Resultats de la cerca

Professor del conservatori de Praga en 1909-39, influí sobre les noves generacions de compositors txecs Les seves obres palesen la influència de Brahms i, posteriorment, de Janáček És autor de les òperes Karlštejn 1914-15 i Lucerna 1919, així com de diverses obres per a orquestra, cor, música de cambra i piano i del ballet Nikotina 1935

Establert a París, malgrat l’ajut de Rossini no assolí èxits amb les seves òperes, com Stradella 1836 i Marie Stuart 1844 El 1853 reorganitzà l’antiga acadèmia musical d’AEChoron i la batejà amb el nom d’École Niedermeyer En sortiren un gran nombre de compositors, com Gabriel Fauré, André Messager, Edmond Audran i altres

Fou mestre de capella a la Pietà de Venècia des del 1700 i a Sant Joan del Laterà, a Roma, des del 1725 Autor d’unes seixanta òperes, algunes de les quals tingueren un gran èxit a Londres Deixà també intermezzi , motets, cantates, oratoris i obres didàctiques, com el tractat L’armonico pratico al cimbalo 1708

El 1698 fou nomenat compositor de la cort de Viena, i l’emperador Carles VI el féu mestre de la capella imperial 1715 Estrenà a la cort diverses òperes, com Psiché 1720 i Costanza e fortezza 1722, bé que actualment és més recordat per la seva música religiosa i pel seu tractat teòric Gradus ad Parnassum 1725

Estudià a Leipzig, a París i a Mannheim Passà a Praga, on aviat fou, amb Smetana, un capdavanter de l’escola romàntica i nacionalista txeca Escriví òperes, com Nevěsta Messinská ‘L’esposa de Messina’, 1884, Bouŗe ‘La tempesta’, 1895, basada en l’obra de Shakespeare i Šárka 1897, simfonies, i un conegut Poème per a violí i orquestra

Fou un dels principals virtuosos del seu temps en l’ús de les dobles cordes i del procediment anomenat scordatura Actuà a les corts d’Olmütz, de Salzburg i de Baviera Escriví sonates per a violí sol o amb clavecí, set partite per a tres instruments de corda, titulades Harmonia artificiosa-ariosa, dues òperes i música d’església

Estudià, des del 1848, al conservatori del Liceu Filharmònic amb Marià Obiols El 1863 fou director d’òpera al teatre de Girona i, més tard, als de Reus i Tarragona Substituí Obiols com a director de l’orquestra del Liceu, on estrenà òperes de Meyerbeer i de Gounod Actuà com a director a Lisboa, Madrid, Trieste, Nàpols i Peterburg

Al servei del duc de Parma, adoptà l’estil francès d’òpera s’establí a França 1756, i contribuí a independitzar l' opéra-comique de l’òpera bufa italiana Deixà òperes com La Fille mal gardée 1758, La Fée Urgèle 1765, La Clochette 1766 i oratoris El seu germà Antoni Duni ~1700 — ~1766 també fou compositor

Estudià amb GBPescetti a Venècia i féu una carrera brillant a Itàlia d’ençà de l’èxit assolit amb l’òpera Il Bellerofonte 1767 Els italians canviaren el seu cognom enrevessat per Venatorini , i l’anomenaren també il divino boemo Assolí èxits amb altres òperes, com ara Moctezuma 1771, Olimpiade 1778, i amb oratoris, com Abramo ed Isacco 1776

Estudià a Edimburg i a París, amb NBoulanger Ha escrit concerts, un per a clarinet 1968, i un altre per a trompa, banda i orquestra 1971, i òperes, com The Decision 1967, The Voice of Ariadne 1974, Mary, Queen of Scots 1976 i A Christmas Carol 1978-79, obres serials però amb influències de folk-song