de diferents colleges de Cambridge Quan morí, Stanford el succeí Compongué opéras comiques - Pickwick Papers 1922-, odes i obres vocals amb acompanyament instrumental, interpretades als festivals anglesos de Leeds i Hovingham A més, publicà estudis sobre la cançó popular irlandesa i també obres religioses

Es formà musicalment a Israel, on la seva família havia emigrat quan ell tenia sis anys El 1948 s’establí a Nova York, i amplià la seva formació amb Pierre Monteux, entre altres mestres Debutà com a director d’orquestra l’any 1960, i del 1963 al 1977 fou titular de l’Orquestra Filharmònica de Nova Orleans Entrà com a professor a la Carnegie-Mellon University el 1982, el mateix any que fou nomenat titular de l’Orquestra Simfònica de Bangor, formació que dirigí fins a la seva mort

Els calafats de València reberen ordinacions de Jaume II el 1306 A Barcelona, on formaven també una confraria, el 1710 el Consell de Cent els agrupà en una sola corporació amb els mestres d'aixa A vegades llur activitat s’estenia a tasques afins, com les de descarregador del port Eren importants a les drassanes dels grans ports i també a les petites viles litorals Blanes, Tossa, Canet, Arenys Foren sotmesos a les ordinacions de matrícula de la mar 1737 i 1751 L’activitat gremial dels calafats desaparegué a partir del 1824

Dedicada especialment al futbol, narra en to d’humor els esdeveniments esportius Alfons Roure Duvinyals en fou el primer director, però l’ànima del setmanari fou Valentí Castanys, creador d’unes caricatures inconfusibles, que signava els dibuixos sota el pseudònim Dova A la redacció hi havia Antoni Ollé Bertran, Manuel Amat i Xavier Picañol, en la part literària, i Joaquim Bofarull Gripau , Albert Mestres, Roca i Opisso, en la part gràfica Utilitzava un llenguatge colloquial, ple de barbarismes Partidària del Barça, marcà una època i feu escola dins la sàtira esportiva