Resultats de la cerca

Format a Oxford, obtingué el doctorat en dret a Oxford i Pàdua Ambaixador d’Enric VIII, negocià la pau de Cambrai entre Carles V i Francesc I 1529 Bisbe de Londres 1522-30 i de Durham 1530-32, es mostrà reticent a la Reforma Empresonat 1550 i deposat 1552 per Eduard VI, fou reposat per Maria Tudor 1553 i novament empresonat per Elisabet a Lambeth 1559, on morí De vasta cultura teològica i humanística, escriví De veritate corporis et sanguinis domini nostri Jesu Christi 1554 i Contra impios blasphematores Dei praedestinationis 1555

Dirigida per Antoni Ribera, recollia articles sobre política, literatura, art, ciències i curiositats de la premsa estrangera El seu to divulgador feia de rèplica i complement a la revista Ariel No reflectia ni defensava una estètica o política determinades, llevat d’afirmar la catalanitat N'eren collaboradors assidus Lluís de Rialp, Lluís Gassó, Antoni Ribera, Eduard Artells, Jacint Vergés, “Poliglot” Delfí Dalmau, etc També hi collaboraren Josep Pous i Pagès, Josep Carner, Joan Triadú, Agustí Bartra, etc Suspesa governativament, ressuscità en els sis números apareguts 1949-50…

Estudià violí i harmonia amb Ramon Serrat, i fou deixeble d’Eduard Toldrà, amb qui aprofundí l’estudi del violí A Ripoll inicià una important tasca pedagògica, que continuà a Vic 1935, Olot 1951-53 i Mataró des del 1954, on dirigí a més la Banda Municipal i el cor de la Sala Cabanyes L’any 1925 fundà la Cobla Orquestra Serratins de Ripoll De la seva producció cal destacar l’obra simfònica Gnoms de la Maladeta , i entre les sardanes, El camí dels Pirineus i Ripoll, Vila comtal

Estudià a Viena amb Gustav Walter i a Frankfurt amb Eduard Bellwidt Després del seu debut el 1897, cantà en molts teatres alemanys -Friburg, Frankfurt, Wiesbaden- especialitzant-se, des de llavors, en papers wagnerians Així, durant la temporada de 1911-12, cantà a Bayreuth Loge i Parsifal i viatjà als EUA, on actuà a Nova York Sigmund, Sigfrid i Lohengrin i a Chicago Sigmund Del 1912 al 1929 fou el principal tenor de l’Òpera d’Hamburg Esdevingué el primer Parsifal londinenc el 1914 Després de retirar-se dels escenaris ensenyà cant a Viena, Munic i Hamburg

El seu pare havia jugat al Futbol Club Barcelona i al Club Vascònia de pilota Practicà el futbol abans de centrar-se en la pilota, com el pare Com a jugador del Club Vascònia aconseguí cinc vegades el Campionat de Catalunya i quatre el d’Espa-nya amb Manolo Balet 1950, 1951, 1957 i Eduard Mirapeix 1961 Fou campió del món a Sant Sebastià 1952 i subcampió a Biarritz-Hossegor, França 1958 Un cop retirat, dirigí les seccions esportives del Barça 1970-78 i, posteriorment, presidí el Club Vascònia 1993-98 L’associació Pilotarien Batzarra, d’Arrasate, el proclamà membre d’honor 1992

Fou creat el 1997 per la Federació Catalana de Tennis en collaboració amb el Museu Olímpic de Lausana, el qual ha cedit diverses peces Inclou material gràfic, trofeus, raquetes i altres objectes que serveixen per a explicar la història del tennis a Catalunya i al món, fent especial atenció a esdeveniments com els Campionats del Món en pista coberta celebrats a Barcelona l’any 1923 i la victòria de l’equip espanyol en la Copa Davis celebrada a Barcelona el 2000 Es nodrí de colleccions privades, entre les quals destaquen les de Jaume Bartrolí, Josep Mir, Bonaventura Plaja i Eduard…

Federada a la Unión de Juventudes Comunistas de España, es defineix com a antinuclear i pacifista, amb especial preocupació pels problemes específics dels joves —ensenyament, atur, droga, etc— i ha tingut com a òrgans de premsa més importants “Jove Guàrdia” 1971-76 i “Jovent” 1977-80 Des del 1980 travessà una gravíssima crisi interna, en gran part parallela a les del PSUC i PCE, que li féu perdre molta de la militància i la presència social Els màxims responsables n'han estat Josep Maria Riera fins el 1980, Eduard Jiménez 1980-84 i Ricard Fernández des del 1984

Des d’abans del 1282 era ardiaca de Ribagorça al capítol de Lleida El rei Alfons II li confià diferents missions diplomàtiques a la cort de Castella 1286 per apaivagar el rei Sanç IV per la negativa de lliurar-li els infants de la Cerda, refugiats a Aragó, a Roma a la cort papal, acompanyant Gilabert de Cruïlles 1286, per calmar les tibantors amb el papa, i a Bardens, davant Eduard d’Anglaterra, que feia de moderador entre catalans, augerins, francesos i pontificis 1257 El 1288 anà també amb Cruïlles a la Provença per tractar una treva amb els francesos

De la família dels barons d’Ayerbe, era fill d’Hugo Jordán de Urríes i net de Felipe Jordán de Urríes mort el 1453 Estigué més de cinquanta anys al servei de Joan II de Catalunya-Aragó, de qui fou conseller, coper i ambaixador a Anglaterra el 1466, i aconseguí una aliança amb Eduard IV d’Anglaterra contra el rei de França El 1474 hi tornà i anà també a Bretanya, Borgonya i Alemanya A Bruges traduí del francès al castellà el llibre de Valeri Màxim que fou imprès per P Hurus a Saragossa el 1495

Ernest Halffter la completà basant-se en notes i esborranys de l’autor Una selecció en versió de concert fou estrenada, al Liceu de Barcelona, el 24 de novembre de 1961, per l’Orquestra Municipal de Barcelona, la Coral Sant Jordi, el Cor Madrigal i la Capella Clàssica Polifònica, amb Victòria dels Àngels i Raimon Torres com a solistes, dirigits pel mestre Eduard Toldrà Una versió més completa, però no íntegra, fou estrenada a la Scala de Milà el 14 de juny de 1962 Halffter realitzà una segona versió concertant, que fou estrenada a Lucerna el 1976