Resultats de la cerca

Fundà la Revue Fantaisiste 1859, precursora del parnassianisme Decadentista, les seves obres contenen una gran dosi d’erotisme Publicà poesia Philomela , 1864 Odelettes guerrières , 1871 Contes épiques , 1872 Le soleil de minuit, 1876 Soirs moroses , 1876, obres en prosa Histoires d’amour , 1868 Les folies amoureuses , 1877 La vie et la mort d’un clown , 1879 i drames Scarron , 1905

Fou deixeble de GB Viotti i André-Joseph Fauvel a París i debutà el 1790 El 1795 ocupà el lloc de professor de violí al Conservatori de París Aconseguí que la direcció del centre li concedís un llarg permís que aprofità per a emprendre una sèrie de viatges per Europa i el 1799 tornà a la capital francesa, on un any més tard fou nomenat violinista de la cort de Napoleó Del 1804 al 1808 estigué al servei del tsar Alexandre I de Rússia Un cop fora de Rússia i després d’una estada a París, emprengué una gira per l’Europa central durant la qual entrà en contacte amb L van Beethoven, de qui el 1812…

Fill d’un fabricant de violins, començà a estudiar aquest instrument de molt jove El 1734 la seva família es traslladà a París Debutà el 1741 en els cicles del Concert Spirituel, on desenvolupà la seva carrera i de l’orquestra del qual acabà essent director i, posteriorment, administrador 1773-77 Considerat el principal virtuós del violí del seu país -fou anomenat "el Tartini francès"-, des del 1760 inicià la publicació de les seves obres En sobresurten sis concerts per a violí, sis sonates per a violí sol i els estudis per a violí Vingt-Quatre matinées Destacà també com a docent i, des del…

La seva primera educació musical la rebé del seu pare El 1858 continuà els estudis de flauta amb Dorus i dos anys després els prosseguí al Conservatori de París, on també estudià composició amb Reber Després d’ingressar com a flautista a l’Òpera Còmica 1862, l’any 1864 passà a l’Òpera fins el 1890, que en fou nomenat director Membre fundador de la Société Classique 1872 i de la Société de Musique de chambre pour instruments à vent 1879, a partir del 1893 abandonà l’activitat concertística i esdevingué professor de flauta del Conservatori de París Entre els seus alumnes hi hagué Ph Gaubert, G…

Anà a París 1921, on treballà amb Köchlin Destacà especialment en l’àmbit del ballet, amb Les Forains 1945, La dame aux camélias 1956, etc També escriví una Symphonie expiatoire 1945, concerts per a piano, dos quartets per a corda i l’òpera Les caprices de Marianne per al Festival d’Ais de Provença del 1954

Descriví per primera vegada la malaltia infecciosa que porta el seu nom angina de Plaut-Vincent i contribuí a l’obtenció de vacunes i sèrums, especialment contra la gangrena gasosa

Exposà a París al Salon d’Automne i al de la Société Nationale, on el 1913 presentà Le désespoir Establert a Barcelona, es naturalitzà espanyol Participà en l’Exposició de Primavera de Barcelona del 1936, amb L’esforç i Cap de vell , i a la Nacional barcelonina del 1942, amb Marató i Meditació , que a la seva mort fou installada al parc de Montjuïc com a monument als promotors de l’Exposició Internacional del 1929

Deixeble de Marsick al conservatori de París, obtingué el primer premi el 1896 Féu una brillant carrera internacional El 1905 formà un trio excepcional amb Pau Casals i ACortot El 1943 fundà amb MLong un concurs biennal d’execució musical piano i violí, que porta el seu nom Morí en un accident d’avió

Iniciat com a amateur , i com a guionista, operador i director de curtmetratges, el 1946 realitzà La bataille du rail , film realista i compromès, rodat sense actors professionals La corealització, amb Jean Cocteau, de La belle et la bête , el mateix any, i les realitzacions Jeux interdits 1952, d’un gran èxit arreu i que li valgué un Oscar a la millor pellícula estrangera, Monsieur Ripois 1954, Gervaise 1956, Plein soleil 1960, Paris, brûle-t-il 1965 i Baby-Sitter 1975 en són les obres més notables

Deixeble de Fauré, succeí Paul Dukas 1935 com a professor del conservatori de París És autor de la cantata Alcyone 1902, del mimodrama Orphée 1914 i de l’òpera Cantegril 1931, basada en un text de Raymond Escholier