Resultats de la cerca

Poden ésser hereditaris com l’hemofília o dèficits dels factors V, VII, X, XI, XIII adquirits com els que presenten nivells baixos de factors de coagulació manca de síntesi, hiperdestrucció o bé amb nivells normals o alts però que no funcionen correctament alteració estructural Es troben en situacions d’hipovitaminosi, accions medicamentoses, malalties immunitàries, neoplàsies, hepatopaties, infeccions, traumatismes i en intervencions quirúrgiques, obstètriques, etc

Fou coronel de voluntaris reialistes Nomenat ministre de la guerra 1824, dirigí una repressió política antiliberal tan dura que li valgué la destitució 1825 a la fi del període més violent de la dècada absoluta de Ferran VII Capità general de les Balears 1828-33, intervingué en una conspiració carlina 1834 Confinat a Mallorca per desafecte a Isabel II, fou assassinat per un grup de progressistes emmascarats

Cap al 1873 s’uní a una partida de carlins com a capellà, però més tard en prengué el comandament i es feu responsable de l’afusellament de 33 liberals a Alforja Ascendit a coronel, manà a Navarra l’anomenat regiment de Gandesa, que protegí la retirada del pretendent Carles VII 1876 Passà ell també a França, on exercí com a sacerdot al cementiri de Clichy

Poc temps abans de l’expedició a Mallorca 1229, Jaume I pledejà l’anullació del vincle, allegant llur parentiu, puix que tots dos eren besnets d’Alfons VII de Castella i de Berenguera filla de Ramon Berenguer III de Barcelona Obtinguda la separació canònica, fou concedida la legitimació de llur fill, l’infant Alfons 1229 Elionor es retirà al monestir de Las Huelgas, on morí

Doctorat en ambdós drets, fou canonge de Barcelona Essent arquebisbe de Tarragona celebrà tres concilis provincials 1354, 1368, 1369 Nomenà examinadors de les obres de Ramon Llull 1372, posades en entredit per l’inquisidor Nicolau Eimeric El 1375 rebé el títol de patriarca d’Antioquia Fou partidari del papa d’Avinyó Climent VII Morí de tornada d’una visita a la cort papal d’Avinyó

Diputat per Extremadura el 1810, a la sessió inaugural de les corts de Cadis propugnà l’aprovació per unanimitat de la sobirania nacional i la divisió de poders, i fou president 1811 de la comissió encarregada de l’elaboració de la constitució Confinat en un monestir per Ferran VII 1815, fou de nou diputat el 1822, però s’hagué d’exiliar a Portugal el 1823

Fill i successor del vescomte Jofre VII de Rocabertí Associat al govern del vescomtat pel seu pare el 1476, pledejà en unió d’ell per la possessió de la baronia de Verges, que havia estat atribuïda al seu cosí Onofre de Rocabertí i de Cruïlles El 1483 donà la baronia de Sant Llorenç de la Muga i el lloc de Terrades al seu germà Pere

Bé que havia dirigit la rebellió dels nobles contra el seu pare, en esdevenir rei continuà la tradicional política reial d’oposició a la noblesa Casat amb Margarida, filla d’Enric VII d’Anglaterra, la seva pretensió al tron anglès provocà, en ésser coronat Enric VIII, la tibantor entre ambdós països Aliat amb França, intentà la invasió d’Anglaterra, i fou mort a la batalla de Flodden

Baró d’Albalat i de Segart Germà i gendre de Miquel de Saavedra i Jofré El 1814 heretà el títol de comte de l’Alcúdia Favorable a l’absolutisme, fou nomenat ambaixador a Rússia 1823 per Ferran VII El 1832 fou president del consell de ministres participà en l’intent de desposseir Isabel II de la successió al tron, aprofitant la malaltia del rei

En les seves obres tractà de manera especial de la problemàtica jueva Cal destacar-ne Exodus 1958, Topaz 1967, QB VII 1970, Mitla Pass 1988 i A God in Ruins 1999, algunes de les quals foren portades al cinema o a la televisió També escriví sobre les seves experiències a Irlanda del Nord, Trinity 1976, The Redemption 1995 i O'Hara's Choice 2003