Resultats de la cerca

Conreà diversos gèneres, com la poesia lírica, de caire impressionista, la novella, la narració breu i l’article periodístic De tota la seva producció cal fer esment de la novella Jakob von Gunten 1909, diari d’un estudiant Altres novelles són Der Gehülfe ‘L’ajudant’, 1908 i Der Räuber ‘El lladre’, edició pòstuma del 1976 Escriví també narracions i proses diverses entre les quals Der Spazierengang ‘El passeig’, 1917 i Die Rose 1925 Morí esquizofrènic en un manicomi

Participà en la vida acadèmica i intellectual del seu temps des d’una posició crítica envers l’aristocràcia feudal i les aspiracions del proletariat naixent Refusà l’explicació global del procés social, a favor de la investigació empírica i l’estudi dels fets concrets En la seva obra més important, Die Nationalökonomie der Gegenwart und Zukunft ‘L’economia nacional del present i del futur’, 1848, polemitzà amb l’economia política clàssica i amb les aportacions socialistes, que refusà globalment

En Das junge Europa ‘La jove Europa’, 1833-37 expressà les seves idees polítiques, que el portaren a dos anys de presó, i en Reisenovellen ‘Narracions de viatge’, 1833-37 es palesà seguidor de Heine ho fou, així mateix, de Schiller en la seva producció dramàtica Die Karlsschüler ‘Els deixebles de Karl’, 1846 i Graf Essex ‘El comte d’Essex’, 1856 Director de diverses institucions teatrals a Viena i a Leipzig, escriví obres sobre aquest tema

Fou professor d’història a Lemberg i periodista a Budapest, Leipzig i Mannheim Les seves novelles evoquen d’una manera pessimista la vida familiar, com en Die geschiedene Frau ‘La dona divorciada’, 1870 Cal esmentar també les narracions sobre la vida de diversos grups ètnics de la seva terra, Galítsia Galizische Geschichten ‘Històries galitsianes’, 1876 El comportament eròtic de molts dels seus personatges ha donat lloc a la creació del terme masoquisme , derivat del nom de l’autor

Fou el primer a emprar el terme “biologia”, que definí com el coneixement relatiu als éssers tant animals com vegetals És autor de nombrosos treballs sobre anatomia comparada, medicina, fisiologia i matemàtiques, però de totes les seves obres en destaquen sobretot dues Biologie oder Philosophie der lebenden Natur für Naturforscher und Ärzte 1802-22 i Die Erscheinungen und Gesetze des organischen Lebens 1831-33, atribuïdes sovint erròniament al seu germà Ludolph Christian Treviranus, amb qui collaborà sovint

Fou professor de la Musikakademie de Viena 1912-20 i des del 1920 dirigí la Hochmusikschule de Berlín, fins que els nazis el feren dimitir Compongué òperes de to expressionista i vigorós, entre les quals Der ferne Klang ‘El so llunyà’, 1912 Altres òperes seves són Das Spielwerk und die Prinzessin ‘La joguina i la princesa’, 1913, Der Schatzgräber ‘El cercador de tresors’, 1920 i Christophorus 1924, recentment revalorades Escriví també música de cambra i una cinquantena de cançons

Subratllà especialment la dimensió estètica de la revelació Les seves obres principals són Das Herz der Welt ‘El cor del món’, 1945, Theologie der Geschichte ‘Teologia de la història’, 1951, Bernanos 1954, Das betrachtende Gebet ‘La pregària contemplativa’, 1955, Die Gottesfrage des heutigen Menschen ‘El problema de Déu en l’home d’avui’, 1956, Skizzen zur Theologie ‘Assaigs de teologia’, 1960-61, Herrlichkeit Eine theologische Ästhetik ‘Magnificència Una estètica teològica’, 1961, Cordula oder der Ernstfall 1966

Professor, des del 1919, a Göttingen, desenvolupà el pensament de Jacob Friedrich Fries , centrant-se principalment en la qüestió gnoseològica, la qual, segons ell, depassa els aspectes metafísics i incideix en principis de natura ètica, jurídica i política És autor d' Über das sogenannte Erkenntnisproblem ‘Sobre l’anomenat problema del coneixement’, 1908, Die neue Reformation ‘La nova reforma’, 1908, System der philosophischen Rechtslehre ‘Sistema de la doctrina jurídica filosòfica’, 1920 i Demokratie und Führerschaft ‘Democràcia i cabdillisme’, 1920

La flauta màgica , de WA Mozart amb llibret d’E Schikaneder, 1791, és l’obra emblemàtica d’aquest subgènere operístic, que també inclou títols de P Hafner Megära, die fürchterliche Hexe , ’Mègara, la terrible Fúria', del 1764 o P Vranický Oberon, König der Elfen , ’Oberon, rei dels verns', 1789, a més de Das Donauweibchen 'La donzella del Danubi', de F Kauer, representada entre el 1798 i el 1838 i que marca l’inici del final d’un gènere que derivà en l’opereta

El creador i impulsor principal d’aquest gènere fou JF Reichardt D’aire popular, les cançons prescindien generalment d’acompanyaments difícils, conjunts, cors o bé estructures complexes Cap a la dècada del 1830 el terme es feia servir ja d’una manera més lliure L' opéra-comique Die Heimkehr der Fremde 'El retorn a la llar de l’estranger', 1829, de F Mendelssohn, o l' Spanisches Liederspiel ' Liederspiel espanyol', opus 74 1849, de R Schumann, en són dos bons exemples