Resultats de la cerca

Fins el 1939 fou figuratiu després d’un període eminentment neocubista, esdevingué, entorn del 1945, el principal representant de l’art abstracte a Itàlia L’any 1952 fundà el grup Otto pittori italiani El seu germà Mirko Basaldella Udine, 1910 - Cambridge, Massachusetts 1969 destacà com a escultor monumental per la llibertat formal i l’esperit innovador Fosses ardeatines, Palau de la FAO, a Roma El 1957 fou nomenat director del taller de disseny de la Universitat Harvard

Es formà al costat del seu pare, el també compositor Gregorio Turini, instrumentista al servei de la cort de l’emperador Rudolf II a Praga Encara nen, Francesco ocupà el càrrec d’organista a la cort imperial Fou enviat a Itàlia per a completar la seva formació i, de retorn a Praga, fou nomenat organista de la cort, càrrec que mantingué fins a la mort de l’emperador 1612 Llavors anà de nou a Itàlia i treballà a Venècia i, a partir del 1620, a Brescia, on ocupà el càrrec dde la catedral fins que morí Publicà diversos llibres de madrigals i de motets Algunes de les seves sonates per a dos…

En 1656-60 fou violinista a la cort d’Innsbruck, i posteriorment en fou director musical En aquesta ciutat estudià probablement amb Antonio Cesti El 1676 tornà a Itàlia, on dirigí l’estrena de diverses òperes seves a Venècia i Roma Del 1678 al 1682 estigué al capdavant d’una companyia d’òpera a Nàpols i el 1686 fou nomenat mestre de capella del príncep Bisignano A partir del 1687 fou mestre de capella de la catedral de Pistoia Compongué òperes - Astiage 1677 i Scipione affricano 1678, entre d’altres-, oratoris -com L’Esequie del Redentore 1682 i Le nozze di Tobia 1692- i cantates Les seves…

Fou professor de filosofia a la Universitat de Camerino Marques Emigrà a França a l’adveniment de Benito Mussolini En començar a la Península Ibérica la guerra civil de 1936-39 s’uní a la columna italiana de la divisió Ascaso que lluità a favor dels republicans, i fundà a Barcelona el setmanari anarcosindicalista italià “Guerra di Classe” 1936 Fou assassinat a Barcelona durant els Fets de Maig del 1937 És autor d’algunes obres polítiques, com Mussolini alla conquista delle Baleari 1937

Metge militar a la Segona Guerra Mundial, començà a pintar accidentalment en un camp de presoners dels EUA els anys quaranta Molt tradicional al principi, aviat derivà cap a l’experimentació i esdevingué un capdavanter de l’informalisme i de la pintura matèrica Els anys cinquanta emprà sobretot arpilleres i tires de roba, amb incrustacions i esmalts, i més tard utilitzà també fustes i metalls Residí a Itàlia i als EUA, on influí en el desenvolupament de l’expressionisme abstracte

Professor de dret processal a diverses universitats d’Itàlia, el 1944 s’afilià al partit democrata-cristià Membre destacat de l’Assemblea Constituent 1946, fou vicepresident 1948-49 i president 1955-63 de la cambra dels diputats El 1963 i el 1968 fou primer ministre de governs de transició President de la república 1971-78, dimití el càrrec a causa d’un escàndol econòmic Des del 1967 fou senador vitalici Entre altres obres, publicà un Trattato di diritto processuale penale 1961

Sacerdot 1760, prefecte d’estudis del collegi irlandès de Roma 1763 i de l’austrohongarès, es traslladà a Pavia 1781, on ensenyà ètica Vinculat a l’església jansenista d’Utrecht i representant principal del jansenisme a Itàlia, preparà, dirigí i divulgà el sínode de Pistoia 1786, on exposà també la seva disciplina jurisdiccionalista Políticament es troba a cavall entre l’absolutisme i el republicanisme Més que original, fou divulgador fecund, com ho mostren els 41 volums de les seves obres

És conegut sobretot com a autor del llarg poema èpic Orlando Furioso , obra cabdal del Renaixement italià publicada el 1516 i dedicada al seu protector, el cardenal d’Este L’obra assolí aviat una extraordinària popularitat -que es mantingué al llarg de tot el segle XVI i part del XVII-, cosa que es reflectí, entre altres manifestacions, en l’adaptació d’un gran nombre de fragments per a composicions vocals, molt especialment madrigals, com són ara els de Vincenzo Ruffo, Antonio Cifra i Enrique de Valderrábano

Des del 1866 estudià a l’Institut Tècnic de Terni Úmbria i quatre anys després al Politècnic de Torí, on al cap de tres anys d’estudi escriví la dissertació Intorno ai sistemi elastici , en què apareixia el teorema relatiu a l’anàlisi elàstica de la deformació de bigues pel qual és famós Després de graduar-se al Politècnic de Torí, treballà als Ferrocarrils del Nord d’Itàlia com a cap de l’oficina d’obres de fàbrica, manteniment i servei, fins a la seva mort

Després d’una primera etapa d’un neoclassicisme academicista, seguí els corrents vienesos tot creant diversos edificis monumentals a Roma, en el període 1920-25 A partir de l’Albergo Ambasciatori tornà al classicisme anomenat aleshores romà antic Es convertí en l’arquitecte oficial i el màxim representant —sota Mussolini— de l’arquitectura feixista El 1931 dirigí la construcció de la Ciutat Universitària de Roma, concebuda en un to monumentalista en projectar els propileus i el rectorat El 1937 construí el pavelló italià de l’Exposició Internacional de París