Resultats de la cerca

Es formà a Berlín i a París i collaborà amb els avantguardistes Realitzà la part millor de la seva obra amb Marcel L’Herbier Feu Mathias Pascal , 1925, Alberto Cavalcanti, Bertolt Brecht i Carl Dreyer Dies irae , 1943, i Ordet , 1955

Format al British Film Institute de Londres i a la televisió suïssa, fou un dels capdavanters del “nou cinema” suís El seus films, com ara L’invitation 1973,  Pas si méchant que ça 1974, La dentellière 1977, premiat a Canes,  La provinciale 1980 i La mort de Mario Ricci 1982 reflecteixen una minuciosa observació de la realitat social del seu país Posteriorment rodà Orfeo 1985, adaptació de l’òpera de Claudio Monteverdi, la faula Si le soleil ne revenait pas 1987, L’ombre 1992, on retorna a la crítica social del seu país, Le dernier été 1997, una història d’antisemitisme a partir dels darrers…

Crític de cinema a Gazette du Cinéma i a Cahiers du Cinéma , els anys cinquanta entrà en contacte amb els joves cineastes que crearien la Nouvelle Vague , de la qual ell mateix seria un destacat representant El seu primer llargmetratge, À bout de souffle 1959, constituí una fita del moviment i del cinema en general pel distanciament que aconseguia mitjançant llargs plans seqüència i l’adaptació de tècniques del cinema documental Com aquesta, les seves produccions posteriors, en les quals les fronteres entre gèneres foren sovint qüestionades, suscitaren polèmica per l’esperit iconoclasta i…

Cofundador del Grupo de Escritores Independientes, dirigí alguns documentals per al govern republicà El 1941 inicià una filmografia prolífica i remarcable amb films com El clavo 1944, Don Quijote de la Mancha 1947, La fe 1947 etc posteriorment, es decantà cap al cinema religiós, literari, militarista i, darrerament, nostàlgic del franquisme Y al tercer dia resucitó 1980 i Hijos de papá 1980

Començà la seva carrera a l’UFA Alemanya, el 1927 Més endavant treballà a Viena i a Londres Després del 1945 dirigí l’estudi Hunnia de Budapest Amb Állami árúház ‘El magatzem nacionalitzat’, 1952 creà el film més característic de l’era de MRákosi Realitzà versions cinematogràfiques d’obres literàries i fou autor de pellícules d’entreteniment D’entre els seus films es destaquen Díszmagyar ‘El vestit de gala’, 1949, Gázolás ‘L’atropellament’, 1955, Vörös tinta ‘Tinta vermella’, 1959 i Az aranyember ‘Un home d’or’, 1962

De formació teatral, s’inicià en el cinema amb diversos curtmetratges Posteriorment realitzà dues comèdies crítiques, El love feroz 1973 i Colorín Colorado 1976 Obtingué l’Os d’Or a Berlín per Las truchas 1978 El 1980 dirigí Dolores , un documental sobre Dolores Ibárruri Altres pellícules seves són La corte del Faraón 1985, Divinas palabras 1987, La noche más larga 1991, Tirano Banderas 1993, El seductor 1994, Suspiros de España y Portugal 1994, Tranvía a la Malvarrosa 1996, Siempre hay un camino a la derecha 1997, Lázaro de Tormes 2000, juntament amb Fernando Fernán Gómez, i Adiós con el…

Format a Itàlia, després de la revolució castrista 1959 dirigí l’Instituto Cubano del Arte e Industria Cinematográficos ICAIC, des d’on impulsà el desenvolupament del cinema cubà Com a realitzador, hom pot destacar Cuba baila 1960, El joven rebelde 1961, Aventuras de Juan Quin Quin 1967, els documentals  Tercer Mundo, Tercera Guerra Mundial 1969 i La sexta parte del mundo 1977, el musical Son o no son 1980, La inútil muerte de mi socio Manolo 1989, El plano 1993 i Reina y Rey 1994, que obtingué diversos premis

Fou un creador de visió contemplativa i d’índole poètica, amb un domini segur de la forma Collocà al centre de les seves obres dilemes psicològics i ètics Amb el seu film Sodrásban ‘Arrossegat pel corrent’, 1963 fou un dels iniciadors de la conjuntura favorable del cinema hongarès dels anys seixanta Altres obres importants Zöldár ‘Els anys verds’, 1964, Magasiskola ‘Els falcons’, 1969, premi del jurat del Festival de Canes, Holt vidék ‘Paisatge mort’, 1971, Legato 1978, Cserepek ‘Bocins’, 1980 i Orfeusz és Eurüdiké 1985

Considerat un dels principals actors còmics del cinema francès, ha interpretat films com La traversée de Paris 1956, Le gendarme de Saint-Tropez 1964, La grande vadrouille 1967, Hibernatus 1969, Les aventures de Rabbi Jacob 1973, La zizanie 1977, L’avare 1979, La soupe aux choux 1981, etc

Excellent documentalista — Le sang des bêtes 1948-49—, dirigí llargmetratges com La tête contre les murs 1958 Un estil minuciós i un gran realisme descriptiu fan que el seu cinema esdevingui fantàstic i, fins i tot, terrorífic Dirigí Les yeux sans visage 1959, Thérèse Desqueyroux 1962, Thomas l’imposteur 1965, La faute de l’abbé Mouret 1970 i Nuites rouges , entre d’altres