Resultats de la cerca

Hom hi pot afegir aromatitzants, com ara vainilla, canyella, llimona, etc, o bé més ingredients, com xocolata, avellanes, etc

Situada a la desembocadura del Melet Irmagi, és l’emplaçament de l’antiga Cotyora, fundada per colons grecs al s V aC Actualment és un centre i mercat exportador d’avellanes

Les ametlles poden ésser substituïdes per altres fruites seques pinyons, avellanes, cacauets, nous, etc, rovell d’ou, coco i fruites confitades La mel pot ésser totalment o parcialment substituïda per sacarosa i glucosa De les moltes varietats que hom elabora als Països Catalans, els més apreciats són el torró d’Agramunt fet amb avellanes i recobert de pa d’àngel --que també se’n fa a Amer Gironès--, el torró d’Alacant molt dur, fet amb ametlles torrades, mel i clara d’ou, el torro de Xixona de pasta d’ametlles picades, el torró de massapà amb sucre cremat i massapà…

El 1166 signà l’acta de fundació del monestir premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes i l’any següent era, juntament amb el comte Ermengol, que ajudava el rei Ferran II de Lleó, a la conquesta d’Extremadura És constant la seva intervenció en els documents d’aquest comte fins al testament d’aquest 1177, del qual fou marmessor Serví després el rei Alfons I el Cast, el qual acompanyà en les negociacions amb Castella celebrades a Cazorla 1179

Els arbres atacats, en no poder produir noves branques, s’assequen i moren Malgrat el descobriment de l’agent causant de la malaltia, hom ha aconseguit de trobar un sistema de lluita eficaç que consisteix en dues polvoritzacions -una a la darreria de juliol i l’altra a mitjan octubre, en acabar de recollir les avellanes- d’una mescla de brou bordelès i d’arsenat de plom També resulta eficaç el tractament fet a mitjan octubre a base d’acetat de fenilmercuri

Es casà amb Marquesa, filla d’Ermengol VII, comte d’Urgell Fet presoner pels castellans, fou alliberat gràcies a les gestions d’Alfons I de Catalunya-Aragó El rei, però, concertà després dos convenis 1190 i 1191 amb Ermengol VIII, el nou comte d’Urgell, per tal de repartir-se les propietats de Ponç El 1194 fou feta la pau entre aquest i Ermengol VIII, signada l’any següent Fou enterrat a Bellpuig de les Avellanes, en un sepulcre remarcable

Fill d’ Ermengol VI Fou un gran privat de Ferran II de Lleó, que el nomenà majordom i li feu moltes donacions, especialment després de l’ajut que li prestà en la campanya contra els sarraïns d’Extremadura 1167 Durant les estades al seu comtat concedí cartes de poblament a Agramunt 1163, Balaguer i Castellblanc 1174 El 1166 fundà el monestir de Bellpuig de les Avellanes Morí assassinat, juntament amb el seu germà Galceran de Sales, en circumstàncies i per motius desconeguts

S'alimenta d’avellanes, pinyons, nous, etc, i fora de l’època de cria és relativament sociable Habita als boscs, especialment de coníferes, a les regions muntanyoses de la Xina, el Japó, Sibèria i, a Europa, l’Escandinàvia meridional, el S de Finlàndia, els països bàltics, la Prússia oriental, Polònia, la Rússia occidental, els Carpats, els Balcans, els Alps, el Jura i els Vosges Alguns anys, d’octubre a desembre, grans quantitats de trencanous siberians envaeixen Europa i arriben al N d’Itàlia i als Pirineus

Es doctorà en dret a la Universitat de Lleida, on fou catedràtic de dret romà 1650 Fiscal patrimonial a Sardenya i després a Barcelona, i regent de l’audiència de Catalunya És autor de Decisiones cancellarii et Sacri Regni Senatus Cathaloniae 1661-65, important per al coneixement de la legislació dels estats de la corona catalanoaragonesa i del dret canònic, reeditada a Lió 1692 i Venècia 1727, i d’un Alegado en defensa del patronat reial, contra l’abat del monestir de Bellpuig de les Avellanes 1671

Fou creada després de la creació de la batllia reial el 1247, i ampliada vers el 1279 fins a Anyà i Montmagastre a l’E, Gerb al S, les Avellanes a l’W i la conca de Meià i l’Ametlla de Montsec, al N En adquirir la ciutat de Lleida el marquesat de Camarasa el 1396, la vegueria passà sota la jurisdicció del veguer de Lleida com a sotsvegueria, la qual, però, no persistí i fou repartida, al segle XVII, entre les vegueries de Lleida i d’Agramunt