Resultats de la cerca

Fou capellà de l’arquebisbe Archibald CTait amb una filla del qual es casà i de la reina Victòria, degà de Windsor, bisbe de Rochester 1891 i de Winchester 1896 i arquebisbe de Canterbury 1903 Treballà en una línia ecumènica i, entre altres obres, escriví una biografia del seu sogre

Fou cridat 1175 a construir el cor de la catedral de Canterbury, destruït el 1174 Hi treballà quatre anys abans de tornar, malalt, a França El seu successor, Guillem l’Anglès, sembla haver respectat el seu projecte, que reprodueix a grans trets el cor de la catedral de Sens És considerat l’introductor de les catedrals a Anglaterra

Bisbe de Saint David 1621, amb l’adveniment de Carles I d’Anglaterra assolí un important paper bisbe de Londres 1628, canceller de la Universitat d’Oxford 1629 i arquebisbe de Canterbury 1633, participà en el govern i enfurismà els puritans escocesos i els presbiterians en voler imposar l’anglicanisme Detingut per ordre del Parlament Llarg, fou condemnat a mort i executat

Seguidor de les doctrines de John Wycliffe, propugnà la pobresa de l’Església i l’abolició del servatge Fou excomunicat pels seus sermons i pamflets i empresonat tres vegades per ordre del bisbe de Canterbury Els camperols insurrectes, sota el comandament de Wat Tyler, l’alliberaren i aconseguiren d’entrar a Londres 1381 el mateix any fou sufocada la revolta i Ball fou arrestat a Coventry i ajusticiat

Estudià a Oxford i a Cambridge Ordenat de prevere el 1951, exercí diversos ministeris pastorals i directius a Cambridge Bisbe de Saint Albans 1970 Del 1980 al 1991, fou arquebisbe de Canterbury i, doncs, primat de l’Església anglicana, com a successor de FD Coggan Interessat en els contactes ecumènics, ja des dels seus anys de ministeri sacerdotal formà part d’una comissió anglicanoortodoxa, protagonitzà els contactes i acords entre catòlics i anglicans anglicanisme

Desenvolupà la seva tasca docent al Royal College of Music, on fou important la seva influència sobre Holst, Vaughan Williams, Howell i altres compositors anglesos de renom Autor molt prolífic, la seva obra, postromàntica i influïda pel folklore irlandès, inclou, entre d’altres, les òperes The Canterbury Pilgrims 1884, The Critic 1915 i The Travelling Companion 1917, així com l’obra coral The Revenge 1886, 5 Songs of the Sea 1904 i nombroses cançons

Es destacà especialment l’anomenat Canterbury Hall, de Charles Morton, que per aquest motiu n'ha estat considerat el fundador Fou el primer a cobrar drets d’entrada —en lloc d’una consumició—, fet que el distingí de l’anomenat cafè concert Aquesta mena d’espectacles s’estengué a mitjan s XIX i assolí una època d’apogeu entre el 1890 i el 1925, en què sorgiren grans figures, com Josephine Baker, Maurice Chevalier, etc Actualment funcionen, a Londres, el Palladium, i a París l’Olympia, entre d’altres

Es formà musicalment al cor de la catedral de Canterbury El 1977 fundà el grup coral i instrumental The Sixteen, formació que ha assolit un gran prestigi internacional per les seves acurades interpretacions i gravacions, tant del repertori renaixentista i barroc com de la música del s XX Dirigeix habitualment algunes de les principals orquestres del món English Chamber, Filharmònica de la BBC, Saint Martin in the Fields, etc i és el principal director convidat de l’orquestra Ciudad de Granada Té una creixent activitat operística, amb obres de Monteverdi, Gluck i Mozart

Estudià a Canterbury, Cambridge i Pàdua Es féu famós amb el llibre Exercitatio anatomica de motu cordis et sanguinis in animalibus Frankfurt, 1628, on descriví per primera vegada la circulació major de la sang Carles I el nomenà metge de la cambra reial i l’uní al seu destí atzarós fins que, el 1646, Harvey pogué tornar a Londres El 1651 publicà el resultat de les seves investigacions embriològiques, Exercitationes de generatione animalium Malgrat les aportacions anteriors de Servet i Cesalpino, hom li reconeix la prioritat en el descobriment del moviment circular de la sang

El terme jurídic fou aplicat per Anselm de Canterbury a la redempció, en el sentit que la mort de Crist era una satisfacció vicària suficient i plena de condigno deguda a la justícia divina, satisfacció que era possible gràcies a la natura humana de Crist sense pecat i a la seva unió hipostàtica amb la segona persona de la Trinitat La mort de Crist no era ja considerada una redempció pagada al diable concepció antiga, sinó un deute pagat a Déu Pare Tot i la crítica de sant Bernat, l’escolàstica l’acceptà amb matisos diversos La teoria fou rebutjada per la Reforma