Resultats de la cerca

A divuit anys es féu càrrec del Teatre Novetats i, més tard, del Teatre Principal, a Barcelona, en el qual utilitzà l’electricitat ja l’any 1874 El 1882 acceptà l’empresa del Liceu i, amb breus interrumpcions durant les quals visità els EUA, l’Argentina, etc, la regí fins a la mort Hi donà a conèixer les òperes Henry Clifford 1895 i Pepita Jiménez 1896 d’Isaac Albéniz, Bruniselda i Emporium 1906 d’Enric Morera, i Tiefland 1910 d’Eugen d’Albert Introduí la major part del repertori wagnerià i, per primera vegada, la tetralogia completa Der Ring des Nibelungen 1910

Després d’haver estudiat a la seva ciutat natal, a Milà i a Florència, el 1940 debutà en aquesta ciutat amb Il matrimonio segreto , de Cimarosa, i dos anys més tard ho feu a la Scala de Milà amb Falstaff , de Verdi Després de la guerra abordà papers de tessitura més dramàtica, i s’especialitzà en els personatges verdians més representatius, com Ulrica, Amneris o Azucena A Barcelona, es presentà al Gran Teatre del Liceu el 1957 amb Il trovatore i hi actuà sovint fins el 1974 En cinema, interpretà el paper de Giovanna al Rigoletto dirigit per Jean-Piere Ponnelle 1983

Deixeble de Jaume Batlle, féu estudis a Llotja, d’on fou professor Tractà assumptes històrics Collaborà en l’ornamentació de la refecció del Liceu el 1861, i el 1875, als murs del Paranimf de la Universitat de Barcelona, representà Les ciències exactes i Les ciències naturals El 1881, per a la Sala Beethoven —el teatre més sumptuós de la ciutat—, pintà al sostre una visió del Parnàs Es dedicà a la pedagogia Ramon Casas fou alumne seu Guanyà una medalla a Madrid el 1864 El Museu d’Art Modern de Barcelona, entre d’altres obres d’ell, posseeix un retrat femení

Estudià a Barcelona, on es titulà l’any 1871 Installà la primera central elèctrica dels Països Catalans a Barcelona 1873, per compte de la Societat Espanyola d’Electricitat Féu importants installacions elèctriques, com la de La Maquinista Terrestre i Marítima, a la Barceloneta 1875, la de la Rambla de Girona i la del Gran Teatre del Liceu, de Barcelona El 1877 féu els primers experiments telefònics entre Barcelona i Girona, i cooperà a l’establiment de la xarxa telefònica barcelonina Més tard fou catedràtic dels instituts de Conca i Girona i vicepresident del jurat de l’Exposició…

Ernest Halffter la completà basant-se en notes i esborranys de l’autor Una selecció en versió de concert fou estrenada, al Liceu de Barcelona, el 24 de novembre de 1961, per l’Orquestra Municipal de Barcelona, la Coral Sant Jordi, el Cor Madrigal i la Capella Clàssica Polifònica, amb Victòria dels Àngels i Raimon Torres com a solistes, dirigits pel mestre Eduard Toldrà Una versió més completa, però no íntegra, fou estrenada a la Scala de Milà el 14 de juny de 1962 Halffter realitzà una segona versió concertant, que fou estrenada a Lucerna el 1976

El 1947 formà, associat amb JFugarolas i Arquer —i, des del 1959 al 1980, sol—, l’empresa del Gran Teatre del Liceu des que cessà Joan Mestres i Calvet Durant la seva gestió impulsà el teatre amb la creació d’una orquestra 1958 i un cos de ball 1966 estables Amplià la durada i el repertori de les temporades de ballet i d’òpera, per a les quals contractà solistes i companyies de categoria internacional Publicà articles sobre temes musicals El 1955 aconseguí que el Festival de Bayreuth visités Barcelona El 1959 li fou concedit el Premio Nacional de Teatro

Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, i amb I Cantieri i N Annovazzi Es destacà com a cantant de lieder d’extens repertori i com a cantant d’òpera El 1947 debutà al Liceu de Barcelona, on el 1952 estrenà Soledad , de J Manén El 1953 hi cantà Canigó , d’A Massana, que més tard enregistrà en discs Hi estrenà també Maria Egiziaca de Respighi 1957, Amunt d’Altisent 1959 i La cabeza del dragón 1960 de R Lamotte de Grignon També enregistrà una cèlebre versió de Cançó d’amor i de guerra

Escriví obres inspirades en fets històrics del seu temps, la majoria inèdites, de clara intencionalitat política i de defensa aferrissada del republicanisme, fins al punt que en més d’una obra posa Déu clarament al seu costat, alhora que s’esplaia en un anticlericalisme primari Destaquen Viva el poble soberà , estrenada el 1868 al Liceu barceloní, La ronda d’en Tarrés 1871, L’hèroe de Martorell, o El Noi de les Barraquetes 1872, que té una segona part del mateix any, Qui trenca, paga 1872 i Canvi d’estat 1880 Hom li atribueix, també, la peça dramàtica Los hèroes de Puigcerdà 1873

Format en una família amb coneixements musicals, quan només tenia deu anys ja tocava en orquestres de Barcelona El 1886, arran de la reorganització de la Banda Municipal de Barcelona, entrà a formar-ne part com a primer flautista Alhora, des del 1893 tocà en l’orquestra de la Unió Artística Exercí la docència a l’Escola Municipal de Música de Barcelona -Banda i Escola eren entitats vinculades des del 1886- Fou també flauta solista de l’Orquestra del Liceu Quan Pau Casals organitzà l’orquestra que portà el seu nom, J Vila n’esdevingué primera flauta

El Gran Teatre del Liceu de Barcelona, F d’ASoler, 1845, JO Mestres i M Garriga, 1845-47, i J Mirabent, 1861-62 ECSA / GC-P Els ambients musicals catalans a mitjan vuit-cents desconeixien qualsevol proposta operística que no fos el lleuger belcantisme arribat de mans de Gioacchino Rossini al final de la segona dècada del segle XIX, continuat per compositors com Ramon Carnicer 1789-1855 i Vicenç Cuyàs 1816-1939, i consumit per directors i públic en general Aquesta constant reiteració de les òperes italianes d’autors com Vincenzo Bellini, Gaetano Donizetti, Saverio Mercadante,…