Resultats de la cerca

Fou un dels fundadors, a València, del Partido Republicano Radical Socialista 1931 El 1936 fou elegit diputat per Izquierda Republicana Ocupà diversos càrrecs polítics, entre els quals el de director general de Camins 1936, sotssecretari del Ministeri de Propaganda 1937 i ambaixador del govern espanyol a l’exili a Iugoslàvia, on es refugià el 1939 Collaborà a La Semana Gráfica i El Mercantil Valenciano Escriví La barca vella 1925, amb Ferran Miranda, poema dramàtic sobre el qual es basà el film homònim de Luis Rodríguez Alonso 1926

Es doctorà en dret a Cervera 1817 Fou relator de l’audiència de Barcelona 1820-32, i en restablir-se la Universitat de Barcelona hi professà, i més tard en fou catedràtic El 1832 inicià la publicació dels usatges catalans, traduïts al castellà i amb notes Atacà l’actitud favorable a la desamortització expressada per Joan Illas i Vidal en l’opuscle Observaciones sobre el consejo dado al partido moderado por DJuan Illas y Vidal Per iniciativa seva fou restaurada la Casa de la Ciutat de Barcelona

De professió tipògraf, fundà a Palma la Societat Tipogràfica de Mallorca, la qual presidí fins el 1883, que hagué de traslladar-se a viure a Barcelona Milità en el moviment socialista fou un dels fundadors de la Unió General de Treballadors UGT i del Partido Socialista Obrero Español Membre del consell de redacció de La Guerra Social , portaveu del PSOE barceloní, fou empresonat durant la vaga de la construcció del 1888 Fou un dels organitzadors de la manifestació del primer de maig del 1890

President del Consell d’Administració del Banc de l’Exportació, d’ençà del 1975 promogué el Partido Popular Regional Valenciano, que s’integrà després en la coalició Unión de Centro Democrático d’ençà de les eleccions del 1977 i 1979, fou diputat per València, president de la Comissió Constitucional i vicepresident del Congrés dels Diputats, en les legislatures del 1977 i de 1979-82 Posteriorment es retirà de la política Conseller d’estat 1982-85, publicà, entre d’altres, el llibre Vida y muerte de UCD 1983

Vida No és possible desvincular la personalitat i l’obra d’Anselm Viola de la mateixa història de Montserrat i, ben particularment, de la famosa escola de música que durant segles convertí el monestir català en un focus universal de cultura A deu anys, Pere Viola ingressà a l’Escolania de Montserrat, on tingué com a mestres Benet Esteve 1702 - 1772 i Josep Martí 1719 - 1763 Després de més de set anys com a escolà, al març del 1756 prengué l’hàbit benedictí i li fou imposat el nom d’Anselm, amb el qual ha passat a la història de la música El 1758 es traslladà al monestir de Nuestra Señora de…

Hi convergiren la Joventut Republicana de Lleida que, amb Humbert Torres i Alfred Perenya, havia estat la principal impulsora del procés, el Bloc Republicà Autonomista , un grup de decebuts del Partido Reformista Lluís Companys i Antoni Estivill, supervivents dispersos del naufragi de la UFNR el tarragoní Pere Lloret i el vilafranquí Isidre Rius i el nucli federal empordanès encapçalat per August Pi i Sunyer En total, el nou partit rebé l’adhesió formal de més de 150 entitats republicanes d’arreu de Catalunya El PRC aprovà en la seva assemblea fundacional un programa federalista, aliadòfil,…

Llicenciat en dret 1962 i activista contra la dictadura salazarista en l’àmbit acadèmic, en caure el 1974 aquest règim fou un dels fundadors del Movimento de Esquerda Socialista, que abandonà el 1978 per ingressar al Partido Socialista PS, del qual esdevingué secretari general el 1989, càrrec que ocupà fins el 1991 Diputat a l’Assemblea els anys 1980-96 i alcalde de Lisboa en 1990-96, el 1996 fou escollit president de Portugal i reelegit el 2001 fins el 2006, que fou succeït per Aníbal Cavaco Silva

Fundà 1916 les Irmandades da Fala per reivindicar la llengua gallega amb ple significat cultural i social, i féu de la qüestió lingüística l’eix del seu pensament polític Fundà el setmanari ‘A Nosa Terra'', portaveu de les Irmandades, i fou cofundador de l’ORGA Fou diputat a corts pel Partido Galleguista 1936 i collaborà, amb el seu germà Ramon, en els estudis Doctrina Nazonalista 1921 i Breviario da Autonomia 1933 Conreà també el teatre La seva obra periodística en gallec ha estat recollida, en part, a Pensamento e Sementeira 1971

Elegit president pels vots de conservadors i moderats, la seva etapa presidencial 1851-61 fou, malgrat l’oposició dels liberals i de l’extrema dreta, una de les més expansives del s XIX xilè Fundà el Partido Nacional per enfrontar-se a la coalició liberal-conservadora finançada pels capitalistes miners, la qual derrotà electoralment 1858 i militarment 1859 Es retirà de la presidència el 1861, però conservà alts càrrecs diplomàtics i judicials El seu fill Jorge Montt Casablanca 1846 — Santiago de Xile 1922 també fou president de Xile 1891-96

Era integrat per 13 diputats 12 elegits per Eivissa i 1 per Formentera Fou successivament presidit per Cosme Vidal i Juan 1979-87, d’Alianza Popular des del 1999 Partido Popular Antoni Marí i Calbet 1987-99, d’AP Pilar Costa i Serra 1999-2003, del Pacte Progressista i Pere Palau i Torres 2003-07, del PP Li corresponien tretze diputats, dotze per a Eivissa i un per a Formentera Arran de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 2007 se segregà en el Consell Insular d’Eivissa i el Consell Insular de Formentera