Resultats de la cerca

El primer vescomte documentat és Bonfill sX El 1154 encara apareix esmentat en documents el vescomtat de Peralada El 1078 la vila de Peralada havia estat legada pel comte Ponç I d’Empúries al seu segon fill Berenguer d’Empúries aquest i els seus successors, però, no empraren regularment el títol de vescomtes de Peralada, que canviaren aviat pel de vescomtes de Quermançó i més tard pel de vescomtes de Rocabertí, i empraren per a la vila de Peralada el títol de senyoria

Sanç es casà amb Macalda Polizzi, que li aportà la senyoria de Cammarata, i el succeí el seu fill Frederic d’Aragó i Polizzi mort vers el 1339, que fou pare del baró Vinciguerra d’Aragó i Auria, a qui succeí el seu fill Frederic d’Aragó, que fou declarat felló pel rei Martí I la baronia li fou confiscada 1400 i donada al vescomte Bernat IV de Cabrera, que el 1408 la permutà per la baronia de Monterosso amb Eurico Rosso

La seva església parroquial, romànica s XI, és dedicada a sant Andreu Conserva un notable retaule gòtic dedicat a sant Joan Baptista, del Mestre de Rosselló, que Guillem de So mort el 1428, vescomte d’Évol, feu fer per a la seva residència de la Bastida, així com un retaule renaixentista 1578 del Roser Al nord del poble s’aixequen les ruïnes del castell d’Évol , centre del vescomtat d'Évol, al peu del qual hi ha la capella de Sant Esteve

Primer vescomte de Miranda Era del cos d’enginyers Lluità al Principat contra els matiners 1848 i a Madrid contra els insurrectes del 1856 Esdevingué amant de la reina Isabel II i hom li ha atribuït la paternitat d’Alfons XII El 1869 lluità contra els revoltats republicans de València Més tard fou comandant militar a Barcelona i València i ascendí a general de brigada 1878 El 1890 heretà el comtat de Torrefiel del seu pare, Rafael Puigmoltó i Pérez, segon titular

Passà als Saga i als Oms, barons de Montescot, que el 1374 la vengueren a Andreu de Fenollet i de Saportella , vescomte d’Illa i Canet, que la deixà per testament 1386 a Hug de Santa Pau i de Ribelles, baró de Santa Pau Els Centelles, barons de Nules, la pretengueren, però per sentència del 1437 restà definitivament en poder dels Santa Pau, i passà, per enllaç, als Cruïlles, barons de Castellfollit, i després, per herència, als Margarit, marquesos d’Aguilar

Al s XVII es fusionà amb els Montmorency En foren membres més destacats Georges de La Trémoille 1382-1446, favorit del rei Carles VII de França, Louis de La Trémoille 1460-1525, vescomte de Thouars i príncep de Talmont, que es distingí a les campanyes d’Itàlia, Claude de La Trémoille 1566-1604, duc de Thouars, que es convertí al calvinisme i lluità juntament amb el príncep de Condé i el futur Enric IV de França, i Marie-Anne La Trémoille

Participà en la mort del justícia d’Aragó 1274 i es refugià després a les terres del vescomte de Cardona Retornat a la gràcia reial, acompanyà Pere II de Catalunya-Aragó a l’expedició a Sicília 1282 Durant la guerra contra França intervingué en la defensa de Girona 1285 Fou conseller de Jaume II a Sicília i a Catalunya Fou també tutor dels fills de Jaume II, sota les ordres de Vidal de Vilanova, i procurador reial al Regne de València 1303-04

Serví el rei Jaume II en la guerra contra Sicília El 1294 intervingué en la lluita contra els sarraïns d’Àfrica amb l’estol de Bernat de Peratallada Les seves intervencions marines foren contínues fins el 1309 a l’estret de Gibraltar 1294, a les batalles del cap Orlando 1299 i Ponça 1300 Entre el 1304 i el 1307 anà amb el vescomte de Castellnou altra vegada a Gibraltar, on fou molt lloat per l’atac a Algesires en ajuda del rei castellà

El seu casament 1157 amb Agalbursa ~1140 - ~1190, filla de Ponç de Cervera, vescomte de Bas, i d’Almodis, germana de Ramon Berenguer IV, donà lloc a la primera penetració catalana a Sardenya Mort Barisó I sense fills d’Agalbursa, les disputes d’aquesta amb el seu fillastre Pere provocaren la intervenció del rei Alfons I, cosí seu Féu hereu el seu nebot Hug I Hug II Ponç de Cervera, sota la curadoria de Ramon de Torroja, marit de Gaia, germana d’Agalbursa

Aquesta església apareix esmentada en un document del 862 en què es vengueren unes terres situades a la vila de Cornellana, “ ad domum Sancte Leocadia ” i en un altre instrument del 941 en què el vescomte Giscafred va vendre a la vescomtessa Adelaida unes torres i l’església de Santa Llogaia que tenia dels seus pares, al lloc de Cornellana Aquesta població era situada, segons documents dels segles X i XI, al N del terme d’Aravell, prop de la Seu d’Urgell