Resultats de la cerca
Es mostren 2286 resultats
Daniel Auteuil
Cinematografia
Actor cinematogràfic francès.
Destacà en films francesos dels vuitanta, als quals aportà una molt bona disposició per al personatge humorous , que també féu servir en comèdies musicals Ha interpretat L’amour violé 1977, Palace 1985, Jean de Florette 1986 i Manon des sources 1986, de CBerri, Quelques jours avec moi 1988, My life is hell 1991, L’Elefant criminel 1992, Un coeur en hiver 1993, Le huitième jour 1996, de JVan Dormael, que li valgué la Palma d’Or a Canes, Lucie Aubrac 1997, de CBerri, Le Bossu 1997, de Phde Broca, The Lost Son 1999, de ChMenges, Mauvaise passe 1999, de MBlanc, An Interesting State…
Pawel Rouba
Teatre
Actor.
Format a Polònia A més de treballar com a primer actor de la companyia d’Henrik Tomaszewski, tingué una llarga trajectòria professional com a pedagog L’any 1973 arribà a Barcelona i s’incorporà a l’equip de professors de l’Institut del Teatre, on ensenyà les tècniques del mim i la pantomima, aportà una nova visió del treball de l’actor en incidir en la importància de la formació física i revolucionà el programa d’ensenyament en incloure classes d’esgrima, acrobàcia o dansa Dirigí, des de l’Institut del Teatre, l’Escola de Mim i Pantomima Treballà en comptades ocasions fora de l’àmbit acadèmic…
Agamèmnon
Història
Rei llegendari d’Argos, fill d’Atreu.
La seva figura apareix repetidament en la literatura grega des d’Homer Fou cap de l’exèrcit grec que assetjà Troia per venjar el rapte de la muller del seu germà Menelau Ilíada Per tal que els vents fossin favorables a les seves naus hagué de sacrificar una filla Ifigènia a Àulida , d’Eurípides i, en tornar de la guerra, la seva muller Clitemnestra prengué el fet com a excusa per a assassinar-lo en complicitat amb el seu amant Egist Agamèmnon , primera part de l' Orestea d’Èsquil Aquest conflicte ha estat vist, modernament, com un reflex de l’antiga lluita del matriarcat per la seva…
Joaquim Aubert i Puigarnau

Joaquim Aubert i Puigarnau
© Jaume Vila-Ajuntament de Premià de Dalt
Disseny i arts gràfiques
Dibuixant de còmics que signa Kim.
Començà la carrera de belles arts interessat inicialment en la pintura, estudis que abandonà Publicà els primers còmics en la revista musical Vibraciones , amb una clara influència de l' underground nord-americà Al maig del 1977 començà a collaborar a la revista setmanal El Jueves , i hi creà Martínez el Facha, personatge que satiritza l’extrema dreta espanyola La seva trajectòria comprèn, també, la collaboració en les publicacions Ajo Blanco , Por Favor , Mata Ratos , Rambla , El Víbora i Makoki , entre d’altres Ha estat guardonat amb el Gran Premi del Saló del Còmic de…
Josep Lluís Martínez i Picanyol

Josep Lluís Martínez i Picanyol (2010)
© Norma Editorial
Disseny i arts gràfiques
Dibuixant i guionista, conegut pel nom de Picanyol.
Autodidacte, els anys seixanta s’inicià en la professió treballant en estudis d’altres dibuixants Feu humor gràfic i entreteniments El seu personatge més característic és Ot, el bruixot, protagonista de les pàgines que publicà a Cavall Fort des del 1971 fins al 2014, que es jubilà, anys durant els quals en publicà més de 1500 historietes Collaborà en nombroses revistes, com ara L’Infantil , Oriflama , En Patufet segona etapa, Matarratos , Penthouse , i diaris, l’ Avui , el Diari de Barcelona i el Punt Diari , entre d’altres L’any 2012 publicà el llibre de memòries Històries d…
Castell i quadra de Puigdàlber
Art romànic
Al principi del segle XII ja degué existir un petit nucli habitat, potser al voltant d’una fortalesa, en l’actual terme municipal de Puigdàlber És possible que el senyor d’aquest minúscul territori fos Pere Bernat de Puigdàlber, documentat el 1108 El 1150 torna a ser documentat un personatge amb el mateix nom potser ell mateix o el seu fill que féu donació al monestir de Santes Creus de terres que tenia als termes de Gelida i Ferran A l’inici del segle XIV posseïa Puigdàlber, considerat un castell, la família Ribes, descendent de Mir Geribert de Santmartí, la qual tenia en…
Teresa Stich-Randall
Música
Soprano nord-americana.
Estudià a l’Escola de Música de Hartford i posteriorment es graduà a la Universitat de Columbia Nova York El 1949 enregistrà la part de Sacerdotessa en la gravació d’ Aïda dirigida per A Toscanini, amb qui un any més tard també gravà Falstaff El 1951 debutà a Florència amb Oberon Weber i el 1952 ho feu amb La Traviata a l’Òpera de Viena, on reaparegué en temporades successives Entre el 1953 i el 1971 participà en diverses representacions al Festival d’Ais de Provença, on es destacà principalment en òperes de WA Mozart L’any 1961 debutà amb el personatge de Fiordiligi Così fan…
El barber de Sevilla
Comèdia en quatre actes, en prosa, de Caron de Beaumarchais, estrenada a París el 1775.
C de Beaumarchais creà un personatge, Fígaro, descendent d’Arlequí, enredaire, d’enginy ràpid i de criteri independent, que havia d’adquirir complexitat amb Les noces de Fígaro , del mateix autor L’obra fou musicada, entre d’altres, per Giovanni Paisiello 1782 i per Rossini 1816 Aquesta última, estrenada a Barcelona el 1818 és, avui encara, una de les òperes més representatives i la més famosa d’aquest autor Alhora que clou l’etapa de l’òpera bufa setcentista, la seva riquesa temàtica i orquestral dona una nova orientació a l’òpera italiana del segle XIX Aquesta òpera ha estat,…
Jordi Parramon i Blasco
Literatura catalana
Poeta, assagista i traductor.
Doctorat en filologia catalana, ha conreat la investigació en les obres Repertori mètric de la poesia catalana medieval 1992, Diccionari de la mitologia grega i romana 1997, Diccionari de poètica 1998 i Ritmes clàssics 1999, entre d’altres En poesia ha publicat Compromís amb la forma 1981, Ègloga cants de Geòrgic 1983, Dotze cançons amb tornada 1987, Corona i cadena 1989, Personatge isòsceles 1990, Quadern del seny pretès 1992, Claustres i àgores 1994, Primer recull factici 1981-1997 1999, premi M Martí i Pol 1998 i A l’última ribera 2003 Ha traduït I Madach, Ch Péguy, GV Catul i…
,
Anna Ringart
Música
Mezzosoprano francesa.
Es formà musicalment a la seva ciutat natal en les disciplines de piano, cant i art dramàtic El 1966 es traslladà a Alemanya per ampliar els seus coneixements com a cantant a l’Escola Superior d’Hamburg Fou membre de diverses companyies de teatres operístics germànics fins que el 1973, de retorn a França, ingressà com a membre estable de l’Òpera de París Tot i haver abordat un repertori variat, dedicà gran part de la seva carrera a la música del segle XX Parallelament a l’òpera, dugué a terme una intensa activitat en el terreny de la música vocal de cambra, especialment amb el conjunt…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 37
- 38
- 39
- 40
- 41
- 42
- 43
- 44
- 45
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina