Resultats de la cerca

El seu opuscle Lettera semiseria di Grisostomo 1816 ha estat considerat el manifest del Romanticisme italià A partir del 1812, exiliat, viatjà per Europa, i afermà el seu prestigi amb els poemes de I profughi di Parga 1821, Romanze 1822-24 i Fantasie 1829 Tornà el 1847 a Itàlia, formà part del govern provisional de Milà i fou diputat a Torí Amb la seva poesia intentà la creació d’un llenguatge popular deslligat de la tradició literària

Ha estudiat especialment la influència a Sardenya de l’art català Entre les seves nombroses obres es destaquen Primitivi spagnoli nella Pinacoteca di Cagliari 1941, Primi studi sulla storia della scultura del Rinascimento in Sardegna 1941, L’oreficeria nell’arte sarda 1937, La cattedrale d’Alghero e le chiese gotico-aragonesi della Sardegna 1946 , Studi sulla storia dell’architettura gotica in Sardegna 1950, Lineamenti di storia artistica 1952, La Sardegna romanica 1951, L’architettura del medioevo in Sardegna 1953

Vida El 1744 es traslladà a Nàpols, on perfeccionà els estudis de violí i estudià composició amb Piccinni i A Sacchini al Conservatori de Santa Maria di Loreto Acabats els estudis musicals, des del 1752 exercí de violinista en nombrosos teatres de la ciutat La seva primera composició fou la Serva spiritosa , presentada a Roma el 1763 L’estrena, el 1773, de L’incognita perseguitata al Teatre Alibert de Roma li valgué el reconeixement internacional, i li obrí les portes de París A partir del 1781, el canvi en la seva producció i l’aversió pel mètode de cant francès el dugueren a triomfar encara…

Realitzà tota la seva obra cinematogràfica conjuntament amb el seu germà  Paolo Taviani San Miniato, Toscana, 8 de setembre de 1931-Roma, 29 de febrer del 2024 Estudiaren dret i lletres, respectivament, però el 1946 decidiren dedicar-se al cinema després de veure Paisà , de Roberto Rossellini Els anys cinquanta s’iniciaren en el cinema amb curtmetratges, i el 1960 collaboraren amb Joris Ivens en la realització del documental L’Italia non è un paese povero Amb Un uomo da bruciare 1962, guardonat amb tres premis al Festival de Venècia, començaren una filmografia d’anàlisi històrica, política i…

Graduat per la Universidad Católica de Chile el 1992, un any abans havia participat en l’exposició internacional d’arquitectura de la Biennal de Venècia El 1993 estudià història i teoria de l’arquitectura a l’Istituto Universitario di Architettura di Venezia, i gravat a l’Accademia di Belle Arti di Venezia L’any 1994 creà Alejandro Aravena Architects Fou professor visitant a la Universitat de Harvard 2000-05, on fundà l’estudi Elemental 2001, juntament amb l’enginyer Andrés Iacobelli La major part dels seus projectes estan localitzats al seu país natal, entre els quals sobresurten els…

Fou degà del conservatori de Santa Maria di Loreto, de Nàpols, i director del de la Pietà dei Turchini 1673-1701, mestre de la Real Cappella i de la capella dels virreis de Nàpols Fou un dels introductors de l’òpera veneciana a Nàpols amb les seves òperes, com Lo schiavo di sua moglie 1672, contribuí a formar l’escola napolitana d’òpera, de la qual és considerat el cap juntament amb el seu rival Alessandro Scarlatti També escriví oratoris

Collaborador del centre d’estudis per al desenvolupament de la indústria al Mezzogiorno SVIMEZ des del 1953 fins al 1963, la seva activitat es dirigí fonamentalment a la docència de la política econòmica i de la història de les doctrines, matèria de la qual fou professor a la Universitat de Torí Sota la seva direcció, hom publicà el Dizionario di Economia politica 1956, i és autor d' Il pensiero economico del 900 1961, Corso di Economia politica 1972 i Smith, Ricardo, Marx 1973

Professor universitari a Roma 1934-71 i membre de l’Academia dei Lincei 1954 Deixeble de BCroce i PGobetti, en els seus treballs és palesa l’evolució vers el marxisme, especialment d’AGramsci Dels seus estudis destaquen Il Trecento 1934, comentaris a la Divina Comèdia 1957, Pagine di storia letteraria 1960, Compendio di storia della letteratura italiana 1936-47, Storia della letteratura italiana 1965-69, en nou volums, amb ECecchi, i Storia letteraria delle regioni d’Italia 1968, amb WBinni

Concertista de fama universal, actuà a Londres, Dresden, Praga, etc La seva producció vocal comprèn oratoris, cantates i cinc òperes Adriano 1735, La clemenza di Tito 1737, Partenio 1738, Roselinda i L’errore di Salomone 1744/> Deixà també música instrumental tres colleccions de sonates per a violí i baix continu i diversos concerts El seu oncle Antonio Veracini Florència ~1659 — 1733 fou també un dels violinistes més considerats del seu temps Compongué tres oratoris i publicà tres reculls de música instrumental

Exercí com a organista a San Marcello, de Roma 1578-84, i el 1588 fou nomenat intendent de les arts per Ferran I de Mèdici a Florència, on es posà en contacte amb la Camerata del comte Giovanni Bardi Fou un dels primers compositors que emprà el baix continu La seva principal obra, Rappresentazione di Anima e di Corpo , estrenada a Roma el 1600, és una representació escènica escrita en el nou estil de recitar cantando , molt allunyada de l' oratori clàssic