Resultats de la cerca
Es mostren 436 resultats
Giovanni Previtali
Art
Historiador de l’art.
Fou deixeble de Roberto Longhi a la Universitat de Florència, on es llicencià el 1957 Collaborà en les revistes especialitzades Paragone des del 1961 i Prospettiva de la qual fou cofundador el 1975 Professor a les universitats de Messina, Siena i Nàpols, i professor visitant a la de Washington Molt influït pel marxisme, investigà preferentment sobre l’art gòtic italià Publicà, entre altres obres, La fortuna dei primitivi Dal Vasari ai neoclassici 1964, Giotto e la sua bottega 1967 i La pittura del Cinquecento a Napoli e nel Vicereame 1978 Pòstumament aparegué Studi sulla scultura gotica in…
Tullio De Mauro
Lingüística i sociolingüística
Lingüista italià.
Professor a les universitats de Palerm i de Roma La Sapienza, on es llicencià el 1956 i es jubilà l’any 2004 El seu ampli ventall d’interessos i de recerca dins dels estudis del llenguatge comprenia la lexicografia, la lingüística indoeuropea, la història de la llengua italiana, la semàntica, la lexicologia històrica i teòrica, la història de la lingüística, la filosofia del llenguatge, la pedagogia de la llengua i qüestions educatives Fou membre d’institucions públiques i de comitès assessors del govern dedicats a l’educació i a la cultura, i en 2000-01 fou ministre d’Educació Els anys 2007-…
Costanzo di Girolamo
Literatura catalana
Romanista i catalanista italià.
Es doctorà a la universitat de Nàpols amb una tesi sobre la llengua poètica d’Ausiàs Marc 1970 Fou professor a les universitats de Nàpols 1970-72, McGill, de Mont-real 1972-74, John Hopkins, de Baltimore 1974-79, a la de Calàbria, a Cosenza 1977-89, fins a retornar a la de Nàpols 1989-2018, i fou becari del Harvard University Center for Italian Renaissance Studies de Villa I Tatti, a Florència 1977-79 Especialista en teoria i crítica literària, publicà nombrosos llibres, alguns dels quals han estat traduïts a diverses llengües, com ara I trovatori 1989 Els trobadors 1994, o l’edició d’A Marc…
Giovanni Pisano
Trona de la catedral de Pisa (1302-10), de Giovanni Pisano
© Fototeca.cat
Arquitectura
Escultura
Escultor i arquitecte italià.
Fill i deixeble de Nicola Pisano, treballà com a collaborador seu en la trona de la catedral de Siena 1265-69 i en la Fontana Maggiore de Perusa 1278 Entre el 1284 i el 1296 dirigí les obres de la catedral de Siena i, a partir del 1299, començà les del baptisteri de Pisa, on realitzà també les escultures a l’exterior del segon pis, conservades fragmentàriament al Museo dell’Opera del Duomo El 1301 acabà el púlpit de Sant’ Andrea, a Pistoia, i entre el 1302 i el 1310 féu el de la catedral de Pisa, les escultures dels quals assenyalen el punt més alt del misticisme i l’ardor…
Pròsper Martí i Descatllar
Cristianisme
Jesuïta (1716), ensenyà filosofia a Tortosa i fou rector dels col·legis d’Eivissa i Formentera i de Graus (Aragó).
El 1798 publicà, a Ferrara, Memorias históricas y geográficas de Ibiza y Formentera, llamadas antiguamente las islas Pitiusas i Storia naturale dell’Isola d’Ibiza
contrast
Literatura
Composició literària, gairebé sempre en vers, dotada de moviment dramàtic, que els joglars representaven rudimentàriament.
Tingué una gran expansió a la literatura llatina medieval Dins les literatures romàniques cal destacar el de Raimbaut de Vaqueiras, a una dama, i el de Ciacco dell’Anguillaia
cantoria
Art
Música
Tribuna destinada als cantaires a les esglésies.
Sobresurten, per llur decoració escultòrica, les dues de la catedral de Florència 1433-39, una de Lucca della Robbia i l’altra de Donatello Museo dell’Opera del Duomo
Carlo Barabino
Arquitectura
Arquitecte neoclàssic italià.
Inicià 1818 la urbanització de la Gènova moderna antiga Via Carlo Felice, Piazza delle Fontane Marose i construí el Palazzo dell’Accademia Ligustica i el Teatro Carlo Felice 1826-28
Giulio Douhet
Història
Militar
Militar italià.
Durant la Primera Guerra Mundial comandà una unitat aèria La seva obra Il dominio dell’aria ‘El domini de l’aire’, 1921 demostra el paper decisiu de l’aviació en les guerres
Orvieto
Façana principal de la catedral d' Orvieto
© Fototeca.cat
Ciutat
Ciutat de la província de Terni, a l’Úmbria, Itàlia, situada dalt d’un turó que domina la vall del riu Paglia.
Centre agrícola, la seva principal producció és el vi La indústria és artesanal Hom suposa que correspon a l’antiga població etrusca de Volsínia Pertangué a gots i a bizantins Anomenada Urbs Vetus per Gregori I, durant l’alta edat mitjana fou la principal plaça forta de la Marca de Toscana Passà a poder del papat el 1157 i fou dominada per les lluites entre güelfs els Monaldeschi i gibellins els Filippeschi El 1354 fou presa pel cardenal Albornoz perdé gradualment les seves llibertats i passà a formar part dels Estats Pontificis fins el 1860 La ciutat conserva restes d’època…