Resultats de la cerca

Fou arxiver de Càller i professor d’història del dret a la Universitat de Càller Dirigí el periòdic Giornale della Sardegna Publicà Manuale di Storia di Sardegna 1918, Il diritto publico della Sardegna nel medio evo 1925, Il Libro verde della città di Cagliari 1925 i Le origini del feudo sardo 1927

Deixeble d’Il Veronese i influït per Il Parmigianino, treballà preferentment a Venècia, on pintà quadres de tema religiós i de costums, de to idíllic i d’una notable riquesa de color, que foren molt estimats en els ambients cultes venecians Arcàngel Gabriel San Pietro, Belluno, Sant Joan Baptista Musée du Louvre, París

Escriví Storia della critica romantica in Italia 1905, La vita e il libro 1910-13, Il senso della letteratura italiana 1931, etc És autor també de poesies Poesie , 1922, drames L’arciduca , 1924 Lazzaro 1925 i novelles, com Rubè 1921, sobre la crisi intellectual de l’època, i d’obres polítiques Common Cause , 1947

Emigrà al Magrib per estudiar, i des del 1375 fou imam i ḫāṭib de la Qarawiyyīn de Fes Autor d’un comentari a les Ḥikam d’ibn ‘Aṭā'Allāh d’Alexandria i de diverses epístoles de direcció espiritual Rasā'il sugrà i Rasā'il kubrà , la seva mística representa un retorn al sufisme primitiu

L’any 1643 escriví el poema La guardinfanteide Frare menor de sant Francesc de Paula, escriví obres religioses Il triplicato trionfo També fou autor de novelles La vergine parigina , de biografies i de drames musicals Il cane di Diogene 1687-88, l’obra més important, és una mena d’enciclopèdia satírica de les seves experiències humanes i literàries

Estudià amb GBPescetti a Venècia i féu una carrera brillant a Itàlia d’ençà de l’èxit assolit amb l’òpera Il Bellerofonte 1767 Els italians canviaren el seu cognom enrevessat per Venatorini , i l’anomenaren també il divino boemo Assolí èxits amb altres òperes, com ara Moctezuma 1771, Olimpiade 1778, i amb oratoris, com Abramo ed Isacco 1776

Actuà, entre d’altres, a La vocce di la luna 1989, de FFellini Ha dirigit Tu mi turbi 1983, Non ci resta che piangere 1984, Il piccolo diavolo 1988, Johnny Stecchino 1991, Il mostro 1994, La vita è bella 1998, premiada a Canes i amb dos Oscar, Pinnocchio 2002 i La tigre e la neve 2005

La seva formació es desenvolupà a França i a Itàlia, inserint-se dins el corrent manierista de Fontainebleau Il Correggio i Il Parmigianino influïren el seu art Treballà a Viena i a Praga Conreà els temes mitològics, històrics i religiosos a la manera italiana El Kunsthistorisches Museum de Viena té una bona mostra de la seva producció

És autor de nombroses composicions líriques d’una gran elegància formal, de breus poemes didàctics on imita els escriptors geòrgics antics, com La balia 1552 i Il podere 1560 i de diferents poemes descriptius, mitològics i epicolírics, entre els quals es destaquen les Stanze a Bernardino Martirano 1540 i Il Vendemmiatore 1532-34, on descriu el paisatge de Nàpols

Intentà de renovar la tècnica teatral amb l’ordenació lògica de la trama i l’ús de la llengua toscana Escriví set comèdies de gran èxit, entre elles Il forca 1700, La somiglianza 1706 i La Gemelle 1718, aquesta darrera precedida del Diàlogo tra la Favola o il Momo, on es defensa de les acusacions de plagi