Resultats de la cerca
Es mostren 2027 resultats
verdoglobina
Bioquímica
Colorant verd que es forma per oxidació de l’hemoglobina procedent d’eritròcits morts.
Conté globina i ferro III Per pèrdua d’ambdós es converteix en biliverdina És anomenada també coleglobina
bavosa de bassa

Bavosa de bassa
Julien Renoult iNaturalist (cc-by-nc-4.0)
Ictiologia
Bavosa de color verd amb franges més fosques que formen dibuixos amb vores blaves.
Darrere l’ull té una taca ocellada negrosa El mascle adult presenta una cresta semblant a la de la B fluvialitis
tortuga verda

Tortuga verda
Bernard Dupont (cc-by-sa-2.0)
Herpetologia
Tortuga marina de la família dels quelònids, d’uns 160 cm de llargària, amb la cuirassa dorsal en forma de cor, en els individus joves recorreguda per una doble cresta mitjana i amb les plaques juxtaposades.
Les potes anteriors són més desenvolupades que les posteriors, i tenen forma d’aletes La cua és molt curta, i el color dels adults és verd d’oliva al dors, amb taques negres Habita a la vora de les cales, i neda sobretot a la superfície de l’aigua S’alimenta de substàncies vegetals, sobretot fanerògames Pon els ous a les costes, la qual cosa, juntament amb la pesca de què és objecte, fa que, malgrat l’elevat nombre d’ous per posta, comencin a ésser molt rares als Països Catalans, sobretot a les costes continentals També és difosa a l’oceà Índic i a l’Atlàntic
serra de la Carrasqueta
Serra
Serra (1239 m alt.) de la regió muntanyosa d’Alcoi, al límit entre l’Alcoià i l’Alacantí, formada per un sinclinal, continuació per l’oest, després de la serra dels Plans, dels plecs de la serra de Penàguila i de la Serrella.
El flanc septentrional cabeç de Corbó, cabeç de Quarter encaixa la canal d’Alcoi vall d’Ibi i continua, al sud, l’estructura del Carrascar d’Alcoi el meridional serra de Bugaia domina la foia de Xixona Ambdues depressions es comuniquen pel coll de la Carrasqueta , al nord-est, per on passa la carretera de València a Alacant per Alcoi A ponent és delimitada per la vall del riu Verd, ampliació morfològica de la foia de Castalla, que la separa de la foia de Xixona, a l’est L’extrem sud segueix amb la penya Roja o de Xixona fins a les planes costaneres de l’…
serpentina

serpentina
rocksncrystals (CC BY-NC-ND 2.0)
Mineralogia i petrografia
Silicat de magnesi hidratat, Mg3Si2O5(OH)4.
Mineral que cristallitza en el sistema monoclínic Conté crisotille, antigorita o ambdós minerals junts Té una estructura molt semblant a la del caolí Acostuma a presentar-se en masses sense textura Té una duresa variable, de 4 a 6, i una densitat de 2,5 a 2,6 Presenta un esclat de cera o de seda en les varietats fibroses És de color generalment verd i a vegades groc, vermellós o gris La serpentina es forma per alteració de l’olivina i de l’enstatita en condicions de metamorfisme de grau baix o mitjà La serpentina en masses, tallada i polida, és emprada com a pedra d’ornamentació
Miquel Cardell i Santandreu
Literatura
Poeta i periodista.
Llicenciat en ciències de la informació 1982 Collabora habitualment en diversos mitjans de comunicació i ha dirigit i presentat programes de divulgació cultural a la ràdio És autor dels llibres de poesia Elegia de Grumers 1978, Magazine 1983, Instamàtic 1990, Tebeo 1992, Material de calendari 1993, Sota la volta de ferro 2000, Les terrasses d’Avalon 2008, premi Cavall Verd-Josep Maria Llompart 2009 i Les barques de la boira 2011, premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de poesia en català, als quals s’han d’afegir diversos recopilatoris i el CD Tres suites i escaig 1999, en què l’…
,
tucà
Ornitologia
Nom donat a tots els ocells de la família dels ramfàstids, de l’ordre dels piciformes
.
El tucà toco Ramphastos toco , que arriba a atènyer 62 cm, és el més gros i habita a les Guaianes i el Brasil El tucà menut Selenidera maculirostris fa 30 cm, és el de dimensions més reduïdes i habita al SE del Brasil El tucà de bec laminat Andigena laminirostris , de 42 cm, combina els colors blau, groc, negre, vermell i verd, i habita a Colòmbia i a l’Equador El tucà de gola blanca Ramphastos cuvieri fa 60 cm, i habita de Colòmbia a Bolívia i el Brasil El tucà de gola groga Ramphastos sulfuratus , de 57 cm, habita des del S de Mèxic fins a Veneçuela
ramfàstids
Ornitologia
Família d’ocells de l’ordre dels piciformes, de 30 a 62 cm, que tenen el bec comprimit lateralment, alt, corb a la punta, més llarg que el cap i sovint tant com el cos, constituït per un teixit ossi molt esponjós, amb la ramfoteca de colors vius i les vores sovint dentades.
La llengua és tan llarga com el bec, prima, dura, força rígida i té tot de petites cerres a cada banda Al voltant dels ulls hi ha una zona de pell de color blau, i el plomatge és llampant, generalment negre o verd amb grosses zones roges, blanques, blaves o grogues Són sedentaris, s’alimenten de fruita, insectes, petits vertebrats i ous, no presenten dimorfisme sexual, nien en forats dels arbres i són fàcilment domesticables Habiten, en petits grups, a les selves americanes, des del sud de Mèxic fins al Paraguai i el nord de l’Argentina Comprèn 37 espècies, repartides entre els…
Santa Maria de Lliors (Arbúcies)
Art romànic
L’església de Santa Maria de Lliors era sufragània de Sant Quirze d’Arbúcies, i, per tant, és esmentada en tots els documents, tant en l’acta de consagració com en les posteriors confirmacions, amb la denominació llatina de “ Sanctae Mariae de Lisans ”, mentre que en el Llibre verd de la catedral de Girona, del 1362, és anomenada “ Sanctae Mariae de Lusuris” A banda d’aquests documents, no se’n coneixen d’altres més específics Pel que fa a la construcció, cal dir que no en resta res de l’època romànica, a causa de les reformes dutes a terme als segles XVII i XVIII
Sant Andreu de Ramió (Fogars de Tordera)
Art romànic
Les primeres notícies d’aquesta església, situada a la capçalera de la riera de Ramió, daten de l’any 1185, en la butlla del Papa Luci III a favor del monestir de Sant Salvador de Breda També consta en la butlla del 1246 atorgada pel Innocenci IV a favor del mateix monestir, i en el Llibre verd del capítol de Girona, el 1362 Formà part dels dominis del castell de Montsoriu i fou integrada, a partir del segle XIII, a la batllia de n’Orri del vescomtat de Cabrera En els nomenclàtors del bisbat de Girona, del segle XIV, apareix com a “ Ecclesia parrochialis Sancti Andree de…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 36
- 37
- 38
- 39
- 40
- 41
- 42
- 43
- 44
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina