Resultats de la cerca

Abandonà la feina de mecànic cap a vint anys per dedicar-se a la interpretació S’inicià en el teatre d’aficionats i, a partir del 1962, es professionalitzà Debutà en el cinema el 1965 en La familia y uno más , de Fernando Palacios i, fins al darrer franquisme fou un dels principals intèrprets de comèdia espanyola, junt amb Alfredo Landa i d’altres, sota la direcció de realitzadors com Pedro Lazaga La ciudad no es para mí , 1967 Vente a Alemania Pepe , 1971 o Roberto Bodegas Vida conyugal sana , 1973, premi Sant Jordi 1974 Des de la segona meitat dels anys setanta abandonà aquest gènere en…

De realitzador de televisió passà al cinema amb la pellícula French Dressing 1963 Melodramàtic i barroc, de la seva obra destaquen les adaptacions literàries i biogràfiques Music Lovers 1969, Women in Love 1969, The Devils 1970 i Savage Messiah 1972 Altres films seus són Boy Friend 1971, Mahler 1973, Tommy 1974, Lisztomania 1975, Valentino 1977, Altered States 1980, Crimes of Passion 1984, Gothic 1987, Whore 1990, etc Dirigí també el documental Ken Russell ‘In Search of the English Song’ 1997 i la pellícula de televisió Dogboys 1998

Etnògraf dedicat a la investigació emprant el cinema com a complement dels seus estudis, dirigí, entre d’altres Les fils de l’eau 1955, La pyramide humaine 1960, Les veuves de quinze ans 1964, Petit à petit 1970, Les architectes d’Ayorou 1972, Babatoo 1975, Dionysos 1984, Madame L’eau 1993 i Le rêve plus fort que la mort 2002

Principal inspirador del moviment neorealista Autor de Roma città aperta 1945, Paisà 1947 i Germania anno zero 1948 Després es passà cap a un tipus de films més idealistes, anàlisi sobre la soledat i la incomunicació Stromboli, terra di Dio 1950, Europa 51 1951 i Viaggio in Italia 1953 en són representants Separat de la seva dona i actriu dels seus films, Ingrid Bergman, tornà novament cap al moviment neorealista Il generale Della Rovere 1959, Era notte a Roma 1960 i Vanina Vanini 1961 Finalment, Rossellini decidí de treballar en la televisió, on aconseguí obres importants Atti degli Apostoli…

Collaborador de Luchino Visconti i, posteriorment, de Michelangelo Antonioni i Mario Monicelli, el 1956 codirigí Kean - Genio e sregolatezza , amb Vittorio Gassman El 1958 rodà el seu primer film, La sfida Proper al Partit Comunista, gran part de la seva obra s'orienta vers temes socials i polítics, amb la corrupció, el crim organitzat i l'exercici del poder com a eixos centrals De la seva filmografia posterior cal destacar,  I magliari 1959, Salvatore Giuliano premiat en el Festival de Berlín del 1962, Le mani sulla città 1963, premiat amb el Lleó d'Or a Venècia, Il momento della verità…

Adscrit al moviment del Cinema Novo , per al qual redactà el manifest teòric A estética da fame El seu inconformisme el portà a produir un cinema original, basat en l’estètica de la violència i que reflecteix la problemàtica del seu país L’any 1969 fou premiat en el festival de Canes per Antonio das Mortes 1968 D’altres films seus són Barravento 1962, Terra em transe 1966, Cabezas cortadas 1970, Historia do Brasil 1973 i A idade da terra 1980

Del camp de la publicitat passà a la televisió i posteriorment al cinema, on desenvolupà una filmografia, entre la ficció i el documental, sobre temes militaristes, com ara The War Game 1966, Privilege 1967, Punishment Park 1971, o artístics Edward Munch 1976

El 1949 abandonà els estudis de belles arts a Cracòvia i s’incorporà a l’escola de cinematografia de Łódź, on es formaren també Roman Polański i Krzysztof Kieślowski El 1955 debutà amb Pokolenie ‘Generació’, 1955, sobre l’ocupació nazi a la Segona Guerra Mundial, que assenyalà el centre de tota la seva filmografia posterior la història recent de Polònia  Amb un estil no exempt d’un cert barroquisme, aconseguí molt aviat projecció internacional amb títols com  Kanał 1957 premiat a Canes, Popiół i diament ‘Cendres i diamants’, 1958, Samson 1961, Popioły ‘Cendres’, 1965, Polowanie na muchy ‘La…

S'especialitzà en un tipus de cinema compromès, de caire polític i de denúncia social De la seva filmografia cal destacar, Indagine su un cittadino al di sopra di ogni sospetto 1970, Sacco e Vanzetti 1971, La classe operaia va in paradiso 1971, Il caso Mattei 1971, Sbatti il mostro in prima pagina 1972, Lucky Luciano 1973, Cristo si è fermato a Eboli 1978, Ogro 1979, L’oeuvre en noir 1988, Tirano Banderas 1993, etc

Fill dels ducs de Modrone, des de petit participà en ambients artístics i culturals el seu avi i el seu oncle foren directors artístics de la Scala de Milà Un fet definitiu en la seva carrera fou la relació amb Jean Renoir 1936, amb qui treballà com a ajudant de direcció Anà als EUA, i en tornar-ne es comprometé políticament amb el grup d’intellectuals en lluita contra el feixisme Durant la Segona Guerra Mundial participà en el moviment de resistència El seu estil es caracteritza per una sensibilitat punyent, una obsessió plàstica per l’escenografia i un gust pels ambients grandiosos, barrocs…