Resultats de la cerca

Fou creat el 1494 pels Reis Catòlics, en incorporar a la corona els mestrats dels ordes d’Alcántara, Calatrava i Sant Jaume de l’Espasa Assessorava sobre els nomenaments, rebia les proves de noblesa dels cavallers i sentenciava els plets de jurisdicció, en particular amb les audiències Felip V incorporà a la competència d’aquest consell l’orde de Montesa

Aristòcrata i comendador de l’orde d’Alcántara, el 1501 fou nomenat governador de les Índies a fi de pacificar la Hispaniola i imposar l’autoritat reial Introduí el sistema d' encomiendas i féu respectar els interessos de la corona castellana La seva severitat motivà un judici de residència en el qual fou absolt El 1509 fou substituït per Diego de Colón

Fill d’Àlvar de Vic i Manrique de Lara Conegut també, per vinculació materna, com a Dídac de Vic i Mascó Educat a la cort, era patge de Felip II de Castella Continuà un dietari valencià iniciat pel seu germà Àlvar 1619-32, publicat el 1921 Deixà inèdits diversos escrits, com uns Anales , del 1400 al 1640, unes notes a les obres de Martí de Viciana i uns discursos sobre les comèdies i les fortificacions militars Afavoridor, per tradició familiar, del monestir de jerònims de la Murta, a Alzira, cedí en morir 31 retrats d’homes insignes valencians copiats per Joan Ribalta, de qui havia estat…

Estudià piano i composició al Conservatori del Liceu El 1866 fou nomenat professor d’aquest centre, però dimití i es dedicà a l’ensenyament privat Tingué com a deixebles E Bosch i M Rodríguez d’Alcàntara Entre les seves obres destaquen Barcarola , Rapsòdia i altres peces per a piano, així com alguns romances Traduí a l’italià llibrets de les òperes Henry Clifford , d’Isaac Albéniz, i Els Pirineus , de Felip Pedrell

Cavaller de l’orde de l’Alcàntara Fill del regent del Consell d’Aragó Jeroni Roís de Corella i de Mendoza Succeí el seu germà Gastó en el comtat de Cocentaina i guanyà per plet al duc de Pastrana el marquesat d’Almenara, a Castella Serví el rei a Flandes Publicà a Anvers el 1614 la seva única obra coneguda, Teatro y descripción del mundo y del tiempo Es casà amb Jerónima Dávila y Manrique, marquesa de Las Navas

La grandesa d’Espanya fou reconeguda el 1520 al seu net i tercer duc, Diego Hurtado de Mendoza y de Luna mort el 1531 El 1633 passà als Díaz de Vivar, comtes del Cid, el 1686 als Silva, ducs de Pastrana, el 1770 als Álvarez de Toledo, marquesos de Tavara, i a la mort 1841 del tretzè duc, Pedro de Alcántara Álvarez de Toledo y de Salm-Salm , als Arteaga, marquesos de Valmediano i d’Ariza

Durant el domini catalanoaragonès era delimitada per les costes de la mar Africana i de la mar Jònica entre els rius Salso i Alcantara, i, a l’interior, per les valls del Salso i del Simeto Hi tingué preponderància el partit català bé que hi era també representat el partit llatí A mitjan s XVI tenia una població d’uns 250 000 h, que augmentà a partir del s XVIII El 1817 el territori fou dividit en tres valli de Catània, de Siracusa i de Caltanisseta

Fou músic de professió Publicà i dirigí, a Olot, “La Aurora Olotense” 1859 i “El Faro de la Montaña” a Barcelona, “El Espectador” 1872 a Sabadell, “Los Ecos del Vallés” 1880 i “Diario de Sabadell” 1881-86, i a Arenys de Mar, “Ecos de la Costa” 1886-88 És autor de la lletra i la música de sarsueles El conde de Neumurs i Gent de fàbrica , 1873, d’un oratori, del drama Arnau de la farga i del treball La industria de Sabadell 1870 Amb↑ Asènsio d’Alcàntara publicà Calabazas y cabezas 1865

Féu estudis amb Melcior Rodríguez i Alcàntara, i els amplià amb Enric Morera Residí a Brusselles, on estrenà amb èxit Autor d’obres escèniques Las bodas de Camacho 1903, amb text de Jacint Grau i Delgado, La cegueta, amb text de Modest Urgell, Les amants de Palerme, òpera en tres actes, i l’opereta Barnum Estrenà al Théâtre de la Monnaie, de Brusselles, el poema simfònic Soir Confidentiel 1913, amb text de Jean Delville Compongué poemes simfònics, arranjà cançons populars catalanes l' Andante Elegíaco 1902 i Primavera 1914