Resultats de la cerca

Membre del Centre Parroquial Roser de Barcelona, hi exercí d’entrenador des del principi dels anys quaranta, dirigint equips en totes les categories Parallelament, entre el 1976 i el 1987 fou el tresorer de l’entitat i des del 1997 fins a la seva defunció en fou president L’any 1996 fou nomenat Històric del Bàsquet Català per la Fundació del Bàsquet Català i, el 2002, a títol pòstum, la Direcció General d’Esports li concedí la medalla Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya

S’inaugura a París un carrer del districte onzè amb el nom de l’activista catalana Neus Català , que va viure molts anys a la ciutat La cap de memòria històrica de la capital francesa destaca en la seva intervenció la condició de símbol de l’homenatjada en la lluita contra el feixisme i el nazisme, especialment de les dones Neus Català rep també en el mateix acte, a títol pòstum, la medalla Grand Vermeil, la condecoració més alta de l’ajuntament de la ciutat

Filla d' Amalric I de Jerusalem i d’Agnès de Courtenai, es casà amb Guillem de Montferrat, de qui enviduà al cap d’un any i de qui tingué, pòstum, Balduí, el qual, coronat com a successor de Balduí IV de Jerusalem 1185, morí al cap de poc sense arribar a la majoria d’edat Llavors Sibilla, casada mentrestant 1180 amb Guiu de Lusignan, obtingué la corona de Jerusalem Ambdós menaren un govern desafortunat i Sibilla morí durant el setge contra l’exèrcit de Saladí

Fill pòstum de Jofre d’Anglaterra i de Constança, duquessa de Bretanya Sota la protecció de Felip II August de França reivindicà els seus drets a la corona anglesa davant el seu oncle Joan Sense Terra Ambdós reis signaren la pau de Goulet 1200, però les hostilitats recomençaren dos anys després Artur, que havia rebut del rei francès la investidura d’Aquitània, Anjou i Maine, n'emprengué la conquesta, però fou sorprès i fet presoner a Mirabeau per Joan Sense Terra, el qual l’assassinà poc després

Presidí el Reial Club Deportiu Espanyol 1947-58 Durant el seu mandat es resolgué el litigi que el club mantenia per la compra de Sarrià amb la família De la Riva, propietària del terreny, per la qual cosa l’Espanyol tingué camp propi per primera vegada a la seva història El 1951 construí la grada al gol sud, amb capacitat per a mil espectadors, i el 1956 edificà la nova tribuna La federació catalana li atorgà, a títol pòstum, la medalla al mèrit esportiu

Anà a Londres i a París, on creà i regentà el cabaret Sevilla, i el 1930 obrí el teatre Petit Moulin, dedicat als titelles El 1931 tornà a Catalunya i hi introduí el titella francès, adoptà el nom de Didó i, amb Teresa Riera, assolí una ràpida popularitat per la qualitat dels seus espectacles Era autor de les obres que presentava, les més populars de les quals foren recollides en el volum pòstum Teatre de putxinellis 1975 És l’introductor del titella francès a Catalunya

S’inicià com a collaborador a la revista Stadium 1915-17 Exercí de president del consell d’administració i de director gerent del diari Mundo Deportivo , heretat del seu pare el 1921 Restà vinculat a aquest diari fins el 1936 i novament després de la Guerra Civil com a redactor en cap 1939-67, sotsdirector 1960-67 i director 1967-76 Rebé la medalla del mèrit del treball 1974 i el premi Forjador de la Jean Bouin, a títol pòstum 1985 El 1979 s’instaurà el Trofeu Ricard Grau Escoda de ciclisme

Llicenciat en Geografia, s’incorporà al departament de meteorologia de Televisió de Catalunya com a becari el 1993, i professionalment a partir de 1996, després d’un breu pas per Televisión Española Fou presentador dels programes El Temps dels telenotícies, i Espai Terra Morí en un accident de muntanya al Coll de Contraix, a la Vall de Boí A títol pòstum li fou atorgat el gener de 2013 el premi Pica d’Estats de periodisme turístic en la modalitat de televisió per un reportatge sobre l’Alta Segarra

Fou deixeble i collaborador de Gregori MSunyol i estudià a l’abadia de Solesmes Durant algun temps succeí Sunyol com a director i professor de l’Institut Pontifici de Música Sagrada de Milà Professà cant gregorià al seminari conciliar i al Conservatori Municipal de Barcelona Cofundador de la Societat Catalana de Musicologia, en fou vicepresident des de la fundació Destaquen El cant gregorià Un model de música religiosa 1971 i el seu treball pòstum Nova lectura dels neumes gregorians 1979, entre una considerable quantitat d’estudis dedicats al cant litúrgic

La seva primera obra important fou un assaig titulat Les conditions de l’intelligibilité et le problème de la contingence 1925 Fou professor a la facultat de lletres d’Ais de Provença 1945 i director d’ensenyament superior 1953-60 Preocupat per la caracterologia, contribuí a la difusió de la tipologia holandesa a través del seu ensenyament universitari, però, sobretot, amb la publicació del Traité pratique de l’analyse du caractère 1950 En el llibre pòstum L’homme moderne et son éducation 1962 exposa la seva teoria de l’ensenyament