Resultats de la cerca

Estudià clarinet i posteriorment saxòfon alt, si bé més endavant es decantà definitivament pel saxòfon tenor, instrument amb el qual, des dels anys cinquanta, es convertí en una figura destacada de l’escena jazzística de Buenos Aires Influït inicialment per John Coltrane, anà evolucionant cap a formes musicals pròpies en què fusionà el free-jazz amb els ritmes i les melodies llatinoamericans A banda de la seva nombrosa discografia al capdavant dels seus propis grups, collaborà amb primeres figures del jazz d’avantguarda dels anys seixanta i setanta, com ara Don Cherry i Carla Bley El seu…

Residí a Andalusia del 1919 al 1936 i de nou a partir del 1953 Publicà, entre d’altres obres, The Spanish Labyrinth 1943, bon resum dels antecedents de la guerra civil de 1936-39, The Face of Spain 1950, The Literature of the Spanish People 1951, South from Granada 1957, el llibre de memòries Personal Record 1920-1972 1974 i Thoughts in a Dry Season 1978

Destaquen els plans que traçà per a la capella Gian Giacomo Trivulzio, a San Nazzaro Maggiore Milà, i la pintura Adoració dels Reis Londres

Autora d’una obra molt reduïda, aconseguí un èxit remarcable amb Two Serious Ladies 1943 la seva única novella, de gran subtilesa i penetració psicològica És autora, a més, de l’obra teatral In the Summer House 1953 i d’un volum de narracions 1966 Estigué casada amb l’escriptor Paul Bowles

Combaté a Constantinoble contra els turcs i fou governador de Gènova 1401-09 Presoner a la batalla d’Azincourt 1415, fou portat a Anglaterra, on morí El 1399 havia fundat l’orde de l' Écu vert à la dame blanche en defensa de les dones És un dels autors de l’obra de tema amorós Livre des cent ballades 1388

El 1947 guanyà el concurs Miss Italia Es donà a conèixer el 1950 amb Non c’è pace tra gli ulivi , de Giuseppe de Santis i  Cronaca di un amore , de Michelangelo Antonioni Des d’aleshores protagonitzà nombrosos títols del cinema italià, entre d’altres  Parigi è sempre Parigi 1954, de Luciano Emmer  Roma ore 11 1952, de Giuseppe de Santis  La signora senza camelie , d’Antonioni 1953  Gli sbandati 1955, de Francesco Maselli  Sotto il segno dello scorpione 1969, de Paolo i Vittorio Taviani  Satyricon 1969, de Federico Fellini  Metello 1970, de Mauro Bolognini  La colonna infame 1972, de Nelo Risi…

Texts tardans parlen de la seva participació en la victòria d’Aeci sobre Àtila Camps Catalàunics, 451, però hom dubta de la seva mateixa existència històrica La llegenda suposa que la seva mare fou fecundada, mentre es banyava, per un monstre marí Segons una altra llegenda, que només figura en texts catalans, fou de raça negra, els seus fills entre els quals el seu successor Khilderic de color mesclat i posteriorment blancs

El 1966 es casà amb Jules Dassin Actriu de gran temperament, prengué part en Celui qui doit mourir 1957 versió cinematogràfica de la novella El Crist de nou crucificat , de Kazandzakis, Jamais le Dimanche 1959 premi d’interpretació del festival de Canes 1960, Phaedra 1961, Topkapi 1964, Les pianos mécaniques 1964, 1030 pm Summer 1965, Gaily, gaily 1968, A Dream of Passion 1978, etc Activista contrària al règim dels coronels, fou ministra de Cultura en 1981-85 i 1985-89 al govern socialista d’APapandreu Amb la pujada dels socialistes al poder, tornà a ésser ministra de cultura entre l’octubre…

Aprengué diversos instruments durant la infantesa, i a tretze anys començà a fer arranjaments Del 1943 al 1953 fou trompetista, i més tard trombonista d’una sèrie d’orquestres, entre les quals les de Joe Venuti, Buddy Rich i Count Basie El reconeixement com a arranjador li arribà quan treballà per a Woody Herman el 1948 A partir del 1953 s’establí a Los Angeles, on realitzà arranjaments per a cantants i músics de jazz Les següents dècades es dedicà a escriure i produir per al cinema, on compongué la seva primera banda sonora per al film I want to Live Robert Wise, 1958, i la televisió, amb…