Resultats de la cerca

Seguidor al principi del realisme poètic, realitzà films de qualitat, com La Bandera 1935, La belle équipe 1936, Pépé, le Moko 1937 i Carnet de bal 1937, premiat al festival de Venècia Després del 1940, el seu nivell de creació baixà considerablement, malgrat l’èxit de Don Camillo 1952

D’un estil lent i reflexiu, la cerca de l’abstracció, acabada sovint dins la realitat concreta, dels seus films és sobretot reflex de l’ànima i de la condició humana Són films seus Blade af Satanas bog ‘Fulls del llibre de Satanàs’, 1919, La passion de Jeanne d’Arc 1926-27, Vampyr 1932, Dies Irae 1943, Ordet ‘La paraula’, 1954, premi del festival de Venècia, i Gertrud 1964

Pintor en un principi, el seu profund coneixement dels sentiments humans i el seu lirisme el situen, amb un estil completament diferent, al costat dels grans mestres del cinema soviètic del seu temps Eisenstein i Pudovkin Entre les seves pellícules destaquen Zvenigora 1928, Arsenal 1929, Zeml’a ‘La terra’, 1930, Ṥč ors 1939, Mičurin 1948 i Poema o more ‘Poema del mar’, 1955-58, juntament amb la seva muller

Amb una sòlida formació cinematogràfica, el 1927 s’inicià en la realització i assolí una considerable anomenada amb la seva versió de la trilogia autobiogràfica de MGor'kij Dectvo Gor'kogo ‘La infància de Gor'kij’, 1938, V l’ud’akh ‘Entre la gent’, 1939 i Moi Universitety ‘Les meves universitats’, 1940 Afectat per la política estalinista, acabà en una lamentable inactivitat

Membre destacat del Cinema Novo amb Ganga Zumba 1962 i Os heredeiros 1969, els seus films posteriors han mantingut un cert grau d’interès Xica da Silva 1977, Chuvas de verão 1978 i Bye Bye Brasil 1980 També dirigí  Quilombo 1984, Um trem para as estrelas 1987, Dias melhores virao 1989, Veja esta cançao 1994, Tieta do Agreste 1996, Orfeu 1999, Deus é brasileiro 2002 i O Grande Circo Místico 2018

Considerat un dels fundadors del neorealisme, el 1947 obtingué el premi al millor film italià en el festival de Venècia per Caccia tragica Són també films seus Riso amaro 1949, Roma ore 11 1952, Italiani, brava gente 1963 i Un apprezzato professionista di scuro avvenire 1973

Treballà d’ajudant de direcció de L Buñuel i J Dassin, entre d’altres Dirigí Le gigolo 1960, L’homme de Marrakech 1965, La piscine 1968, Borsalino 1970, Un homme est mort 1972, Flic Story 1975, Trois hommes à abattre 1980, etc

Biografia Abandonà l’escola a quinze anys i visqué una adolescència i primera joventut entre bohèmia i marginal Es traslladà a París i començà a actuar en el teatre Triomfà com a protagonista de Les valseuses 1973, de Bertrand Blier, i es convertí en un dels més actius i interessants actors europeus, amb prop de 200 títols És també un dels actors europeus no anglosaxons que més sovint ha actuat en produccions nord-americanes Entre els nombrosos premis amb què ha estat guardonat cal esmentar dos premis César del 1981 i el 1991 atorgats, respectivament, per Le dernier métro 1980, de François…

En plena Nouvelle Vague assolí un gran renom amb Lola 1961 i amb dues comèdies musicals Les parapluies de Cherbourg 1963 i Les demoiselles de Rochefort 1966 Posteriorment realitzà The Model Shop 1968, The Piedpiper of Hamelin 1971, Lady Oscar 1979, Une chambre en ville 1982 i Parking 1985, entre d’altres El 1988 dirigí Trois places pour le 26 , el seu últim film

Rebé formació lingüística i musical, i dirigí el seu primer film, Der Man die zijn haar kort liet knippen 1965, en llengua flamenca Installat temporalment a l’Estat francès, prosseguí la seva reflexió sobre la realitat amb Un soir, un train 1968, Rendez-vous à Bray 1971 i Belle 1973 De retorn al seu país realitzà Een vrouw tussend hond en wolf 1979, To Woody Allen from Europe with Love 1981, Benvenuta 1983, L’oeuvre au noir 1987, 1001 films 1989 i Babel Opera 1999