El ferment d'una arquitectura diferent

Antoni Gaudí (1852-1926): Drac de ferro forjat (1885), finca Güell. Barcelona.

R.M.

Durant la segona meitat del segle XIX, Catalunya visqué una època de prosperitat industrial i, alhora, un desig d’integració plena en els corrents europeus. En cinquanta anys (1860-1910) assolí el que d’altres nacions europees van aconseguir en un període molt més dilatat. A l’època de la Restauració i, més concretament durant la preparació de l’Exposició Universal del 1888, Barcelona i d’altres ciutats catalanes assoliren una notable transformació urbana i intel·lectual. En aquest marc, cal assenyalar la molt estreta col·laboració dels arquitectes amb d’altres artistes: escultors, pintors, vitrallers, imatgers, mosaïstes. Hi ha tota una generació de bons arquitectes historicistes, eclèctics, premodernistes, que han quedat pretèrits per les generacions modernistes posteriors de Domènech i Montaner, Gaudí, Jujol, Puig i Cadafalch que, en molts casos, col·laboraren amb ells i que no s’entendrien sense aquests precedents. Torras i Guardiola, per exemple, veié en el jove Gaudí un futur gran arquitecte i significativament digué d’ell: «Aquest noi o li construiran un monument o el tancaran al manicomi, els càlculs ja els hi calcularan les empreses constructores». Aquests arquitectes unien a la seva formació humanística la possibilitat d’usar noves tècniques, nous materials i noves concepcions arquitectòniques que els portaren a una revolució artística molt vinculada a l’economia i també la indústria. Estudiarem en aquest capítol la formació dels esmentats arquitectes, els fets arquitectònics més significatius de la segona meitat del segle XIX i el pas dels estils històrics a l’eclecticisme del tombant de segle.

El col·legi de Carreras

Elies Rogent i Amat (1821-1897): El suggerent vestíbul neoromànic de la Universitat de Barcelona. Detall.

R.M.

El 1836 el pedagog Carles Carreras i de Urrutia (Bilbao, 1807-Barcelona, 1873) que fou fundador i president de la Societat Barcelonesa d’Amics de la Instrucció (1844), va crear un col·legi a Sant Gervasi de Cassoles. Al col·legi hi ensenyaren figures de tant prestigi com el científic Joan Agell i Torrents (Sanahüja, Segarra, 1809-Barcelona, 1868), catedràtic de mecànica teòrica i de física experimental (1841) de l’Institut de Barcelona; l’hel·lenista i editor Antoni Bergnes de les Cases (Barcelona, 1801-1879), mantenidor dels Jocs Florals del 1861; l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet (el Far d’Empordà, 1811-Les Escaldes, Andorra, 1860), autor del projecte de manicomi de la Santa Creu, i el literat i historiador Joan Cortada i Sala (Barcelona, 1805-Sant Gervasi de Cassoles, 1868), que formava part de la Comissió de Monuments Històrics i Artístics de la Província de Barcelona (fundada el 1844 i integrada per Pròsper de Bofarull, Ramon Muns, Manuel de Bofarull i Pau Piferrer). Alumne d’aquest col·legi fou Elies Rogent i Amat (Barcelona, 1821-1897) a qui les classes de Cortada van fascinar i van determinar el seu ideari estètic en l’esguard dels monuments medievals abandonats de Catalunya. A Barcelona, Elies Rogent visitava fervorosament l’església Santa Maria del Mar, la part antiga de la Casa de la Ciutat, l’Audiència, el Palau de la Generalitat, entre altres monuments.

L’Escola de Mestres d’Obres

L’Escola de Mestres d’Obres era una entitat sorgida el 1850 en crear-se l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona, el primer director de la qual va ser Josep Casademunt i Torrents (Barcelona, 1804-1868), que va succeir Antoni Cellers i Azcona (Lleida, 1775-Barcelona, 1835), neoclàssic pur i professor d’arquitectura a l’Escola de Llotja de Barcelona. Casademunt, estèticament, era contraposat al seu antecessor i plenament girat a l’Edat Mitjana. Fou ell qui va escriure una memòria (1837) i va fer els plànols del convent gòtic de Santa Caterina, proper a la Catedral, i una de les obres més elegants del gòtic català cremat arran dels disturbis del 1835 i derruït posteriorment. Casademunt fou el prototipus de romàntic cristià i peoner de la geometria descriptiva a Catalunya. Si la seva obra personal no ha tingut gaire transcendència, la seva tasca docent va ser, en canvi, molt important, ja que va inculcar als seus deixebles un gran respecte per l’art medieval. Entre aquests deixebles hi havia Miquel Garriga i Roca (Alella, 1804-Barcelona, 1888), autor d’un projecte d’Eixample de Barcelona, aprovat, però no realitzat, en ser admès el d’Ildefons Cerdà; Josep Oriol Mestres i Esplugues (Barcelona, 1815-1895), alumne també predilecte d’Antoni Cellers, que col·laborà en l’aixecament dels plànols del temple romà de Barcelona; Francesc Daniel Molina i Casamajó (Vic, 1812-Barcelona, 1867), autor de la Plaça Reial de Barcelona; Elies Rogent i Amat, i Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833-1906), dels quals parlarem més endavant i presisarem els punts de contacte amb el mestre.

Elies Rogent era, des de l’any 1850, catedràtic de Topografia i Composició de la nova escola. Rogent havia estudiat a la classe de Casademunt, però va valorar encara més el mestratge de Josep Oriol Mestres, que havia establert a casa seva una càtedra privada on el jove Rogent assistia en companyia d’altres futurs arquitectes. Joan Martorell el seguia en l’observació directa dels monuments, un aspecte molt important per entendre l’obra d’ambdós.

Un altre professor d’aquesta escola de mestres d’obres era Joan Torras i Guardiola (Sant Andreu de Palomar, 1827-Barcelona, 1910). D’origen modest, començà estudis a les classes d’arquitectura de l’Escola de Llotja, organitzades per la Junta de Comerç de Barcelona. El seu gran coneixement de les matemàtiques li va proporcionar una medalla en els exàmens públics del curs del 1845. El 1854 obtingué el títol d’arquitecte a la Real Academia de San Fernando de Madrid, que l’any següent li fou convalidat a Barcelona. Va tenir una intervenció molt important en l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. La seva tasca educadora com a catedràtic d’aquesta escola va ser molt notable i va ser un matemàtic eminent. El 1855 va guanyar, per oposició, la càtedra de geometria descriptiva i materials de construcció. Dins el Pla del 1858 (Llei Moyano) va ocupar a l’Escola Especial de Mestres d’Obres la classe de segon curs com a professor de mecànica i material i construcció (1859). També fou secretari de l’escola del 1859 al 1862.

L’Escola Provincial d’Arquitectura

Els estudis d’arquitectura no van poder ser seguits a Barcelona fins a l’any 1875, en què es va fundar l’Escola Provincial d’Arquitectura. Abans, els qui volien seguir aquests estudis havien de traslladar-se a Madrid o bé optar per seguir la carrera de mestre d’obres que es convalidava i podien ingressar, mitjançant la presentació d’un projecte, a l’Escola d’Arquitectura. La durada dels estudis era de tres anys. L’aparició de les Escoles d’Arquitectura suposà la contribució més decisiva per superar les formes de l’ensenyament artesanal.

Segons Josep Maria Montaner, les noves temàtiques que esdevingueren essencials en l’arquitectura de la segona meitat del segle XIX foren: el predomini de la racionalitat constructiva i la integració en les formes arquitectòniques dels nous avenços tècnics i materials; el desenvolupament d’una nova societat, basada en la producció massiva que necessitarà d’una arquitectura de la quantitat que es dediqui a la repetició de models establerts –l’habitatge de lloguer– i a la posada a punt de nous models arquitectònics per a la producció agrícola, comercial i industrial; la generació de béns socials, tals com l’oci col·lectiu i la consolidació d’unes millores higièniques, i també la difusió d’una arquitectura oberta, basada en la contaminació estilística amb l’objectiu de recercar una nova arquitectura que fos expressió del caràcter nacional.

En aquest sentit, la col·laboració entre arquitectes i tècnics es va fer indispensable. Els arquitectes que tingué Barcelona a la segona meitat del segle XIX van passar per les classes que donava Joan Torras i Guardiola, primer a l’Escola Especial de Mestres d’Obres i després a l’Escola d’Arquitectura. Tots ells exdeixebles de Torras, al mateix temps que li manifestaven un profund respecte i una alta consideració professional, es dirigien a ell per demanar consell i per encarregar-li la part de ferro i les estructures metàl·liques de les seves obres.

Comillas: apèndix de Barcelona, laboratori d’arquitectura (1880-1900)

La unió de les famílies Güell i López l’any 1876 havia motivat una sèrie de contactes sovintejats d’artistes catalans amb el poble santanderí de Comillas, d’on procedia el primer marquès. Això va representar una projecció de l’art català en aquelles terres del Cantàbric. L’any l878 Antonio López fou distingit amb el títol de marquès de Comillas en reconeixement al seu suport material a la restauració de la monarquia en la persona d’Alfons XII. Amb aquesta avinentesa, el flamant marquès va encarregar a Joan Martorell i Montells la construcció d’un gran palau a Comillas. Aquest arquitecte intervingué en el Palau, construí la capella i projectà l’edifici proper del Seminari, que fou acabat per Domènech i Montaner,

La importància del que s’esdevingué a la vila càntabra rau en el fet que, a redós del marquès, es reuniren tot un grup d’artistes catalans (arquitectes, escultors, pintors, mosaïstes, estucadors...) que anaven més enllà de l’academicisme i l’arqueologisme de l’arquitectura oficial de l’època, encapçalada aleshores per Elies Rogent. Volien superar les estructures acadèmiques apreses i retornar al gòtic, però amb la saviesa dels estils posteriors. Els monuments que ompliren la vila de Cantàbria foren una mena de laboratori d’experimentació perquè els arquitectes catalans assagessin un nou tipus d’arquitectura.

El marquès, oriünd d’aquesta vila però vinculat a Barcelona, va voler que els millors artistes catalans de l’època hi deixessin les seves petjades. A Comillas, Gaudí va ajudar Joan Martorell tot dissenyant els seients i els reclinatoris de la capella-panteó de l’esmentat Palau. Amb tot, sembla que ni Martorell ni Gaudí no van anar mai a Comillas, sinó que es van refiar plenament de Cristóbal Cascante Colom (Esparreguera, 1851-1891), antic alumne dels jesuïtes. Tot i que era molt més jove que Martorell, va coincidir amb ell i amb Gaudí a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on va estudiar del 1872 al 1877. El seu títol és del 15 de març de 1878. Un altre col·laborador de Joan Martorell en aquesta magna obra fou l’arquitecte i dibuixant Camil Oliveras i Gensana (Figueres, 1840-Barcelona, 1898) a qui Martorell degué conèixer a l’Escola d’Arquitectura, de la qual Oliveras fou bibliotecari.

En aquesta vila costera de la província de Santander sorgí un conjunt d’obres que anticipen, en el seu esperit i en la seva forma, allò que, temps després s’anomenaria el Modernisme. Comillas fou, doncs, un camp d’assaig on s’experimentaren un seguit de solucions i de troballes que després s’incorporaren al Modernisme català.

Excursions als monestirs

El dia 27 de juny de 1880 es va celebrar una reunió de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya al monestir de Sant Cugat del Vallès, a la qual assistiren vint-i-nou arquitectes. Elies Rogent hi llegí la memòria sobre l’esmentat monument i s’encarregà a Josep Oriol Mestres un treball anàleg. Mestres va elegir el monestir de Santa Maria de Pedralbes. El president de l’Associació, Joan Torras, va disposar que el 23 d’octubre es fes una excursió a l’esmentat monestir.

El grup d’arquitectes que va participar en aquesta excursió coincideix pràcticament amb més de la meitat d’aquells que anomenem premodernistes: Josep Oriol Mestres, Elies Rogent, Francisco de P. del Villar y Lozano (Múrcia, 1828-Barcelona, 1901), Leandre Serrallach i Mas (Barcelona, mort el 1890), Josep Artigas, Magí Rius i Mulet (1838-1897), August Font i Carreras (Barcelona, 1845-1924), Adrià Casademunt (que era fill de Josep Casademunt), Pere Montaner, Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 1849-1923), Josep Torras i Argullol, Eduard Mercader, Josep Amargós, Camil Oliveras, Miquel Pasqual, Antoni Gaudí, Manuel Comas, Jaume Gustà i Bondia (Barcelona, 1854-1936), Joaquim Bassegoda i Amigó (1854-1938), Josep Domènech i Estapà (Tarragona, 1858-Cabrera, 1917) i Joan Martorell i Montells (Barcelona, 1833-1906). S’hi uní Joaquín M. Vega, de Madrid, que era accidentalment a Barcelona. Tots pujaren al monestir de Pedralbes, on Mestres els va explicar l’exterior. Després, a l’interior, els va rebre l’abadessa, el capellà del monestir i mossèn Tomàs Sánchez Brunete de González, canonge de la catedral que va presidir la missa al cor baix, després de la qual Josep Oriol Mestres va llegir la seva memòria, que va ser molt ben rebuda per tots els assistents.

La debatuda façana de la catedral

Una de les polèmiques arquitectòniques més interessants del darrer terç del segle XIX és la que es va suscitar al voltant de l’acabament de la façana de la catedral de Barcelona.

Aquesta façana restava inacabada des de feia segles. Tot i que a l’arxiu de la catedral hi havia un projecte de façana traçat el 1408 pel mestre de cases Carles Galters de Rouen, fins a l’any 1860 no s’havia parlat seriosament de la realització d’aquesta façana. El projecte va estudiar-lo minuciosament l’arquitecte Josep Oriol Mestres, i el banquer Manuel Girona i Agrafel es va brindar per aconseguir del govern l’autorització per construir les obres a costa seva al juliol del 1863. Entre el 1864 i el 1867, Oriol Mestres, per encàrrec de Girona, havia realitzat uns plànols. La revolució de setembre del 1868 va aturar-ho tot. El 1875, arran de la Restauració, se’n va tornar a parlar. Girona va estudiar personalment els pergamins de l’arxiu i va fer un projecte i el va fer dibuixar a escala per Francesc Tenas i Lamarca, professor de dibuix a Llotja. El 26 de gener de 1880 el projecte fou presentat a La Academia de Bellas Artes de San Fernando. Al febrer del 1882, Mestres va signar un alçat en falsa perspectiva de la façana i el cimbori. Mentrestant el Capítol va intentar que Oriol Mestres col·laborés amb Joan Martorell i que redactessin un projecte conjunt, però van sorgir desavinences entre tots dos. Aleshores els canonges van demanar ajut a tres professors de l’Escola Provincial d’Arquitectura: Elies Rogent, Joan Torras i Josep Artigas. També hi va intervenir el segon arquitecte de la catedral, August Font i Carreras. Finalment van quedar els següents projectes: el de Manuel Girona; el d’Oriol Mestres, aquarel·lat; el de Mestres i Font (amb el vist-i-plau de Rogent), Torras i Artigas, i el de Joan Martorell.

El 1880 els arquitectes Mestres, Font i Martorell van presentar sengles projectes de façana. Els dos primers es van refondre en un de sol. Aquests projectes es van exposar al claustre de la catedral el 9 de març de 1882. El de Joan Martorell es caracteritzava per una alta agulla-cimbori d’un goticisme «empeltat d’estil Renaixença», en paraules de Francesc Fontbona. De fet, el cimbori era una plasmació monumental del tema de la punxa que ja havia realitzat per a les Adoratrius i per les Saleses.

La major part de crítics van aprovar el projecte de Martorell. El 13 de març, darrer dia de l’exposició, el van felicitar 28 dels cinquanta arquitectes de Barcelona. Això no obstant, el projecte de Martorell no es va arribar a realitzar. Fou postergat, bàsicament per raons econòmiques, pel més acadèmicament neogòtic de Josep Oriol Mestres. La decisió presa i els diversos projectes van donar origen a una àmplia polèmica que va recollir la premsa de l’època. El diari La Renaixença, format per un nucli d’admiradors de Martorell, va voler publicar el dibuix de la façana, però segons afirma Bonaventura Bassegoda, no van poder arrancar-lo de la modèstia de l’arquitecte i va caldre que Domènech i Montaner i Gaudí dibuixessin a gran escala el projecte i així va poder publicar-se i repartir-se entre els suscriptors de l’antic diari a Catalunya. Martorell, a l’abril del 1882, publicà una memòria de l’avantprojecte per justificar les seves característiques.

L’Exposició Universal del 1888

Les noves estructures socioeconòmiques pròpies de la Barcelona moderna comportaren la necessitat d’una transformació urbanística. Aquest procés de reforma urbana, vinculat al procés d’industrialització, arribà a un dels moments culminants amb la celebració a Barcelona de l’Exposició Universal del 1888, que originàriament havia estat una iniciativa privada, però que la Corporació Municipal havia assumit i se’n féu càrrec de l’organització a partir de l’abril del 1887.

L’alcalde Rius i Taulet es féu càrrec del projecte i va crear un comitè organitzador del qual formaven part el banquer Manuel Girona –en qualitat de comissari reial–, Josep Ferrer i Vidal, Claudi López Bru, segon marquès de Comillas, i Manuel Duran i Bas. La secretaria general fou encomanada a Carles Pirozzini, mentre que l’arquitecte Elies Rogent es va fer càrrec de la direcció tècnica de les obres, en les quals col·laboraren altres arquitectes com Josep Vilaseca, August Font, Pere Falqués, Lluís Domènech i Montaner, Jaume Gustà, Josep Amargós, Adriano Casademunt (un dels directors facultatius), Bonaventura Bassegoda i Francesc Rogent.

L’Exposició, que acabà amb un fort dèficit, significà, en paraules de l’historiador Josep Termes, «l’obertura de Barcelona a Europa, la seva carta de presentació davant del món europeu i americà desenvolupat com a ciutat industrial i moderna que també començava a ser cosmopolita». August Font va fer el Palau de Belles Arts. Joan Torras i Guardiola va dissenyar l’armadura parabòlica en ala de mosca que formava la coberta de la nau central del gran palau de la Indústria. Jaume Gustà construí diversos pavellons, després desapareguts. L’arquitecte Josep Amargós i Samaranch va dissenyar l’hivernacle darrere l’umbracle i justament al davant del Museu Martorell de Geologia (1884), preciosa obra de ferro i vidre que l’any 1985 va ser rescatat del seu abandó i avui és seu d’exposicions temporals i algunes actuacions musicals.

Entre les intervencions urbanístiques que va comportar la celebració de l’Exposició Universal cal destacar la destinació del Parc de la Ciutadella i el seu entorn com a marc principal, a més de la millora de les principals vies urbanes, amb instal·lacions d’enllumenat, pavimentació, sanejament, etc. i l’embelliment del nucli urbà.

Com a pòrtic d’accés a l’interior del recinte de l’Exposició, a través del Saló de Sant Joan, es va recórrer a la construcció d’un arc monumental, mal anomenat «arc de triomf», que després de complir la seva funció d’entrada principal es convertiria en un monument commemoratiu del certamen. L’autor del projecte fou l’arquitecte eclecticista Josep Vilaseca i Casanovas que es va inspirar en l’estètica mudèjar. Joaquim Rivera en fou el constructor. Realitzat amb maó vist, l’arc va ser ornamentat amb elements de ceràmica vidriada i relleus al·legòrics, amb els escuts incrustats de totes les províncies d’Espanya, centrats per l’escut de Barcelona.

Vilaseca, company de Domènech i Montaner en la seva joventut, va ser un dels premodernistes que amb més decissió obrí la porta a un eclecticisme molt més ric i creatiu que el que fins aleshores s’havia produït. Partint de l’anomenat estil Renaixença de la casa-taller de Francesc de P. Vidal (1885, avui molt alterada), de la seva obra més anunciadora del Modernisme cal esmentar la Casa Bruno Quadros (1885-95) de certa influència egípcia, la Casa Pia Batlló (1891-96) d’un especial medievalisme o les cases veïnes d’Enric i Àngel Batllo (1892-96) –com totes les esmentades, a Barcelona–, d’un goticisme molt personal.

La realització del passeig anomenat Saló de Sant Joan, que havia de comunicar el Parc amb l’Eixample, fou part del pla d’urbanització de la Ciutadella, projectat pel mestre d’obres Josep Fonserè el 1871 i va ser concebut, en un principi, com una avinguda amb sis renglers d’arbres i una sèrie ininterrompuda de cases particulars porticades.

El monument a Cristòfor Colom a la porta de la Pau, columna de seixanta metres de ferro colat bastida per Gaietà Buïgas i amb escultures d’Atché i d’altres, va ser una realització lligada a l’Exposició (1883-88).

Dels revivals a l’eclecticisme

Després de l’ensulsiada del 1835, amb la destrucció parcial o total de tants monuments medievals, el medievalisme fou progressivament assumit i valorat pels artistes catalans. En el fet de girar els ulls cap a l’Edat Mitjana hi intervingueren, segons Francesc Fontbona, diversos factors: la revaluació del sentiment religiós vehiculada pels corrents romàntics, la reacció de defensa del patrimoni artístic ultratjat arran de la desamortització i exclaustració, i el fet de prendre consciència que l’Edat Mitjana havia estat el període històric en què Catalunya havia gaudit d’una real personalitat política que ara calia assumir novament. Amb l’aparició dels revivals tenim Eugène Viollet-le-Duc (1814-1879), autor del Dictionnaire raisonné de l’architecture Française du xixè au siécle (10 vol. 1854-68), considerat com a vehicle de l’expansió universal del neogoticisme. En una ocasió Joan Rubió i Bellver (1870-1952) va dir a Francesc Berenguer i Mestres (1866-1914), aleshores tots dos estudiants de l’Escola d’Arquitectura, que els llibres de Viollet-le-Duc eren l’evangeli de Joan Martorell i Montells.

L’espiritualitat del neogòtic

Entre tots els revivals, el preferit pels arquitectes premodernistes per la seva verticalitat i espiritualitat i també pel fet de ser un dels moments àlgids de l’art català, va ser el neogòtic. Ja el 1846 fou remodelat el Palau Reial de Barcelona en un medievalisme encara «escenogràfic i superficial», en paraules de Francesc Fontbona. El 1863, l’arquitecte Josep Simó i Foncuberta començà l’església parroquial de Sant Martí de Provençals en un neogòtic extraordinàriament esvelt: una nau de vint-i-cinc metres d’alçada. Les obres acabaren el 1882. Dissortadament l’església es va perdre el 1936.

El 1868, a la mort de Josep Casademunt i Torres, Joan Martorell completà la capella del Col·legi del Sagrat Cor de Sarrià, també neogòtica. El 1871, Jeroni Granell dirigí el trasllat de l’església i el claustre de Santa Maria de Jonqueres del nucli antic a la confluència Aragó-Llúria de Barcelona. Les obres acabaren el 1888 i, per aquest motiu, Granell féu el projecte d’altar major, neogòtic, de l’església restaurada (que va ser cremat el 1936 i reconstruït posteriorment). També Joan Martorell va desmuntar, va traslladar i va adaptar el claustre i l’església de l’antic convent de Montsió, des del seu primitiu emplaçament a un solar a rambla de Catalunya-Rosselló.

El 1872, Josep Oriol Mestres féu un nou altar i sagrari neogòtic per a la cripta de la catedral de Barcelona. El 1876, Josep Oriol Mestres publicà una monografia sobre els claustres de la catedral de Barcelona. Joan Torras projectà i realitzà l’església neogòtica del convent de Jesús Maria a Sant Andreu de Palomar (avui parròquia de Sant Pacià), decorada per Antoni Gaudí el 1879. Aquell mateix any Joan Martorell dirigia la restauració del monestir de Pedralbes i edificava l’església neogòtica de Portbou.

El 1881, el mateix arquitecte va projectar la capella-panteó del Palacio Sobrellano, a Comillas, i l’any següent va projectar una església veritablement paradigmàtica dins el premodernisme, la de les Saleses del passeig de Sant Joan, inspirada en l’estil ogival del segle XIII, amb una sola nau coberta amb arcs diafragmàtics i enteixinat i en la qual la policromia anunciava ja el Modernisme. Martorell va estar al capdavant d’un nodrit equip format pels millors artesans i artistes de l’època. El 1885 Joan Martorell va projectar l’església parroquial de Castellar del Vallès, també neogòtica, coneguda com la catedral del Vallès.

El 1890-91, Enric Sagnier i Vilavecchia (Barcelona, 1858-1931) va fer en neogòtic les cases Pascual i Pons a la plaça Catalunya i seguidament el gran Col·legi Jesús Maria, a Sant Gervasi de Cassoles (1892-97) i el del carrer de Casp cantonada Bruc, desaparegut. També neogòtic va ser el Col·legi Màxim dels Jesuïtes a Sarrià (1893-96), construït per Joan Martorell, un edifici molt monumental, bastit en pedra i maó vist, amb una gran torre central flanquejada per quatre torratxes i dues grans torres amb cúpula punxeguda, la de llevant inacabada.

Altres revivals

Els revivals eren usats pels arquitectes premodernistes segons la finalitat de l’edifici. Així, els mateixos arquitectes que conreaven el neogòtic per als edificis religiosos, usaven el neoclàssic per a edificis civils. Joan Martorell va fer neoclàssica la Societat de Crèdit Mercantil (1897-1900), premiada per l’Ajuntament de Barcelona. Uns anys abans, Francesc Mariné i Martorell (Barcelona, 1845-1902) va bastir les Escoles Pies de Sarrià, una gran mola clàssica. Salvador Viñals i Sabaté (Barcelona, 1847-1926), antic mestre d’obres, va conrear el classicisme en un gran nombre de cases de l’Eixample barceloní. Fou l’arquitecte que més edificis va projectar i va dirigir entre el 1880 i el 1900 a Barcelona, Sitges, Puigcerdà, la Garriga, el Masnou, Tossa, Camprodon, Viladrau, Vallvidrera, Blanes, etc. Va construir també panteons, fàbriques, esglésies i teatres, com el Líric de Barcelona, promogut pel banquer Evarist Arnús i enderrocat el 1900.

Quant al neoromànic, el 1848, Josep Oriol Mestres l’usà tímidament a l’església parroquial de les Corts, molt condicionat encara pel neoclassicisme. Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818-Barcelona, 1884), catedràtic a l’Escola de Llotja des del 1851 i mestre dels ideals romàntics de tota una generació, va ser el que va incitar Elies Rogent que seguís l’estil romànic en el projecte de la nova Universitat de Barcelona, edifici projectat el 1859 i acabat el 1881. La façana i el monumental vestíbul recorden el monestir de Poblet. Per al paranimf, va usar el mudèjar amb grans pintures històriques.

El 1874, Joan Martorell, en col·laboració amb Magí Rius, va projectar la capella del Monestir de l’Ensenyança, al carrer Aragó de Barcelona, on usà el neoromànic amb un aire neocistercenc, per l’ascendent cistercenc en l’espiritualitat de la fundadora, santa Joana de Lestonnac.

El 1880, i gràcies al mecenatge de Dorotea de Chopitea, Jeroni Granell i Mundet construí el nucli antic i la capella de l’Hospital de Nostra Senyora del Sagrat Cor (avui parròquia de Sant Eugeni Papa, carrer Comte Borrell, 303) i, seguint la moda historicista, va usar també el neoromànic. Les obres s’acabaren el 1883.

August Font va conrear el neoarabisme. En aquest estil va construir, el 1872, els Banys Orientals de Barcelona, avui desapareguts, i la Plaça de Toros de les Arenes que fou bastida entre el 1892 i el 1899. El mudèjar és present en l’Arc de Triomf de l’Exposició Universal. Josep Domènech i Estapà, que va perllongar els estils històrics en el Modernisme, encara va fer d’estil neomudèjar el campanar del Santuari de la Mare de Déu del Carme de Barcelona (1909-21), a Diagonal-Llúria, element dissortadament desaparegut el 1973 per l’especulació urbanística.

L’església dels Jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona va ser realitzada a partir del 1883 per Joan Martorell i Montells i Camil Oliveras i Gensana (Figueres, 1840-Barcelona, 1898) en un estil neobizantí, amb ampla cúpula i campanars inacabats. El mateix estil el va emprar, posteriorment, a l’església dels pares Claretians (1903).

L’eclecticisme

Ja el 1857, Lluís Rigalt reivindicà l’eclecticisme com a conquesta estètica de la seva generació en el seu Álbum enciclopédico-pintoresco de los industriales, en dos volums. L’eclecticisme havia estat la principal matèria per a la discussió arquitectònica de l’últim terç del segle XIX. El terme eclecticisme ha estat usat sovint com a sinònim de mal gust. Hom l’ha assimilat sovint a una superposició d’estils mediocre i presidida per un sentit acumulatiu. Segons Navascués es tracta d’un fenomen històric i estètic que afectà tot Europa durant el segle XIX. Peter Collins el va identificar amb un «estil de contaminació», però, segons Luciano Patetta, cal parlar d’una condició eclèctica, com a conseqüència del fonament epistemològic de l’historicisme que impregnà la cultura del moment.

Els estils històrics, en combinar-se, aniran donant pas progressivament a l’eclecticisme. August Font i Carreras va construir el Palau de Belles Arts per a l’Exposició Universal del 1888, dins aquest corrent. En morir, tenia el projecte del seu eixamplement.

Figures senyeres de l’eclecticisme català foren Josep Domènech i Estapà i Enric Sagnier i Vilavecchia (Barcelona, 1858-1931). Domènech i Estapà va dirigir molts treballs en els quals es mantingué en un eclecticisme monumentalista sense llançar-se a l’aventura modernista: la presó Model de Barcelona, al carrer Entença (1888-1904), en col·laboració amb Salvador Viñals; l’Hospital Clínic i Facultat de Medicina, que ocupa dues illes de l’Eixample de Barcelona (1904), modificació d’un projecte de l’arquitecte Ignasi C. Bartrolí; l’edifici de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, a la rambla de Canaletes (1883); el Palau Montaner (actual Delegació del Govern a Barcelona), en el qual va col·laborar amb Domènech i Montaner; l’edifici social de la Catalana de Gas i Electricitat al Portal de l’Àngel (1893-95); l’asil Empar de Santa Llúcia per a cecs pobres (al Tibidabo); les esglésies parroquials de Sant Esteve Sesrovires (1891), de Santa Eulàlia de Vilapicina (1896), i la de Sant Andreu de Palomar, de la qual va projectar i dirigir la reconstrucció i modificació de la gran cúpula que es va ensorrar el 1892; l’observatori Fabra construït a costa del primer marquès d’Alella prop del cim del Tibidabo (1904-06) i premiat per l’Ajuntament del 1905; les cases Domènech i Estapà i Assumpció Bellos, al xamfrà de la rambla de Catalunya amb el carrer València (1908-13); el Santuari de la Mare de Déu del Carme (1909-21) dels Carmelites Descalços, a la Diagonal-Roger de Llúria de Barcelona, acabat pel seu fill Josep Domènech i Mansana, i un gran nombre de cases particulars i monuments funeraris. Va guanyar també el projecte de l’Hospital General de Barcelona (Hospital de Sant Pau), que finalment fou construït per Domènech i Montaner.

La seva obra més important fou el Palau de Justícia, en col·laboració amb Enric Sagnier, magna construcció, molt monumental, realitzada entre el 1887 i el 1911. Les seves vuit cúpules, més l’alt cupulí central, donaren a l’obra «un aire vagament eslau, inexistent en els seus detalls ornamentals», segons Fontbona.

Enric Sagnier, fill del jurisconsult i literat Lluís Sagnier i Nadal, va heretar del seu pare la seva afecció a la música que va aprendre amb el violinista Gimferrer. Va estudiar el batxillerat al Col·legi Valldemia de Mataró. Va aprendre pintura amb el mestre Simó Gómez i estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona l’any 1882. Va ser l’arquitecte de les famílies més riques de Barcelona. Entre les seves obres sobresurten: la Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvis de la Via Laietana de Barcelona (1917); el temple expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo (començat el 1902 i acabat pel seu fill Josep Maria Sagnier Vidal); el Col·legi de les Germanes de la Companyia de Santa Teresa a la Diagonal; el nou Palau de Justícia i, amb Garcia Faria, la Duana (1902), un edifici pompós bastit en ple Modernisme. Va construir també el Palau del marquès d’Alella, al carrer Muntaner; les sumptuoses cases de Joaquim Coll, a l’avinguda de la Diagonal, i el Pinar de la família Arnús, a la plataforma del funicular d’aquesta muntanya, amb l’arquitecte Eduard Mercader. Altres obres foren el Palau Juncadella, a la rambla de Catalunya 33 (1891); la Casa Roger Vidal, a Ausiàs Marc 61 (1891); la de Sebastià Pasqual, al passeig de Gràcia-Casp (1892); els Salesians de l’avinguda de Sant Joan Bosco; la capella del Santíssim, als Jesuïtes del carrer Casp; el Convent dels Caputxins de Pompeia (Diagonal), del 1913; la torre Arnús (1904) i la capella del Santíssim, al Monestir de Montserrat. Obres ja menors foren la granja o masoveria de la finca Els Solers, a Vilanova i la Geltrú, del Marquès de l’Argentera, i un seguit de cases particulars a l’Eixample. Va ser també President de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. En aquest mateix volum, Sagnier hi té un capítol propi, ja que la seva obra pot ser considerada des de molts punts de vista també ja com a modernista.

Cal afegir que en aquesta època les obres de col·laboració entre arquitectes i escultors foren innombrables: en l’Arc de Triomf o en conjunts com els monuments a Antonio López i López, Bonaventura Carles Aribau (1884), Joan Güell i Ferrer, Cristòfor Colom o Josep Anselm Clavé (1888), en els quals l’aportació escultòrica sembla preponderant, els arquitectes Josep Vilaseca, Josep Oriol Mestres, Joan Martorell i Gaietà Buïgas foren els que projectaren i dirigiren la realització de les obres del començament al final.

Bibliografia

• Alcoy, R.: «La arquitectura religiosa de Joan Martorell y el eclecticismo fin de siglo», dins D’Art, 10, 1984, pàg. 221-239.
• Bassegoda, B.: D. Augusto Font y Carreras, Barcelona, 1924.
• Bassegoda, J.: Els treballs i les hores a la Catedral de Barcelona, Barcelona, 1995.
• Bletter, R.: El arquitecto Josep Vilaseca i Casanovas. Sus obras y dibujos. Colegio de Arquitectos de Cataluña y Baleares, Barcelona, 1977.
• Cabana, F.; Feliu, A.: Can Torras dels Ferros: 1876-1985. Siderúrgia i construccions metàl·liques a Catalunya, Barcelona, 1987.
• Fontbona, F.: Història de l’Art Català. Del neoclassicisme a la Restauració (1808-1888)(vol. VI), Del Modernisme al Noucentisme (vol. VII) en col·laboració amb Miralles, F., Barcelona, 1985.
• García Martín, M.: Comillas modernista, Gas Natural, Barcelona, 1993.
• Gras, M. M.; Casanovas: Santuari de la Mare de Déu del Carme de Barcelona. Art i història, Carmelites Descalços de Barcelona, 1993.
• Matamala, J.: Antoni Gaudí. Mi itinerario con el arquitecto, Barcelona, 1999.
• Montaner, J. M.: L’ofici de l’arquitectura. El saber arquitectònic dels mestres d’obres analitzat a través dels seus projectes de revàlida (1859-1871), Universitat Politècnica, Barcelona, 1983.
• Navascués, P.: «El problema del eclecticismo en la arquitectura española del s. xix», dins Revista de Ideas Estéticas, 114, 1971.
• Rigalt, L.: Álbum enciclopédico-pintoresco de los industriales, Barcelona, 1857 (reedició Múrcia, 1984, amb una introducció d’I. Solà-Morales).
• Subirachs, J.: L’escultura del segle XIX a Catalunya, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994.