Resultats de la cerca

Era fill de Josep Marraco i Xauxas Reus, Baix Camp 1814 — Barcelona 1873, també compositor, i el succeí en el càrrec de mestre de capella de la catedral de Barcelona 1863, que exercí fins a la mort El 1860 estrenà una Simfonia al Teatre dels Camps Elisis, en honor d’Isabel II Escriví també misses de rèquiem 1860 en memòria del general Dulce, 1869 i un Te Deum 1871 Fou cèlebre per les seves improvisacions a l’orgue

Director de l’editorial Macmillan, fou ministre plenipotenciari anglès al nord d’Àfrica Diputat conservador 1924, partidari d’una política exterior enèrgica, s’oposà a Chamberlain Ministre de Defensa 1954, d’afers estrangers 1955 i canceller de l' exchequer 1955-57, el 1957 succeí Eden com a primer ministre Partidari de la integració britànica a la Comunitat Econòmica Europea, l’afer Profumo l’obligà a dimitir 1963 Publicà, entre el 1966 i el 1973, una autobiografia en sis volums

Fill d’ Eduard VII , fou educat com a oficial de marina La mort del seu germà gran 1892 el feu l’hereu del tron Donà a la seva dinastia Saxònia-Coburg-Gotha el nom de Windsor Amb la seva discreta actitud política afrontà les greus crisis que protagonitzà —la Primera Guerra Mundial, l’alliberament d’Irlanda i diverses revoltes socials—, i establí el model de la monarquia britànica contemporània El succeí el seu fill Jordi VI

Tercer fill de Maximilià II d’Àustria Fracassà com a governador dels Països Baixos 1578-81, però no com a governador d’Àustria 1593-1606, on impulsà la Contrareforma i la lluita contra els turcs armistici de Zsitvatorok, 1606 Atesa la feblesa de poder del seu germà, es féu seves les corones d’Hongria, Moràvia, Àustria 1608 i Bohèmia 1611, en canvi d’importants concessions als protestants Succeí el seu germà, Rodolf II, en la corona imperial

Fou casada amb Sanç I, de la dinastia Ximena, i d’aquesta manera es fusionaren ambdues dinasties Fou mare de GarciaIII, que succeí el seu pare essent de menor edat Bé que l’efectiva potestat règia fou atribuïda a Ximèn Garcés, oncle de Garcia III, de fet fou Toda qui esdevingué la veritable regent des de l’any 926 Participà activament en els problemes successoris de Lleó, en defensa dels interessos del seu net Sanç I

Succeí Damas, amb l’oposició d’Ursí Afirmà la supremacia del bisbe de Roma sobre tot l’Occident —sínode del 386— i atragué la Illíria a l’òrbita romana La seva carta a Himeri , bisbe de Tarragona 384, referent al tractament benigne dels penitents, constitueix la primera decretal Dedicà la basílica de Sant Pau 390 i condemnà Jovinià 392, que negava el valor de la virginitat i de l’ascesi La seva festa se celebra el 26 de novembre

Participà en la guerra dels Set Anys i el 1761 entrà a la cambra dels comuns Mort el seu pare, heretà el títol de comte de Lansdowne i entrà a la cambra dels lords 1762 Membre del govern tory de Greenville 1763, el 1782 ho fou del whig de Rockingham Mort aquest, el succeí com a primer ministre En pujar al poder William Pitt 1784, que el féu marquès de Lansdowne, es retirà de la política

D’ascendència siríaca, succeí el papa Conó Pacificà les dues faccions en lluita oposades a la seva elecció Posà terme al cisma d’Aquileia i afavorí les empreses missioneres dels reis francs i la conversió de saxons i frisons Perseguit per Justinià II perquè s’havia negat a subscriure les decisions del concili in Trullo , del 691 al concili III de Constantinoble , en fou salvat per les tropes de Ravenna La seva festa se celebra el 8 de setembre

Succeí, per renúncia, la seva mare Violant muller, amb el nom d’Irene, de l’emperador bizantí Andrònic II, darrera representant de la dinastia dels aleràmics i germana del marquès Joan I mort el 1305 Per a ocupar el tron hagué de sostenir una lluita amb el regent i pretendent, el marquès Manfred IV de Saluzzo El 1310 fou reconegut i investit per l’emperador S'ocupà de refer l’administració del seu estat i l’ordenà

Designat per l’emperador, i gràcies al favor dels eunucs, succeí Teodora en el tron imperial Hagué d’afrontar una insurrecció dirigida per Teodosi, president del senat, i, a l’Àfrica, la rebellió d’una part de l’exèrcit, que proclamà emperador Isaac Comnè En veure que les seves tropes lleials eren derrotades a Nicea i que el poble constantinopolità el refusava i es mostrava partidari del Comnè, Miquel abdicà 1057, i morí poc temps després en un convent