Resultats de la cerca

Fan fruits capsulars de dehiscència septicida L’escorça de les cincones, coneguda amb el nom de quina , conté alcaloides Les cincones que tenen una escorça més rica en quinina són Ccalisaya, Csuccirubra, Cofficinalis i Cledgeriana Totes quatre, bé que originàries del Perú i de Bolívia, són conreades al continent asiàtic, principalment a Java i Sri Lanka

Són sedentaris i habiten les selves i els boscs tropicals de l’Amèrica Central i del Sud, l’Àfrica, l’Índia, Malàisia, Borneo i les Filipines Comprèn 35 espècies, repartides entre 8 gèneres, dels quals cal destacar Pharomachrus, Priotelus i Trogon a Amèrica, Apaloderma i Heterotrogon a Àfrica i Harpactes , que és l’únic gènere asiàtic El representant més conegut és el quetzal Pharomachrus mocinno

El Tribunal Europeu de Justícia de la Unió Europea declara no vàlid l’acord de lliure comerç de la Unió Europea amb Singapur que la Comissió Europea va tancar a l’octubre del 2014 amb aquest país asiàtic El Tribunal considera que parts de l’acord vulneren competències que han de ser aprovades pels estats membres La sentència és un precedent respecte a futurs tractats de la UE amb tercers

El regne oriental es caracteritza per l’important contingent paleoendèmic amb enbrancaments desenvolupats en regions holoàrtiques en temps terciaris, que més tard es refugiaren al sud-est asiàtic per refredament climàtic Presenta una gran riquesa de flora i fauna Hi abunden especialment les serps, certes famílies d’ocells faisans, paons, galls i les fanerògames que han donat plantes de conreu, com la canya de sucre i les espècies

Originària del sud-oest asiàtic, hom la troba en llocs pantanosos, vores de rius, etc, a l’Europa central, Àsia i Amèrica En fresc, el rizoma és emprat com a emètic, i en sec, com a estimulant de l’estómac, expectorant o emmenagog Associat generalment a d’altres medicaments anàlegs, fou prescrit en dispèpsies i flatulències És emprat actualment en perfumeria i com a aromatitzant en la producció de licors

Bé que de primer el nom es referí a la Xina, l’Índia i el Japó, s’estengué a d’altres possessions europees al SE asiàtic i a Oceania, en particular a les colònies holandeses a Indonèsia El nom fou adoptat també per diverses companyies comercials que traficaven entre Europa, l’Àsia oriental i Oceania, com la Companyia de l’Índia Oriental 1599 i la Companyia Holandesa de les Índies Orientals 1602

La seva talla era la d’una pantera, amb un gran desenvolupament de les canines superiors Les extremitats eren més curtes i robustes que les dels lleons i panteres actuals, per la qual cosa tenia menys capacitat per a la cursa Presentava una àmplia distribució biogeogràfica per Europa i Àsia Desaparegué d’Europa durant el Plistocè inferior, tot i que persistí al continent asiàtic fins al Plistocè mitjà, fa uns 500 000 anys

Comprèn les famílies dels dendrocolàptids, els funàrids, els formicàrids, els conopofàgids, els rinocríptids, els cotíngids, els píprids, els oxirúncids i els fitotòmids que habiten a l’Amèrica Central i del Sud, els tirànids que habiten a tot el continent americà, les illes Galápagos i les Antilles, els acantisítids que habiten a Nova Zelanda, els pítids que habiten a l’Àfrica, Austràlia, el sud-est asiàtic, Nova Guinea i Indonèsia i els filepítids que habiten a Madagascar

Presenten fulles simples i enteres flors generalment unisexuals i fruits en baia Algunes ebenàcies proporcionen fustes molt apreciades banús i fruits comestibles caqui Ebenàcies més destacades Diospyros sp banús , eben Diospyros chloroxylon banús verd Diospyros chrysophyllos, D malacapai, D melanida banús blanc  Diospyros dendo, D mespiliformis barnús africà Diospyros ebenaster, D ebenum banús negre, banús asiàtic    Diospyros  haplostylis  banús de Sud-àfrica  Diospyros jupru, D melanoxylon banús indi Diospyros kaki caqui Diospyros rubra banús roig   Diospyros virginiana persimó

El tronc presenta una albeca gruixuda i blanquinosa que se separa, una vegada tallat l’arbre, del cor, que forneix la fusta de banús realment apreciada en ebenisteria Els primers a emprar-la degueren ésser els egipcis, i ja els grecs, al s IV aC, utilitzaven el banús procedent de l’Índia però fou als ss XVI i XVII quan el banús adquirí una importància extraordinària en l’ebenisteria, importància que només minvà, en part, amb la introducció a Europa de la caoba, al s XVII El banús és molt dur, generalment d’una densitat superior a la de l’aigua, d’una gran durabilitat, inatacable pels insectes…