Resultats de la cerca

Mort sense fills, el títol passà 1629 al seu renebot Armand de Borbó-Conti mort el 1666, germà del Gran Condé aquest Armand es casà amb Anna Maria Martinozzi, neboda del cardenal Mazzarino, fou governador de la Guiena i general en cap dels exèrcits francesos a Catalunya 1655, on s’apoderà de Roses i Puigcerdà Fou un protector de Molière En fou fill Francesc-Lluís de Borbó-Conti mort el 1709 El títol i la casa principesca s’extingiren amb la mort Barcelona 1814 del besnet d’aquest, Lluís-Francesc II Josep de Borbó-Conti

Ordenat de sacerdot 1866 i doctor en dret civil i canònic 1870, passà directament a la cúria A la nunciatura de Madrid fou conseller 1875-77 i nunci 1882-87 Com a cardenal-secretari d’estat de Lleó XIII 1887-1903 cercà la independència de la Santa Seu mitjançant un inseriment en la comunitat internacional afavorí l’adhesió dels catòlics francesos a la república, la dels espanyols a la monarquia restaurada i la dels italians al nou sistema, política que li valgué el veto d’Àustria en el conclave del 1903

Fou secretari del papa Lleó X i nomenat cardenal per Pau III el 1539 Llatinista ciceronià, historiador de Venècia — Rerum venetarum historiarum libri XII 1552— i poeta petrarquista i neoplatònic — Gli Asolani 1505, Rime 1530—, es destacà com a filòleg amb Prose della volgar lingua 1525, on defensà el florentí com a llengua literària, fonamentant-se no pas en la llengua parlada, molt dividida aleshores, sinó en les obres d’autors com Petrarca i Boccaccio, per tal d’assolir en l’italià la perfecció lingüística del llatí de Ciceró i de Virgili

El 1606 abandonà el seu país anà de primer a París i després a Roma 1616 El 1609 publicà l’obra pòstuma del seu pare, William Barclay, De potestate papae , a la qual respongué el cardenal Bellarmino, i sortí en defensa de les tesis gallicanes paternes amb Publicae vindiciae París, 1612 Fou l’autor d’una obra allegòrica contra les guerres religioses, Argenis París, 1621, molt traduïda i reeditada Conreà la poesia i la prosa satírica, ambdues en llatí Amb el pseudònim d' Euphormio Lusininus, escriví Satyricon 1603-07, contra els jesuïtes

Fou capità general del regne de Granada i ambaixador a Roma Lloctinent general de València 1572-75, es preocupà pel règim intern de l’audiència, per l’administració de la justícia i a combatre contra els bandolers Virrei de Nàpols 1575-79, hagué de combatre el bandoler Marco Berardo, que s’havia erigit en rei de la Campània Per la seva política, s’enemistà amb el cardenal Granvela, antecessor seu en el càrrec, i amb el comandant general de les forces d’Itàlia, Joan d’Àustria, aleshores a Nàpols

Hi ha constància documental que el cardenal Rolin li encarregà, el 1474, el cartó per al tapís de la Vida de la Mare de Déu per a l’església de Notre-Dame de Beaune, on encara es troba Investigacions portades a terme durant el s XX l’identifiquen com a autor de les pintures murals de la Capella Daurada de la catedral d’Autun que representen la Processó de Sant Gregori i de la decoració de la capella Rolin de la catedral d’Autun, on destaca la Resurrecció de Llàtzer

Doctor en filosofia, teologia i dret canònic 1906-11, fou nomenat bisbe auxiliar de Valladolid 1916, bisbe de Còria 1920, de Burgos 1926 i finalment primat de Toledo i cardenal 1928 Per la seva actitud antirepublicana el nunci Tedeschini li aconsellà de sortir del país 1931, però en tornar-hi al cap de poc fou detingut per ordre de Miguel Maura, que l’acusava d’alienar els béns eclesiàstics abans de la revisió del concordat Cridat a Roma, hagué de renunciar a Toledo Durant la guerra civil 1937 fou nomenat arquebisbe de Sevilla

Ordenat de sacerdot 1896, fou professor del seminari i canonge de Rieti Passà aviat a la secretaria d’estat del Vaticà, d’on Benet XV el nomenà secretari adjunt 1915 Nunci apostòlic a Madrid 1921-39, defensà els drets de l’Església enfront del govern de la Segona República i organitzà l’Acció Catòlica espanyola Cardenal in pectore 1933, no fou proclamat fins el 1935 Installat a Roma, fou arxiprest de Sant Pere del Vaticà i datari del papa Collaborador de Pius XII, en fou legat en el Congrés Eucarístic de Barcelona 1952

Documentat entre el 1486 i el 1527 fou conegut també amb el nom de maestro Sebastián Pertangué a l’escola toledana de transició entre el Gòtic i el Renaixement, i el seu estil s’enriquí amb aportacions hispanoflamenques La seva primera obra documentada 1486-87 és el portal del claustre de la catedral de Segòvia El 1489 esculpí les tombes d’Álvaro de Luna i Juana de Pimentel, a la catedral de Toledo, i posteriorment el sepulcre del cardenal Alonso Carrillo de Acuña, a l’església magistral d’Alcalá de Henares

Estudià magisteri a Barcelona i obrí una escola a Palma amb el seu marit, Francesc Civera Restà vídua el 1869, i el 1870 el bisbe Salvà li encarregà la reorganització del Collegi de la Puresa, fundat el 1809 pel bisbe Nadal El 1872 la diputació provincial li confià l’organització en el mateix collegi de l’escola normal, femenina, de mestres de Balears, que funcionà amb eficàcia, fins que, el 1912, fou suprimida per Santiago Alba Estengué l’Institut de la Puresa pel País Valencià, per influència del futur cardenal Enric Reig