Resultats de la cerca

Amb l’aparició del cinema sonor passà del cinema experimental i avantguardista Novyj Vavilon, 'Nova Babilònia’, 1929 que havia realitzat fins aquell moment al més pur realisme socialista, amb la trilogia sobre la vida de l’obrer Màxim Junost’ Maksima ‘La joventut de Màxim’, 1935, Vozvraščenie Maksima ‘El retorn de Màxim’, 1937 i Vyborgskaja storona ‘El barri de Vyborg’, 1939 Separat de Leonid Trauberg, fins aquell moment lligat a la seva obra, realitzà Pigorov 1948, Don Kikhot ‘Don Quixot’, 1956 i Hamlet 1964

Graduat el 1962 per l’Escola Superior d’Art Dramàtic de Budapest Els seus films indaguen les arrels de les transformacions de la societat Amb Tízezer nap ‘Deu mil sols’, 1965, premi a la millor direcció al Festival de Canes, reflectí la societat camperola hongaresa Altres films són  Ítélet ‘El judici’, 1970, Nincs idő ‘Falta temps’, 1972, Küldetés ‘Missió’, 1977, A mérkőzés ‘El partit de futbol’, 1980, Guernica 1982, Az utolsó szó jogán ‘Dret a l’última paraula’, 1986 i A másik ember ‘L’altre home’, 1988

Realitzador d’efectes violents, combinà el realisme més descarnat amb un cert aire poètic El 1963 fou premiat a Canes per Harakiri Altres films seus són Magokoro ‘Sinceritat’, 1953, Ningen no joken ‘La condició humana’, 1959-61, de tres episodis, Kwaidan 1964, de quatre episodis, Nipon no seishun ‘Un japonès acabat’, 1968, Kaseki ‘Fòssil’, 1976, Moeru aki ‘Llum de tardor’, 1979, Tokyo saiban ‘El procés de Tòquio’, 1983, Shokutaku no nai ie ‘Taula buida’, 1985

Pioner del cinema del seu país i capdavanter de la seva avantguarda amb Kurutta Ippeiji ‘Una pàgina de bogeria’, 1926, estudià més tard a Europa, on cultivà el realisme cap als anys trenta Després de la Segona Guerra Mundial utilitzà el color a Jigoku-mon ‘La porta de l’infern’, 1953, que li valgué un premi a Canes, i continuà en actiu fins els anys seixanta, després d’haver dirigit més d’un centenar de films

Detallista i preocupat per la caracterització i l’atmosfera, manifesta un excés de complicació formal Fou premiat al festival de Canes 1961 per Matka Joanna od Aniołów ‘Mare Joana dels Àngels’ Dirigí Celuloza 1953, Pociąg ‘Tren de nit’, 1959, Faraon 1964-65, Gra ‘El joc’, 1968, Śmierć prezydenta ‘La mort del president’, 1978, Spotkania na Atlantyku ‘Trobada a l’Atlàntic’, 1980, Austeria 1983, Jeniec Europy ‘L’ostatge d’Europa’, 1989, Za chto ‘Per què’, 1996, Quo Vadis 2001, etc

Sempre al marge dels corrents dominants al cinema, i imbuït d’un humanisme sensiblement espiritualista, desenvolupà una obra de rigor i sobrietat ascètics, que arribà sovint a l’hermetisme — Au hasard Balthazar 1967, Mouchette 1968 i Une femme douce 1969— Més entenedors són Les dames du bois de Boulogne 1945, Le journal d’un curé de campagne 1950, basat en la novella de Bernanos, Un condamné à mort s’est échappé 1956, Pickpocket 1959, Le procés de Jeanne d’Arc 1962, Quatre nuits d’un rêveur 1971, Lancelot du lac 1974, Le diable probablement 1977, Os d’Or del Festival de Berlín i l' Argent…

Els seus films del període de 1943-50 excelliren per la seva grandesa Distinto amanecer, Cantaclaro i Rosenda Després produí melodrames d’origen literari El 1965, amb Cada voz lleva su angustia , sembla entroncar de nou amb l’indigenisme i amb una preocupació per la societat polifacètica llatinoamericana

Especialitzat en el cinema d’animació, el 1960 creà el personatge del senyor Rossi, prototip de l’home contemporani És també autor dels llargmetratges West and Soda 1965, Vip, mio fratello superuomo 1968 i Allegro ma non troppo 1974 Posteriorment, fora d’aquest gènere, ha realitzat diversos curtmetratges Sotto il ristorante cinese , 1987 Mister Tao , 1990, Os d’Or al Festival de Berlín

Cursà estudis de pintura a Cracòvia i es dedicà a la litografia, especialitat en la qual guanyà el premi nacional l’any 1953 Realitzà cartells de cinema i films d’animació El 1959 s’establí a París i es dedicà als curtmetratges i documentals, en els quals barrejà les tècniques pictòriques i les cinematogràfiques Posteriorment, passà a realitzar llargmetratges d’estil molt peculiar, en els quals l’erotisme sadomasoquista de connotacions oníriques és sempre l’element central Entre les seves pellícules, sovint controvertides , es destaquen Goto, l’île d’amour 1968, Blanche 1971, Les contes…

Després de treballar a la televisió del seu país i de rodar el primer llargmetratge, Catch Us if You Can 1965, es traslladà als EUA, on realitzà alguns films d’acció com Point Black 1967, Leo the Last 1970, per la qual rebé el premi al millor director del Festival de Canes, i Deliverance 1972, i del gènere fantàstic, com Zardoz 1973 i Exorcist II 1977, no exempts d’una certa dimensió personal Excalibur 1980, el seu millor film, rodat a Irlanda, és un recull ampli i barroc de les llegendes arturianes També ha dirigit The Emerald Forest 1985, Hope and Glory 1987, Where the Heart Is…