Resultats de la cerca
Es mostren 3431 resultats
antropocor | antropocora
Botànica
Dit de les plantes disseminades, sovint de manera inconscient, per l’home.
Les males herbes dels camps i de la vegetació ruderal solen ésser plantes antropocores
cuscuta

Cabells ( Cuscuta Epithynum )
© Fototeca.cat
Fitopatologia
Botànica
Gènere de plantes herbàcies anuals paràsites, de la família de les convolvulàcies, sense fulles ni clorofil·la.
Les tiges són volubles i molt primes, amb aspecte de cabells, i tenen un color blanquinós, groc o rogenc Presenten haustoris que penetren dins els teixits liberians de les plantes parasitades i en xuclen la saba elaborada Algunes espècies són paràsites de plantes conreades i ocasionen molts danys a diversos conreus, especialment de lleguminoses
vegetació
Geobotànica
Conjunt de plantes que creixen en una regió o en un indret determinats.
El concepte de vegetació és diferent del de flora, car aquest es refereix exclusivament a la presència de tàxons vegetals Una contrada pot ésser pobra en vegetació i rica en flora, com és el cas de les muntanyes valencianes, i a la inversa, un terreny pot tenir una vegetació ufanosa i ésser pobre florísticament, com és el cas d’una fageda o el de la taigà Les plantes són sotmeses a les influències del medi, dels animals i de les plantes restants La vegetació és doncs determinada per factors ambientals i biòtics Fisiognòmicament hi ha molts tipus de vegetació bosc,…
helofitisme
Ecologia
Adaptació d’algunes plantes a resistir períodes llargs d’inundació.
Durant aquests períodes es produeixen situacions d’anòxia prop de les arrels de les plantes afectades L’anòxia va acompanyada de processos anaeròbics de descomposició, alliberament de nitrogen o d’òxids de nitrogen en forma gasosa, acumulació d’àcid sulfhídric, altes concentracions de ferro i manganès en forma soluble i alliberament d’àcids carboxílics i hidrats de carboni Tot plegat configura un medi químic que planteja greus problemes per a l’activitat dels vegetals superiors i la seva adaptació
criptògames
Micologia
Protistologia
Grup de plantes que inclou els líquens, les algues, els briòfits i els pteridòfits.
Aquests últims, pel fet de tenir vasos, són anomenats plantes criptògames vasculars
anemòfil | anemòfila
Botànica
Dit de les plantes que realitzen la pol·linització mitjançant la intervenció del vent.
Les plantes anemòfiles presenten flors poc vistoses, sovint aclamídies, estigmes de gran superfície, i gran producció de pollen lleuger que a vegades presenta dispositius vesícules aeríferes que ajuden a llur sustentació
element essencial
Agronomia
Element necessari per a un correcte creixement i desenvolupament de les plantes.
Els elements essencials es classifiquen en tres grups carboni, oxigen i hidrogen, que les plantes obtenen de l’aire i de l’aigua i que constitueixen el 95% del pes sec dels vegetals els macronutrients, que constitueixen el 5% i els micronutrients, que constitueixen el 0,03% En general, els macronutrients i els micronutrients són absorbits per les arrels del sòl, un substrat o una solució nutritiva
fitoteràpia
Farmàcia
Medicina
Branca de la medicina que empra les plantes amb propietats terapèutiques per a guarir determinades afeccions.
Des de l’antiguitat grega són conegudes les propietats de nombroses drogues vegetals narcòtiques cascall, jusquiam, purgatives ricí, àloes i diürètiques ceba marina Tanmateix, el període veritablement científic fou el s XIX, amb l’aïllament dels principis actius dels vegetals, com la morfina, l’estricnina, la quinina, la cafeïna, la cocaïna, etc El desenvolupament de la química permeté, al començament del s XX, el naixement de la quimioteràpia i de la farmacologia El descobriment d’alcaloides, com la reserpina, l’ergocristina, la vincamina i la vinblastina, ha assenyalat la riquesa de…
espina

Espines d’acàcia
© Xevi Varela
Botànica
Apèndix agut, dur i rígid que presenten algunes plantes; és lignificat i té teixit vascular.
Les espines són freqüents a les plantes xeròfiles i representen una defensa contra els herbívors
hidrolàbil
Ecologia
Dit de les plantes homeohidres amb poca capacitat de regulació, en les quals el contingut hídric fluctua força i en poc temps.
Les plantes hidrolàbils no arriben a l’extrem de les poiquilohídriques Són plantes adaptades als canvis quant a hidratació