Resultats de la cerca

S’inicià amb l’ATT Premià Fou campiona d’Espanya infantil i juvenil i participà en dos Campionats d’Europa infantils 1994, 1996 i en tres de juvenils 1997, 1998, 1999 També jugà al Ripollet, el Mataró, el Bagà i el Vic, entre d’altres Fou campiona d’Espanya individual 2001 i de dobles 2001, 2004 Participà en quatre Campionats del Món 1999, 2001, 2003, 2004 i tres d’Europa 2002, 2003, 2005

Conegut com Mico , competí amb tots el equips del Club Tennis Barcino Fou campió d’Espanya júnior individual i en dobles 1978 Fou director de l’escola de tennis del Club Tennis Tarragona 1985-86 i de l’escola del Barcino 1986-87 Ha estat entrenador, entre d’altres, de Tommy Robredo i seleccionador de l’equip espanyol femení 1993-2011, amb el qual guanyà quatre Copes Federació 1993, 1994, 1995, 1998

Format al CP Alcúdia i CP Sallent, fou campió d’Espanya juvenil 2001, 2002 Ha estat tres cops campió de Catalunya de clubs en dobles, amb el Sallent 2003, el CP Trinitat Nova 2004 i el CP Montcada 2008, sempre en segona categoria El 2010 es proclamà campió de Catalunya de clubs de segona categoria amb el CP Santa Coloma Amb la selecció espanyola, guanyà la medalla de plata en la Copa Ibèrica 2005

Començà a jugar al Reial Club de Tennis Barcelona A disset anys fou campiona d’Espanya júnior Fou campiona de Catalunya absoluta 1970, 1974, 1975 i de dobles 1980, 1981 El 1976 arribà fins als vuitens de final a Roland Garros, el seu millor resultat internacional El mateix any arribà al número 2 del rànquing espanyol i al 40 de l’internacional Es retirà el 1981 i continuà vinculada al tennis com a entrenadora

S’inicià al Bravium de Reus l’any 1951 Guanyà la primera Copa Nadal 1955 i aconseguí la medalla d’or en el Campionat de Catalunya individual i la de plata en dobles 1956 Els anys seixanta fitxà pel Reus Deportiu Fou campió d’Espanya de segona categoria 1964 i campió provincial de primera 1965 Des de l’any 2002 es disputa el Memorial Telmo Bofarull en homenatge a la seva figura

Els àtoms de carboni, que són tetravalents, poden unir-se entre ells formant cadenes més o menys llargues, per mitjà d’enllaços simples, dobles o triples, i les valències que resten lliures són saturades amb hidrogen Hom distingeix els hidrocarburs acíclics , de cadena oberta, dels cíclics, de cadena tancada Els acíclics, anomenats també alifàtics, poden ésser saturats o insaturats, i llurs cadenes poden ésser lineals derivats normals o ramificades isoderivats Totes aquestes possibilitats donen lloc a l’existència d’isòmers, que tenen en llur molècula el mateix nombre d’àtoms de carboni i…

La caixa, en forma de mitja pera, és unida a un mànec de llargada variable, segons els diferents tipus que se n'han derivat El claviller forma amb el mànec un angle que pot arribar a ésser de 90° Les cordes, habitualment cinc de dobles i una de senzilla la prima , són pinçades És d’origen oriental i fou molt emprat als s XV-XVII, però posteriorment caigué en desús Una varietat més grossa és l'arxillaüt

Són plantes de difícil aclimatació al litoral mediterrani, sobretot on l’aigua conté carbonats, però viuen bé en jardins de llocs alts Les més estimades en jardineria són els híbrids procedents de l' azalea de l’Índia Aindica per les seves flors solitàries, simples o dobles, d’un sol color del blanc pur al rosa, vermell i violeta o estriades, i fulla petita sempre verda Les azalees necessiten bona claror i un ambient fresc i humit

Considerat aquest aliatge de més valor que el bronze, hom feia d’oricalc els valors més alts dupondis, sestercis i fins i tot, amb Trajà Deci 249-251, dobles sestercis, mentre que del bronze s’encunyaven els asos i altres divisors Com que aquesta moneda no porta marques de valor, entre dues monedes del mateix mòdul per exemple, asos i dupondis la de bronze serà un as i la d’oricalc un doble as o dupondi

En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost de tipus llaüt amb mànec Té cinc cordes dobles, actualment de metall, i la caixa de ressonància, de forma bombada, sol estar feta amb l’armadura d’un armadillo, o amb un tros de fusta buidada seguint la seva forma És popular a la zona andina de l’Amèrica del Sud, especialment entre els indis de Bolívia i el Perú, al nord de Xile i al nord de l’Argentina