Del moviment religiós franciscà sorgiren tres ordes bàsics: l’orde primer o OFM (ordo fratrum minorum), seguit per tres grans famílies, els anomenats simplement franciscans (OFM), els conventuals (OFM Con) i els caputxins (OFM Cap); l’orde segon, seguit per diverses classes de religioses, especialment les clarisses i concepcionistes; i el tercer orde, seguit per seglars d’ambdós sexes, coneguts com a terciaris franciscans, i també per diversos religiosos i religioses terciaris de moltes congregacions. L’orde franciscà fou fundat per Francesc d’Assís a partir del 1208. El primer capítol general de l’orde tingué lloc el dia de Pentecosta del 1217: hom dividí Itàlia en províncies i establí missions als països de l’altra banda dels Alps i a Síria. El 1219 tingué lloc el segon capítol de la Porciúncula, i el 1220 l’orde, molt nombrós, fou posat a les mans de fra Pietro Cattani, vicari de sant Francesc, davant el refús d’aquest de dirigir-lo. El 1221 el dirigí fra Elies, i aquell mateix any, per exigència de la cúria i del seu protector el cardenal Hugolí, Francesc presentà una regla al capítol dit de les estores, aprovada per Honori III el 1223. El 1225 Francesc féu el seu testament, que manà d’afegir a la regla, i prohibí que aquesta fos objecte de glosses o interpretacions. Tanmateix, a la mort de Francesc, el 1226, s’iniciaren escissions dins l’orde per la manera d’entendre la pobresa (espiritual).
Els franciscans s’estengueren molt ràpidament: el 1233 fra Elies organitzà l’orde en 30 províncies; el 1270 tenien 651 convents i 204 custòdies, i el 1390 eren ja 1 531 els convents, amb 225 custòdies i 7 vicaries en 34 províncies. L’orde establí moltes missions a l’Extrem Orient als segles XIII i XIV, i el 1342 obtingué del papa la custòdia dels Sants Llocs de Palestina. Internament, la nova constitució del 1354 determinà la participació de tres germans per província al capítol general. Seguint una tradició de l’orde, encapçalada per sant Bonaventura, Alexandre de Hales i altres grans mestres franciscans de París i d’Oxford, es formà l’escola franciscana teològica de caire augustinià i voluntarista (franciscà), oposada sovint a l’aristotèlica o dominicana.
Convents franciscans als Països Catalans
Amb el segle XIV començà una certa decadència, seguida ben aviat d’una aparició de tendències diverses dins l’orde; la primera fou la dels observants regulars, apareguda a Itàlia el 1334 amb Giovanni della Valle i portada a la seva forma definitiva el 1368. L’Observança italiana atragué molta gent i es difongué a uns altres països; moviments semblants sorgiren a França, al convent de Mirabeau (1388-90), i a Castella, el 1392. Hi hagué intents de reunir conventuals i observants el 1430, però de fet aquests obtingueren, per una butlla papal del 1446, una quasi total independència, i el 1517, per butlla del papa Lleó X, una independència total. En aquella època els observants superaven en nombre els conventuals (hom en calcula uns 30 000 i 20 000, respectivament). Unes altres reformes menors foren la dels amadeïtes a Itàlia, la de la caputxola a la península Ibèrica i la dels coletans a França i a Flandes.
Des del segle XVI començà un segon període en la història dels franciscans. Els frares menors o observants continuaren vivint poc o molt independents, bé que sota el mateix general. Els descalços de la corona de Castella (1487) ressorgiren com a pascualins (de Joan Pascual) i com a alcantarins (de Pedro de Alcántara), sota els conventuals i després (1563) sota els observants. Tingueren moltes missions a Amèrica i a Àsia. Els recol·lectes, sorgits el 1502 a la península Ibèrica, fundaren províncies: a Portugal (1565), aviat units als descalços, a la corona de Castella (1581), per poc temps, i d’una manera més perdurable a França, Flandes, Alemanya, Anglaterra i Irlanda. Al costat d’aquests sorgiren els franciscans reformats per iniciativa d’Esteve Molina i amb l’ajut del general de l’orde (1529), que s’organitzaren a Itàlia i tingueren una gran expansió missionera a l’Àsia i a l’Àfrica, i triomfaren a Àustria, Alemanya i Polònia. Totes aquestes famílies tingueren grans predicadors i missioners i sofriren molt de les escomeses de la Revolució Francesa i de la crisi del segle XIX, fins que Lleó XIII (1895) reuní observants, recol·lectes, descalços i alcantarins sota un sol general, un sol procurador, una sola llei i un sol hàbit amb el nom de frares menors. L’actitud de tots aquests observants enfront de la ciència i de la cultura fou molt diferent de la dels conventuals, que eren titllats per aquells de relaxació i d’anar contra la perfecta guarda de la regla i de l’esperit de sant Francesc; per això refusaven títols acadèmics i, en canvi, s’inclinaven a la predicació i a la pietat popular, bé que de tipus essencialment espiritualista.
La segona gran branca franciscana separada dels observants el 1517 és la dels franciscans conventuals (a França dits cordeliers i a Anglaterra grey friars —’frares grisos’— o, simplement, franciscans o menorets). Llur general, anomenat ministre, redactà noves constitucions els anys 1565, 1682 i 1932 (encara vigents). El concili tridentí (1563) els concedí de posseir en comú (privilegi tridentí), no en privat. A la corona hispànica, el 1567 els conventuals s’uniren forçadament als observants per ordre de Pius V; a França i en altres indrets d’Europa l’orde subsistí, i tingué la cúria generalícia a Roma, al convent dels Sants Apòstols, des del 1643. Les activitats missioneres dels conventuals s’estengueren en especial per l’Europa oriental i els països mediterranis. A França, el 1771, s’uniren als conventuals diverses províncies dels observants. El 1905 retornaren als Països Catalans i fundaren el convent de Granollers (on radica el col·legi de la província de Barcelona), i el 1942 s’establiren a Barcelona. Depenen d’ells moltes societats del tercer orde i congregacions femenines. Tenen molts col·legis, entre els quals la facultat de teologia de Sant Bonaventura, de Roma (1904). Han conreat la música sacra, i com a devocions peculiars han fet estendre el Via Crucis, el culte a la Immaculada i el culte a sant Josep, patró de l’orde des del 1741. El 1996 el nombre de franciscans era d’uns 26 000 a tot el món.
L’orde franciscà als Països Catalans
Als Països Catalans consta establert l’orde franciscà a Lleida el 1217 i a Vic el 1225; el convent de Barcelona, fet sobre l’hospital de Sant Nicolau, no consta fins el 1229 (potser és més antic); s’hi celebrà aquell any un capítol provincial. Inicialment totes les cases pertanyien a la província d’Espanya, creada el 1217; a causa del ràpid creixement, el 1232 se subdividí en tres: la de Santiago (Galícia, Lleó i Portugal), la d’Aragó i Navarra (amb aquests dos regnes i tots els Països Catalans, llevat de Rosselló i Cerdanya, adscrits a la custòdia de Narbona) i la de Castella.
La progressió de convents franciscans conventuals fou molt ràpida a Catalunya en el decurs del segle XIII i al començament del XIV (Girona, Montblanc, Tarragona, Cervera, Vilafranca, etc), a Mallorca a partir del 1230 i al País Valencià a partir del 1238 (València, Xàtiva, Morvedre); a Perpinyà consten des del 1244, i després a Vilafranca de Conflent i a Puigcerdà. La província d’Aragó se subdividí des de la fi del segle XIII en cinc custòdies, tres de les quals reunien les cases catalanes: la de Barcelona (que comprenia els bisbats de Barcelona, Girona i Vic, els de les Balears i que s’estengué a Tunis en 1314-15 i a Còrsega i Sardenya en 1329-81), la de Lleida (bisbats de Lleida, Tarragona, Tortosa i Urgell) i la de València (les cases d’aquest regne, més unes quantes d’aragoneses). Els franciscans influïren intensament sobre la història religiosa catalana. Al costat dels dominicans participaren activament en la predicació als heretges, jueus i sarraïns.
El 1276 Ramon Llull, terciari franciscà, obtingué de Jaume II de Mallorca la fundació del col·legi de la Santíssima Trinitat de Miramar, a Mallorca, on hom ensenyava àrab als franciscans per a anar a missions. Els franciscans estigueren molt vinculats amb la casa reial catalanoaragonesa (l’infant Pere d’Aragó, oncle de Pere III, ingressà a l’orde el 1358), i el 1398 Martí I l’Humà els concedí a perpetuïtat el càrrec de confessor reial. El corrent dels espirituals commogué el franciscanisme català i tingué alguns adeptes. Hom creà estudis generals de l’orde a Barcelona (1322), on es destacà Pere Tomàs, deixeble de Duns Escot, a la ciutat de Mallorca (1380), a València (1369) i a Lleida (1390). Al segle XIV molts franciscans estudiaren a París, Oxford i Cambridge, com Joan de Lledó, Roger de Pallars, Nicolau Saguàrdia i Francesc Eiximenis. Els franciscans tingueren, a Lleida, una càtedra de teologia a l’església de Sant Joan des del 1366 i a la Universitat des del 1430, i una altra a la catedral de Girona des del 1407.
Al començament del segle XV penetrà amb vigoria el corrent franciscà de l’observança: la primera casa d’observants fou la de Xelva, el 1373, seguida pel convent del Sant Esperit del Desert, prop de Morvedre, i pel de sant Blai de Sogorb (1413); aquestes tres cases, amb la de la Vega de Manzanera (Aragó), formaren la primera custòdia d’observança regular de la província d’Aragó, aprovada per Martí V el 1424 i erigida en vicaria provincial el 1425. Seguiren els convents observants de Santa Maria de Jesús a Barcelona el 1427, el de Jesús a Tortosa el 1429, el de la Mare de Déu de Jesús a València (1428) i el de la Mare de Déu de la Gràcia a Alacant (1440). La vicaria observant d’Aragó fou dividida el 1440 en les custòdies de Catalunya, València i Aragó i amplià el nombre de cases per una butlla d’Eugeni IV donant facultat per a crear tres nous convents a València i per a admetre dins l’observança els antics convents de Lleida, Balaguer i Vilafranca del Penedès. El 1506 la vicaria tenia 34 convents, i augmentà encara, fins al punt que el 1559 les seves tres custòdies s’erigiren en províncies franciscanes independents. La custòdia de Mallorca s’havia constituït en província el 1517. El 1524 el provincial d’Aragó havia determinat que cadascuna de les tres custòdies tingués tres cases per a recol·lectes. Entre els observants dedicats a la predicació i a la pietat popular es destaquen les figures de Dimes Terrè i Lluís d’Elna (vers el 1500), i en el camp de la santedat, Salvador d’Horta (segle XVII). Per influència de la Universitat d’Alcalá, on cercaren llur formació, crearen col·legis i estudis, com el de Sant Tomàs Apòstol de Riudeperes o de Vic i el col·legi major de Sant Bonaventura de Barcelona. L’any 1567 representà la fi dels conventuals, puix que Pius V, pressionat per Felip II, els ordenà que lliuressin els convents als observants en tota la corona hispànica.
El 1577 fou creada la província de Sant Joan Baptista per als convents de franciscans descalços del País Valencià, Múrcia i Granada (els de Granada se’n separaren el 1659, i els de Múrcia el 1744 provisionalment i el 1795 definitivament); al Principat i a les Balears no arribà la reforma alcantarina. Al segle XVII foren creades noves cases, i al XVIII els franciscans catalans, en un gran nombre, participaren en l’evangelització de l’Amèrica Llatina, de Terra Santa i també de les Filipines. Entre les figures més sobresortints hi hagué Francesc Aragonès, Antoni Baylina, Josep Rius, Pere Gual, Francesc Marca, Aleix Forcadell, Narcís Girbal i Bonaventura Marquès. L’exclaustració del 1835 tallà de cop la vida franciscana: alguns religiosos passaren a les missions americanes i de Terra Santa, però d’altres restaren, exclaustrats al servei de les diòcesis i continuaren fomentant l’esperit franciscà a través del tercer orde. El 1860 hom establí a Vic, a l’antic convent de Sant Tomàs de Riudeperes, un seminari per a missioners franciscans del Perú. Ramon Boldú fundà i dirigí a partir del 1873 la “Revista Franciscana” i la “Biblioteca Franciscana”. La província franciscana fou restaurada el 1878 amb un primer convent a Vila-real, seguit pel de Vic (1879) i el de Ciutadella (1880), aquest amb el títol de Col·legi de Missioners Apostòlics per a Balears i l’Àfrica; es constituïren els convents antics i nous de Vic, Balaguer, Montblanc i la Bisbal, i el primer capítol provincial se celebrà a Vic el 1899.
Convents de franciscans conventuals als Països Catalans (segles XIII-XVI)
| província d’Aragó | ||
| custòdia de Barcelona2 | Barcelona | a 1229-15673 |
| Vic | 1225-1567 | |
| Girona | 1232-15673 | |
| Vilafranca del Penedès | 1241-15673 | |
| Castelló d’Empúries | 1246-14933 | |
| Berga4 | 1333-15673 | |
| Balaguer | a 1372-1413 | |
| custòdia de Lleida | Lleida5 | 1217?-1567 |
| Morella | 1233-15673 | |
| Cervera6 | 1235-1567 | |
| Montsó | 1235-15677 | |
| Montblanc | 1238-15673 | |
| Tarragona8 | 1242-15673 | |
| Tortosa | 1267-1467 | |
| Tàrrega | 1318-1567 | |
| la Seu d’Urgell | ?-1567 | |
| custòdia de Mallorca | la ciutat de Mallorca | 1230-14943 |
| Ciutadella | 1302-14943 | |
| Inca | 1325-14943 | |
| custòdia de València | València | 1238-15673 |
| Xàtiva | 1494-15033 | |
| Morvedre | 1294-15033 | |
| província de Provença | ||
| custòdia de Narbona9 | Perpinyà | 1244-14933 |
| Vilafranca de Conflent | 1279-15673 | |
| Puigcerdà | ? -1567 | |
| 1 suprimits el 1567; 2 Tunis (1214-1313) i els convents de Sardenya i de Còrsega (1329-1381) foren confiats a la custòdia de Barcelona; 3 passa a observant; 4 el 1244 hom havia intentat ja de fundar-hi un convent; 5 el 1576 esdevngué convent de clarisses; 6 refet el 1467 prop de l’hospital de Castelltort; l’antic convent passà el 1516 als observants; 7 passa als observants i s’incorpora a la provínca d’Aragó; 8 reedificat dins la ciutat el 1971; 9 incorporada a la custòdia de Barcelona al segle XV | ||
Convents de franciscans observants, recol·lectes(*) i alcantarins als Països Catalans (segles XV-XIX)
| província d’Aragó1 | ||
| custòdia (després provínica) de Barcelona | Santa Maria de Jesús de Barcelona | 1427 |
| Jesús (o Sant Bernabé) de Tortosa*2 | 1429 | |
| Jesús de Balaguer | 1443 | |
| Jesús de Lleida*3 | 1444 | |
| el Remei d’Illa*2 | 1462 | |
| Jesús de Figueres*2 | 1484 | |
| Jesús de Reus | 1488 | |
| Sant Francesc de Castelló d’Empúries4 | 1493 | |
| Sant Francesc de Perpinyà4 | 1493 | |
| Sant Bartomeu de Bellpuig | 1507 | |
| Sant Bonaventura d’Agramunt | 1514 | |
| Jesús de Cervera | 1516 | |
| els Àngels d’Horta de Sant Joan5 | 1543 | |
| Sant Tomàs de Riudeperes (o de Vic) (col·legi) | 1560 | |
| Sant Francesc de Barcelona5 | 1567 | |
| Sant Francesc de Tarragona5 | 1567 | |
| Sant Francesc de Girona5 | 1567 | |
| Sant Francesc de Montblanc5 | 1567 | |
| Sant Francesc de Vilafranca del Penedès5 | 1567 | |
| Sant Francesc de Vilafranca de Conflent5 | 1567 | |
| Sant Francesc de Berga5 | 1567 | |
| Sant Miquel d’Escornalbou*6 | 1580 | |
| Sant Sebastià de la Bisbal d’Empordà* | 1580 | |
| Santa Anna d’Alcover* | 1582 | |
| Sant Joan de Riudoms* | 1582 | |
| Sant Francesc de Terrassa* | 1609 | |
| el Remei de Vic7 | 1624 | |
| Sant Bonaventura de Barcelona (col·legi) | 1628 | |
| Sant Dídac de cardona | 1637 | |
| Sant Antoni de Móra* | 1640 | |
| Sant Salvi de Cladells | 1690 | |
| Sant Francesc de Santpedor | 1692 | |
| Sant Antoni de Torà | 1695 | |
| les Plagues de Sant Francesc (Calaf) | 1696 | |
| Santa Maria de Bellver (hospital a Santa Coloma de Farners) | 1735 | |
| custòdia (després província) de València | Sant Francesc de Xelva | 1373 |
| la Vall de Jesús (Puçol) | 1384 | |
| els Àngels de Manzanera (Aragó) | 1388 | |
| Sant Esperit (Gilet) | 1402 | |
| els Àngels (o Sant Blai) de Sogorb | 1413 | |
| Santa Maria de Jesús de València | 1428 | |
| Gràcia (Alacant)8 | 1440 | |
| Santa Maria del Pi (o de Rebollet) (Oliva) | 1448 | |
| Santa Caterina d’Onda | 1455 | |
| Sant Francesc de Xàtiva4 | 1503 | |
| Sant Francesc de Morvedre4 | 1503 | |
| Santa Bàrbara de Castelló de la Plana9 | 1531 | |
| Santa Bàrbara d’Alzira | 1538 | |
| Sant Sebastià de COontaina* | 1560 | |
| Sant Antoni de Moixent | 1563 | |
| las Corona de Crist (València)* | 1563 | |
| Sant Francesc d’Alcoi* | 1566 | |
| Sant Francesc de Morella4 | 1567 | |
| Sant Francesc de València4 | 1567 | |
| Sant Bernadí de Bocairent* | 1567 | |
| Sant Antoni d’Ontinyent | 1573 | |
| Gràcia (Biar) | 1574 | |
| Sant Guillem de la Vall d’Ebron (Castellfabib) | 1577 | |
| la Mare de Déu del Castell (Agres)* | 1578 | |
| Sant Antoni de Dénia* | 1588 | |
| Lloret (Xixona) | 1592 | |
| Sant Dídac d’Alfara | 1599 | |
| Sant Pere d’Altea | 1600 | |
| els Àngels d’Elda | 1609 | |
| la Concepció de Benissa* | 1612 | |
| Sant Genís de Xiva | 1612 | |
| Gràcia (Requena, Castella) | 1619 | |
| Jesús Pobre (Gata) | 1653 | |
| custòdia (després província) de Mallorca | Jesús de Mallorca | 1444 |
| Jesús de Sóller | 1458 | |
| Jesús de Maó | 1459 | |
| Sant Francesc de Mallorca4 | 1494 | |
| Sant Francesc de Ciutadella4 | 1494 | |
| Sant Francesc d’Inca4 | 1494 | |
| Jesús d’Alcúdia | 1536 | |
| Sant Dídac d’Alaior | 1623 | |
| província de Cartagena | ||
| Santa Anna d’Oriola | 1464 | |
| província de Sant Joan Baptista10 | ||
| Sant Josep d’Elx | 1558 | |
| la Pietat de València | 1558 | |
| Lorito de Montfort | 1558 | |
| Sant Francesc de Llíria | 1573 | |
| Sant Antoni d’Aiora | 1574 | |
| Sant Joan de la Ribera (València) | 1574 | |
| Sant Onofre de Xàtiva | 1576 | |
| els Àngels d’Almenara | 1576 | |
| Sant Amtoni de Benigànim | 1576 | |
| Sant Sebastià de Castelló | 1576 | |
| el Roser de Vila-real | 1578 | |
| Sant Francesc de Benicarló | 1578 | |
| Sant Bernat (Sant Mateu del Maestrat) | 1582 | |
| Sant Josep de Gandia | 1588 | |
| la Concepció (Callosa de Segura) | a 1592 | |
| Montsió (Torrent) | 1596 | |
| Santa Bàrbara d’Alcúdia | 1600 | |
| Sant Francesc de Carcaixent | 1609 | |
| Sant Francesc d’Ontinyent | 1611 | |
| la Mare de Déu de Sales (Sueca) | 1657 | |
| Sant Antoni de Pego | 1664 | |
| Sant Bonaventura d’Onil | 1666 | |
| 1 el 1517 se segregà la provínica de Mallorca i el 1559 se subdividí en les provínices d’Aragó, de València i de Catalunya; 2 passà als recol·lectes el 1524; 3 passà als recol·lectes el 1579; 4 antic convent de franciscans conventuals; 5 passà als recol·lectes el 1576; 6 col·legi i seminari des del 1686; 7 infermeria del 1624 al 1693; 8 del 1440 al 1514, els Àngels; 9 del 1531 al 1539, els Àngels; 10 província creada el 1577 per als convents alcantarins o franciscans descalços | ||
Convents de franciscans als Països Catalans, després de la restauració (segles XIX-XX)
| província de Catalunya | |
| Vila-real | 1878 |
| Vic | 1879 |
| Balaguer | 1881 |
| Montblanc | 1897-1936 |
| Alcalà de Xivert | 1898-1971 |
| la Bisbal d’Empordà | 1901 |
| Barcelona (Sant Antoni) | 1904 |
| Lleida | 1908 |
| Berga | 1909 |
| Tarragona (residència) | 1949 |
| Vilanova i la Geltrú | 1964 |
| Província de València1 | |
| Sant Esèrit (Gilet) | 1878 |
| Cocentaina | 1879 |
| Ontinyent | 1887 |
| Carcaixent | 1888 |
| Benissa | 1888 |
| Benigànim | 1890-1931 |
| Biar | 1891- ? |
| Agres | 1891 |
| Pego | 1892 |
| Sogorb | 1898 |
| València (Sant Llorenç)2 | 1908 |
| Xelva | 1908 |
| Cullera | 1922 |
| Carcaixent | 1923 |
| Alcoi | 1947 |
| València (la Concepció, residència universitària) | 1953 |
| Província de Cartagena | |
| Oriola | 1879 |
| Alacant3 (residència) | 1919 |
| 1 inclou els convents de Saragossa, Casp, Terol i Burbáguena, a Aragó, i té jurisdicció sobre les Balerars, malgrat que els convents franciscans pertanyen al tercer ordre regular de Sant Francesc; 2 des des 1878, qny de la restauració, tenien els franciscans una casa a València; 3 fins el 1942, a les Carolines | |