Resultats de la cerca

Estudià piano i composició al conservatori de la seva ciutat natal i el 1948 inicià la seva formació com a cantant El 1953 fou contractat per l’Òpera de Budapest, on sobresortí especialment en els principals papers d’òperes de WA Mozart, G Rossini, G Donizetti i G Puccini Destacat tenor líric, obtingué grans èxits també en concerts com a intèrpret de lieder El 1964 inicià la seva tasca docent a l’Acadèmia de Música Ferenc Liszt de la capital hongaresa, on fou professor de cant Deixà alguns enregistraments fonogràfics, posteriorment reeditats en disc compacte

Estil de cant a mig camí entre el recitatiu i l’ària Aquest terme s’usa, generalment en les òperes, oratoris i cantates, per a designar els fragments d’un recitatiu en què el compositor abandona l’estil declamat habitual per una expressió més lírica El terme aparegué a Itàlia durant la primera meitat del segle XVII Les expressions in aria , alla battuta , i el terme cavata s’usaren també en aquest sentit Händel va designar amb aquest nom algunes àries curtes Per extensió, es pot aplicar també a moviments instrumentals d’estil semblant

Alguns musicòlegs consideren com a antecedent d’aquest tipus de polo el polo líric present en òperes i sarsueles del segle XVIII i començament del XIX D’altres, en canvi, opinen que la relació entre ambdós és més aviat incerta Entre els polos lírics més famosos cal destacar el Polo del contrabandista i Cuerpo bueno de Manuel García, el darrer utilitzat per G Bizet en el preludi al quart acte de Carmen L’última de les Siete canciones populares españolas , de Manuel de Falla, és un exemple estilitzat de polo

Inicià els estudis musicals a la seva ciutat natal i posteriorment es traslladà a Heilbronn, on en 1941-42 dirigí l’orquestra del teatre El 1946 es posà al capdavant de la Filharmònica de Friburg i del 1954 al 1957 es feu càrrec de la direcció musical de l’Òpera de Düsseldorf Posteriorment es traslladà a Colònia Ocupà també càrrecs de direcció musical de les òperes de Sarrebrück 1964 i Wiesbaden 1974-88 Nomenat director de la Reial Òpera d’Estocolm el 1990, el 2001 hi dirigí Les noces de Fígaro i Electra

Filippo Taglioni Milà 1777 — Como 1871 actuà com a coreògraf a la majoria dels teatres europeus i muntà els ballets de les òperes de Meyerbeer La juive 1835 i Les Huguenots 1836 El seu germà Salvatore Taglioni Palerm 1789 — Nàpols 1868 actuà sempre a Nàpols, on estrenà la coreografia d' Il Barbiere di Siviglia 1808 La filla de Filippo, Maria Taglioni Estocolm 1804 — Marsella 1884, fou considerada la millor ballarina romàntica i la creadora de la dansa sobre les puntes Es retirà de la dansa 1848 i es dedicà a l’ensenyament

Es formà a Munic i a Roma, on publicà Psalmodia vespertina 1674 Fou nomenat organista de la cort de Baviera el 1675 i director de la música l’any 1681 Ordenat de sacerdot 1680, actuà com a ambaixador en diferents corts europees i gràcies a la seva activitat diplomàtica els prínceps de Brunsvic obtingueren la dignitat d’electors Les seves setze òperes 1681-1709, estrenades amb èxit, aconseguiren una meravellosa síntesi entre elements musicals francesos i italians Edità la collecció Duetti da camera 1683, cèlebre durant el s XVIII

Es destacà com a violinista i director d’orquestra i d’òpera a Viena, en 1812-16, i a Frankfurt, en 1817-20 Recomanat per Weber, fou kapellmeister de la cort de Kassel d’ençà del 1822 Actuà com a director d’orquestra a Europa, i fou probablement el primer que emprà una batuta Com a compositor deixà deu simfonies, una quinzena de concerts de violí, música de cambra quartets, un conegut octet, un nonet i oratoris i òperes, com Faust 1816, molt temps cèlebre, i Jessonda 1823, la més coneguda Deixà una interessant autobiografia

Noi cantor en diferents esglésies romanes 1653-56, actuà en festes aristocràtiques, primer en el cercle de Cristina de Suècia 1664, després en el dels Colonna 1665 Autor d’oratoris, d’òperes, de cantates profanes i religioses, de madrigals, sonates i simfonies, molt apreciades pels seus contemporanis, és un dels representants més importants de l’escola napolitana La seva orquestració segueix la del concerto grosso , car divideix l’orquestra en dos grups diferents Les seves aventures amoroses l’obligaren a fugir a diverses ciutats Florència, Bolonya, Torí, Roma i Gènova, on morí assassinat

Fill d’un català El 1948 fundà i dirigí el Conservatorio de Música de la província de Buenos Aires Combinà les tècniques modernes de composició amb el nacionalisme musical argentí, seguint la línia establerta per Stravinskij, Bartók i Falla Autor de ballets, com Estancia 1952, simfonies, peces per a piano, un concert per a arpa i orquestra 1957, la Cantata para América mágica 1960 per a soprano i orquestra de percussió, un concert per a violí i orquestra 1963 i les òperes Don Rodrigo 1964, Bomarzo 1967 i Beatrix Cenci 1971

És, amb GVerga, el principal autor del verisme teatral italià Publicà i estrenà peces en vers, com Una partita a scacchi 1872, i en prosa, com Tristi amori 1887, Come le foglie 1900 i Il più forte 1904 —aquestes tres traduïdes al català per Narcís Oller i publicades per L’Avenç — Fou coautor, amb Luigi Illica, dels llibrets de les òperes de Puccini La Bohème 1896, Tosca 1900 i Madama Butterfly 1905 Dirigí la revista La Lettura i deixà també narracions com el recull Novelle e paesi valdostani 1896