Resultats de la cerca
Es mostren 1156 resultats
figuera
Branques i fulles de figuera
© Xevi Varela
Botànica
Agronomia
Arbre de la família de les moràcies, de fins a 5 m d’alt, de capçada, amb làtex lletós, i de fulles caduques palmatilobulades, grosses, pubescents i aspres.
Les flors són dins un receptacle piriforme Els fruits i el receptacle constitueixen un tipus particular d’infructescència anomenat siconi , que correspon a la figa És un arbre típicament mediterrani, que prefereix terrenys calcaris i argilosos N'hi ha nobroses varietats blanca, negral, verdal, rogica, de coll de dama, cucarella, sajola, etc
marcòlic groc
Marcòlic groc
© Francesc Boada
Botànica
Planta herbàcia perenne, de la família de les liliàcies, de tiges fulloses altes de 40 a 80 cm, de fulles lanceolades i de flors grosses, nuoses i grogues.
Endèmica dels Pirineus, creix en prats, relleixos i vores de bosc subalpins, entre 1500 i 2200 m d’altitud És d’olor desagradable
mirmeleònids
Entomologia
Família d’insectes de l’ordre dels neuròpters formada per individus que atenyen fins a uns 30 cm de longitud, amb les ales grosses i els tarsos pentàmers.
Les larves tenen unes mandíbules potents, amb nombroses dents, i es nodreixen de formigues El gènere més representatiu és la formiga lleó
espantallops
Botànica
Arbust de la família de les papilionàcies de fulles compostes i de flors grogues i grosses; el llegum, gros i inflat, conté a la maturitat les llavors soltes.
Submediterrani, sol fer-se a la muntanya mitjana
enciam
Enciams
© C.I.C. - Moià
Botànica
Agronomia
Planta herbàcia anual, de la família de les compostes, amb fulles basals grosses, de 10 a 25 cm de llarg, blanes, oblongues o ovals, i enteres o dentades.
Fa tiges floríferes de 50 a 100 cm d’alçària, amb capítols grocs N'hi ha moltes varietats, entre els quals es destaquen l' enciam escaroler o enciam francès varietat capitata , de roseta molt densa, i l' enciam llarg varietat romana , de fulles allargades De gran consum, és molt apreciat en amanides És planta d’horta vol terrenys arenosos o fangosos, humits i no gaire assolellats
marantàcies
Botànica
Família d’escitamínies integrada per plantes herbàcies perennes de fulles grosses, peciolades i dístiques, de flors hermafrodites, trímeres, asimètriques i heteroclamídies, i de fruits capsulars loculicides o bacciformes.
Comprèn prop de 400 espècies tropicals, la majoria de les quals americanes
espill
Transports
Superfície llisa de la popa de les embarcacions grosses, a la part exterior del buc, on hom acostuma a escriure el nom i la matrícula de l’embarcació.
vertebrats
Zoologia
Embrancament de cordats en els quals el notocordi és reemplaçat per una columna vertebral, constituïda per os o cartílag amb un crani a l’extrem anterior.
Són carateritzats pel fet d’ésser recoberts per un tegument format per una epidermis exterior, d’epiteli estratificat procedent de l’ectoderma, i un derma intern o còrion, de teixit conjuntiu que deriva del mesoderma pel fet de presentar l’endoesquelet constitutiu format per la columna vertebral, amb el crani, arcs viscerals, cintures de les extremitats i dos parells d’apèndixs articulars pel fet de tenir els músculs fixats a l’esquelet per a efectuar els moviments, el sistema digestiu complet, situat en posició ventral respecte a la columna vertebral i proveït de glàndules digestives grosses…
cabra
Cabra
© Lluís Prats
Mastologia
Ramaderia
Nom donat globalment a tots els individus de la subfamília dels caprins, pertanyents a diversos gèneres, i més especialment a Capra.
Son animals de peu forcat, de dimensions mitjanes, de constitució forta i d’extremitats nerviüdes, amb la cua molt curta i aixecada cap amunt i amb el cap de perfil recte A diferència de les ovelles, que els són pròximes, no tenen glàndules lacrimals, i les banyes, existents en ambdós sexes i més grosses en els mascles, solen ésser rugoses o anellades, surten plegades del cim del cap i s’encorben cap amunt i cap endarrere, tot divergint entre elles a vegades es cargolen en espiral Els mascles, anomenats bocs , cabrons o cabrots , presenten gairebé sempre, a la mandíbula inferior…
corona
Heràldica
L’ús de la corona als escuts fou iniciat al segle XIV, començà d’ésser reglamentat al segle XV i les regles definitives foren establertes al segle XVII.
Hom la colloca al damunt de la boca superior de l’escut i una mica separada Totes són d’or Poden ésser obertes o tancades, segons que portin diademes o no La corona imperial és d’or, amb vuit florons i un bonet escarlata oberts pel mig, i és agafada a cada costat per dues diademes carregades de perles, a ambdós costat de l’obertura A l’eix de l’obertura hi ha una altra diadema que aguanta un món centrat i acabat amb una creu Penjant per cada costat hi ha dues llistes franjades al cap La majoria de les corones imperials no segueixen aquest model, sinó que en presenten uns altres, com és ara…