Resultats de la cerca

Professor del conservatori de París L’èxit de les seves òperes còmiques Le calife de Bagdad 1800 i Ma tante Aurore 1803 l’inclinaren al teatre Fou mestre de capella de la cort d’Alexandre I de Rússia 1803-10, on representà Les voitures versées 1808, amb gran èxit La seva obra mestra fou La dame blanche 1825, de caire romàntic, amb influència rossiniana També fou autor d’un concert per a arpa i orquestra, de sonates i d’un concert per a piano

Era perruquer de professió L’èxit obtingut el 1825 amb la poesia Me cal mouri culminà quan aparegué L’obugle de Castelculié 1835 Recollí la seva producció en els volums de Los papillatos 1825-35 Recitador apassionat, la suavitat i la concisió del seu estil el salvaren de caure en sentimentalismes o patetismes excessius Acollit triomfalment per tot Occitània i pels grans escriptors romàntics de París, anà de vila en vila, de Bordeus a Marsella, organitzant recitals poètics i servint d’aglutinador de la cultura occitana

Cap del partit nacional liberal 1909, fou cinc vegades president del consell Decidí la intervenció del país en la Primera Guerra Mundial al costat dels aliats i prengué part en el congrés de la pau de París El 1919, en desacord amb el tractat de pau signat amb Àustria-Hongria, dimití Posteriorment tornà a la presidència del Consell 1922-26, des d’on dugué a terme una política basada en el statu quo de la Petita Entente i contrària al futur rei Carles II

És autor de nombroses pintures religioses en què la pintura veneciana començà a allunyar-se de la tradició gòtica El Musée du Louvre de París i el British Museum de Londres conserven dos reculls de dibuixos seus, que contenen interessants perspectives d’arquitectura i que constituïren durant molt de temps fonts de temes per a la gran escola veneciana dels ss XV i XVI, de la qual ell fou l’iniciador Fou pare de Gentile, Giovanni i Niccolosa Bellini aquesta darrera fou muller de Mantegna 1453

Deixeble en dibuix de JPahissa, s’inicià en l’escenografia amb SAlarma A París treballà per al cinema i per a la ballarina TBoronat Un cop a Barcelona, collaborà en quasi tots els teatres i en el Liceu Féu, entre altres, les decoracions d' Agonia , de PBertrana, i d' Era un home , de MDauville Fou director artístic de l’Associació de Teatre Selecte, que fundà juntament amb els seus germans Joan i Claudi Defugint el naturalisme, concebé l’escenografia com un element creatiu i suggeridor

S'hi associà a Tolosa, i aquest l’envià a ensenyar teologia a París el 1217 El 1219 era a Barcelona per introduir l’orde a la corona catalanoaragonesa Fou confessor de Jaume I i participà en les conquestes de Mallorca i de València, regnes on treballà per l’establiment del cristianisme i la fundació de convents de l’orde El 1248 intervingué, amb Ramon de Penyafort i l’arquebisbe Pere d’Albalat, en el nomenament d’un bisbe per a Lleida És venerat com a beat

Professor de mecànica a l’Escola d’Arts de París i a la Universitat de Ginebra L’any 1828, mesurà, juntament amb Sturm, la velocitat del so en l’aigua 1 435 m/s i la compressibilitat dels fluids Demostrà els avantatges de l’aire comprimit en la transmissió de força de les bombes de compressió que aplicà a la construcció de túnels Sant Gotard i Mont-Lein Treballà sobre l’electricitat atmosfèrica i sobre la propulsió de les rodes de pales en els vaixells de vapor

Alumne de l’Escola d’Arts i Oficis d’Olot 1943-47, fou becat a París per l’Institut Français de Barcelona Passà per una etapa no figurativa 1958-63, amb arabescs coloristes i qualitats d’esmalt, i més tard assolí un estil figuratiu amb predomini de la llum i la captació instània Premi de dibuix Ynglada-Guillot 1967, entre molts altres Entre les seves obres sobresurt el gran retrat collectiu de la Penya de la Punyalada 1972 Formà part del grup de la Sala Parés

Deixeble del seu oncle Miquel Castellanos i d’Esteve Monegal, amb el qual fou professor a l’Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat Anà becat a Itàlia, i el 1923, a París i a Brusselles Fou professor d’escultura aplicada a l’Escola del Treball de Barcelona Dins un estil classicitzant realitzà monuments a l’aviador Joan Manuel Duran, a Eduardo Dato , Barcelona, estàtues Montseny, plaça de Catalunya, Barcelona, retrats, etc Li fou concedida la medalla d’or del Cercle Artístic de Barcelona

Exercí la medicina a París i a Roma Adquirí un antic convent a Anacapri, a l’illa de Capri, i s’hi establí fruit d’aquesta estada fou la seva obra literària més famosa, Boker om Sam Michele ‘La història de San Michele’, 1929 traducció catalana, 1965, autobiogràfica Escriví també Fran Napoli ‘Des de Nàpols’, 1885, Sma skisser ‘Esbossos’, 1888 i Red Cross and Iron Cross ‘Creu roja i creu de ferro’, 1916 sobre les seves experiències de metge en època de pau i de guerra